Premsa on line28/07/2003

L’amor a les banderes

El diari Avui publica una extensa carta, del parlamentari Jaume Camps, en la qual parla de “l’amor legal” a les diferents banderes i esmenta l’època en què va honorar l’espanyola al campament militar de Castillejos:

”CARTES CREUADES. JAUME CAMPS”

”La legalitat vigent com el llit de Pròcustes”

”La bandera espanyola torna a onejar a Manresa! Ja podem tornar a recuperar el senderi, perquè la 'legalitat vigent' ha pogut conservar la seva impol·luta virginitat!”

Benvolgut Jaume,

Al·leluia al cel de les oques imperials de les Espanyes! Que espeteguin les espingardes i tronin les bombardes que vetllen per la indemnitat de la pàtria hispana! Que les planúries de Castella, tant úniques i indivisibles com la nación, somriguin freturoses al celebrar la bona nova: la bandera espanyola ja torna a onejar a Manresa! Ja podem tornar a recuperar el senderi, perquè la legalitat vigent, vestal pura del temple de la justícia, ha conservat la seva impol·luta virginitat! Els catalans de soca-rel ja podem tornar a fer girar la sínia en pau...! Hem de situar-nos dues o tres passes darrere el poder... i sense ni trepitjar-ne l'ombra!

A MI JAUME, la legalitat vigent tal com sovint l'entenen, em recorda la llegenda del llit de Pròcustes. Diuen que era un lladre de camí ral i bandit cruel de l'antiga Grècia, que després d'esquilmar els pobres vianants els sotmetia a l'adreçador del seu llit metàl·lic. Si el capturat era més alt del compte li serrava els peus, en canvi, si la víctima era menuda l'estiregassava tot desballestant-li braços i cames, fins a fer-los coincidir amb el seu llit de tortura. Quedi clar que no titllo de bandits sinó de respectables autoritats els que ens compel·leixen a complir la legalitat vigent, però constato que, quan ens l'apliquen als catalans, sol tocar-nos el crostó. Em pregunto: ¿per què l'estricta aplicació de la legalitat vigent no ens serveix per obtenir el traspàs de les commpetències que tenim pendents?, ¿per què la legalitat vigent no ha pogut impedir l'espoli fiscal per part de Madrid?, ¿per què la legalitat vigent no ens dota d'unes infraestructures necessàries per al creixement econòmic de Catalunya?, ¿per què ni podem ser a Europa, ni a la UNESCO, ni podem tenir consolats cívics?.... ¿Tan greu és trepitjar, sense voler, la sacrosanta ratlla de la legalitat vigent? ¿Perquè la legalitat vigent només circula de Madrid cap a Barcelona, i a l'inrevés? ¿Per què sempre ensopeguem amb estrictes guardians imperials com l'alcalde socialista de Manresa, disposats a atonyinar-nos com ho faria Moisès amb les taules de la llei... al baixar de la muntanya?

DE FET, JAUME, ¿com els podríem explicar que les quatre barres que portem al cor no entenen això tan inefable de la legalitat vigent? ¿Com podríem fer-los entendre que és un sentiment pregon, un efluvi d'amor tendre, una emoció que entela els ulls? Qui sap si recordant-los l'onejar de la bandera espanyola -que no en té cap culpa de ser el símbol de l'Estat constitucional- potser sentirien el mateix íntim trasbals i pregona emoció, que per a nosaltres ens inspira la senyera. Qui sap si copsarien que una bandera per més constitucional que hagi esdevingut pot fer recordar l'opressió de molts anys, i pot fer reviure la vergonya dels pares vençuts que hem vist a taula llagrimejant en els brindis de Nadal. Qui sap si poden entendre, que una bandera pot ser per a molta gent gran el record de la humiliació, del trencament ferotge d'un 18 de juliol o de la tristesa de l'exili un 26 de febrer mentre entraven les tropes victorioses per la Diagonal. Qui sap si poden fer-se creus que, per a molts de nosaltres, és l'ensenya de la formación del espíritu nacional, la que velis nolis ens va tocar honorar un dia de sol aterrador al campament de Castillejos o la que onejava sola amb el terrible aguilot imperial, en els temps de la una, grande y libre.

Potser aquestes reflexions, Jaume, són políticament incorrectes. Qui sap si he retornat una estona a aquell maig del 68 en què demanàvem l'impossible per pur pragmatisme. Aquella bogeria on podíem trobar la sorra de la platja tot aixecant les llambordes. Aquell somni en què, a més de legalitat vigent, es pretenia que al poder també hi arribés la imaginació, necessària per entendre el cor dels ciutadans d'un petit país mil·lenari que malviu sota el paraigua d'un Estat pretesament plurinacional, pluricultural, plurilingüe però sobretot encerclat per sacrosantes legalitats vigents!

Si m'ho permets, Jaume, aquest agost et deixaré descansar. Llavors, ajagut als pallols de la Guisla, gronxat per un llevant suau, entrellucaré el sol encegador d'alguna legalitat vigent,... i si em perdones la grolleria, li faré una botifarra tan gran com el cap de Creus!. Una abraçada, Jaume. I bones vacances!”

Raquel Virgili

Avui 27-7-2003