Tradicions | Revista 301/03/2001

La transformació de la pedra

La pedra s'arrencava del terra seguint-ne les vetes; el lloc es deia pedrera. Es tractava d'uns clots fets per l'home amb pic, pales, aixades, carretons de fusta amb una roda de ferro, vagonetes amb rails per treure la terra cap a fora per descobrir les pedres de granit. A Vilaplana se'n deia pedra grisa.

El lloc on es trobava la pedra que estava neta de terra es deia bancada. Per reduir-la, es feia mitjançant la pólvora. Feien un forat a la pedra, si era molt grossa amidaven un pistolet, que era una barra de ferro d'un metre que a la punta tenia unes estries; un home l'aguantava i a la vegada la feia girar, i un altre picava amb un mall. Aquest forat es deia barrinada. S'hi posava la pólvora ben atapeïda amb una metxa. Llavors s'encenia i es feia explotar. Aquest explosiu es feia a mà. Era molt perillós, ja que l’explosió no era tan segura com la dinamita. Hi va haver persones que van perdre les mans i la vista.

Cada tros reduït era un dau. Els daus se subhastaven i després cada picapedrer procedia a l’elaboració de la pedra. L’elaboració es feia mitjançant unes mides que els picapedrers prenien amb les mans, ja que en aquella època no existia la cinta mètrica. Per xafar-les es podia fer de tres formes: llevà, testà i pla.

Les pedreres estaven regides per un empresari que era el que l'explotava. Normalment també era de l'ofici. Els objectius de l'empresari eren arrendar el terreny per treure'n la pedra –es pagava uns diners per pedra. També convertir la bancada en daus per poder-los subhastar, pagar els manobres- gent sense ofici que feien l’extracció de la terra, i tot el procediment des de la bancada al picapedrer, fins a transportar-la a la seva destinació.

A Vilaplana hi van haver moltes pedreres, però les més grans van ser la dels Bascos, explotada per una gent de Basconia. Les del Marió que eren dues, i altres com la caseta del Xacó, el mas d'en Mallafrè. Totes entre les Valls i els Garrigots. La bassa Gran del mas d'en Mallafré era un clot d'una pedrera.

En aquella època ja tenien una assegurança d'accidents, que era durant els anys 30 especialment, amb la dictadura del General Primo de Rivera, i van tornar a revifar després de la Guerra Civil.

El picapedrer era un home amb privilegi ja que tenia assegurança en aquelles èpoques, treballava a preu fet (a tant la peça).

Les eines eren de ferro. Les primordials eren: moll, punxons, gravadores, tascons, maceta, maceta d'escaire, etc.

El treball consistia a agafar una pedra procedent de la bancada subhastada, i amb un punxó nou feien dues ratlles paral·leles sempre picant amb la maceta i el punxó. Sempre s'havia de canviar de cara. Després s'agafava el punxó de refondre, sempre es refonia de la mateixa cara.

Una vegada fet el clot, anomenat tasconera, posaven l'engravadora que acabava de refondre i al final el tascó o tascons i cop de mall. Aixó es feia tantes vegades com calia.

Un cop ja tenien les pedres útils amb la maceta d'escaire, es polien. Les diferents pedres que es feien son: Pitxolí, Tap, Tortosa, Adoquí, Rigola, Bordillo i Pedra Baixa. L'alçada de la pedra es deia tissó.

Aquesta gent treballava normalment amb parella, un trencava i l'altre la polia o arreglava.

Durant aquesta època per Vilaplana hi va passar gent de moltes regions: murcians, gienensens, bascos, gironins, i de comarques com ara el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, etc., i finalment sevillans.

De vegades va estar tan valorada la pedra que si en un tros d'avellanes s'hi trobaven pedres, s'explotava sense cap mirament i un cop estava esgotada la pedra era reconstruït com a conreu. Però hi va haver temporades que els picapedrers van haver de deixar la pedra i anar cap al tros, els de Vilaplana, i els de fora marxar; hi havia pujades i baixades.

En temporades baixes les pedres eren pesades per un marc de fusta de la seva mida. Segons l'oferta o la demanda es feien d'una classe o de l’altra, tots els retalls eren aprofitats.

Quasi tots els joves de Vilaplana van provar aquest ofici, uns per aprendre'l i d'altres per dedicar-s'hi, però es va acabar amb l'abaratiment, i la poca demanda, causants de l'abandó.

A Vilaplana les pedres podien ser grises o negritos sempre granit:

Grises: De color granitop gris amb piquets blancs.

Negritas: De color mes fosc, com diu el nom.

De tots aquells joves, dos o tres van marxar a fora a treballar de l'ofici, els altres van tornar cap al tros, com es el cas de l'oncle Ramiro, un dels que va tenir un ramat i mes tard va fer cap al tros. També queda el Sr. Torcuato, que treballava d'una altra manera. També feia pedra, però després de la Guerra.

Pel que fa a I'escrit anterior "Los Marges", es va quedar al tinter:

Puntarola: Espècie de tascó amb punta que es ficava a les escletxes i picant amb un mall feia obrir les pedres.

Ninyola: Cordill que feia de guia amb l’orientació del marge o amb l'acabament d’aquest.
Jaume Bigorra Munte



+ Publicar el meu comentari