Tradicions | Revista 1029/12/2002

La premsa d'oli a Vilaplana

El senyor Garcia em va dir si volia fer un escrit sobre la premsa d’oli, però jo només puc explicar el que he vist i com funcionava.

Així doncs, per poder funcionar, els elements bàsics que necessitava la premsa eren les olives ,l’electricitat i l’aigua..

Les olives són el fruit del oliver. Antigament eren collides a mà i es feien caure al damunt d’unes borrasses. Avui dia , s’estiren amb uns estris de ferro o plàstic,que semblen un petit rasclet, anomenats grapetes. Ara bé, els de ferro són molt antics, ja que jo en tinc uns del meu avi que ara tenen 116 anys.

Si algun any, hi havia poca collita, es feien caure al terra directament ,a cops de canya, sense posar borrasses i després es plegaven a mà.
Un cop recollides, es portaven a la Cooperativa, es pesaven i es deixaven en un racó a l’espera de ser moltes.
Les olives abans de portar-les a la Cooperativa, s’havien de triar per treure les fulles o petites branques. Tot això es feia amb un aparell de fusta anomenat triador .Ara aquesta feina ja no es fa, ja que hi ha una màquina que les neteja i pesa alhora.

Un cop el producte era al magatzem, començava realment el procès de fabricació de l’oli. Primer s’abocaven els sacs d’olives en una basseta on es rentaven. D’allí, per mitjà d’un elevador feien cap a les pedres. Aquest lloc venia a ser com una era alçada on rodaven dues pedres molt grosses de forma cònica, que feien la funció de xafar-les i fer-les caure a la batedora.
La batedora era un recipient metàl.lic amb uns conductes interns que hi circulava aigua calenta i la finalitat era calentar la pasta per poder treure’n l’oli més fàcilment.

Després es feia caure la pasta de mica en mica a una bàssia de rajoleta on era recollida per un home amb una pala de magatzem que la tirava al damunt del cofí per anar fent el peu . El cofí és una peça rodona de fil o espart (més tard se’n van fer de plàstic) cosit entre ell d’un metre de diàmetre amb una vora més gruixuda per evitar que caigués la pasta.
El peu de cofins es feia dins d’una vagoneta, que era un recipient quadrat de ferro d’uns trenta cms d’alçada, amb quatre rodes d’un pam d’alçada. Es desplaçava per medi de rails i davant la premsa hi havia una roda de ferro on es posava la vagoneta a sobre i es feia servir per girar-la cap a la premsa o a la remòlta.

Per fer el peu primer es posaven uns cofins sense pasta i després es necessitaven dos home: un que posava la pasta amb la pala i l’altre, que portava el funcionament del molí, escampava la pasta amb la mà i posava els cofins.
L’alçada del peu no podia sobrepasar l’alçada del forat de la premsa, havia de quedar ben recte ja que, si no, es deia que no quedava ben premsat i es perdia oli. Un cop el peu era fet, es posava entre les columnes de la premsa, on era elevat i premsat fins a l’última gota ; si es torçava, es feia palanca entre les columnes amb una barra de fusta per tal d’adreçar-lo. L’oli que sortia feia cap a les bassetes.
Era una premsa hidráulica que pujava per la pressió de l’aigua, un cop el peu era premsat, s’obria una aixeta ,l’aigua sortia, feia cap al pistó i la vagoneta baixava.

Les bassetes estaven compostes de dues parts, tres dalt al costat del molí i tres sota en una zona més baixa. La finalitat d’aquestes bassetes era separar l’oli de l’aigua, ja que l’oli pesa menys, queda dalt, i anava passant d’una basseta a l’altra. A la primera de dalt quedava quasi tota l’aigua i a la tercera es recollia l’oli més pur. Pel que fa a les de sota, hi feia cap tot el rebuig de les primeres i l’oli que s’arreplegava era l’anomenat “ oli de bassetes”.
L’oli que s’arreplegava a la tercera basseta feia cap de moment al cup,allí deixava anar els últims pòsits o impureses, del cup pasaba a la tina i d’aquesta es repartia per tothom que en volia, ja fos a granel o amb envasos de cinc litres.
Quan es repartía l’oli al detall es venia a kilos i per tal d’anar més ràpit hi havia un sistema de tubs per poder omplir dues o tres garrafes alhora; ara bé, s’havia d’estar alerta ja que no tenia cap dispositiu i sempre en queia per terra.

Dins les funcions de la premsa, falta anomenar el tercer operari que era el descofinador, aquest era l’encarregat de picar els cofins amb una pala per fer caure la pasta enganxada o remolta. De vegades aquest operari s’intercanviava la feina per l’altre que tirava la pasta al cofí.
El molí ja era vell quan es va comprar i es va anar aguantant fins que no va tenir remei, no es trobaven peces de recanvi, ni mecànics ni premsers. Últimament no es trovaba personal per fer l’oli i la gent es queixava de què s’empleava nois massa joves e inexperts. De vegades fins hi tot els de la junta amb molt bona voluntat van haver de treballar-hi. Al final, malgrat els beneficis que podia donar ,després de tants problemes es va obtar per deixar de fer oli.

Bé, suposo que aquesta que s’ha posat nova ara, és per dotar al poble d’un millor servei i donar a conèixer l’excel.lent oli de Vilaplana que no n’hi cap que ragi a 12 al Camp de Tarragona.

Enhorabona junta !!

Jaume Bigorra Munté