Escola | Revista 2102/09/2005

La nostra Escola

Fa uns dies em va trucar un vell alumne del vostre poble, ho dic així , perquè per a mi, un alumne, per molt temps que passi, mai no serà un exalumne. No és que en Jordi Mariné sigui vell, però fa tants anys que vam tenir la sort de compartir l’escola de Vilaplana...

Em va explicar que el proper curs, aquesta escola tornarà a obrir les seves portes, i igual que en el passat va fer amb vosaltres, ara, acollirà els vostres fills. Quina sort! Els xiquets i xiquetes de Vilaplana gaudiran una altra vegada de l’escola del poble, de la seva, de la vostra. Perquè... no és cert que ha estat sempre la vostra?

Em va demanar si volia col·laborar en el monogràfic que esteu preparant sobre aquest esdeveniment i que sortirà en el proper número de la vostra revista. Podeu imaginar la meva resposta. Malgrat ser conscient de les meves limitacions i no tenir la seguretat d’estar a l’alçada de les circumstàncies, no m’hi podia negar. El passat es feia present. Tornaria a sentir-me a prop dels meus antics alumnes de l’Escola Unitària de Vilaplana.

Ho recordeu? Va ser al setembre de 1972 quan ens vam conèixer. Vaig arribar al vostre poble molt il·lusionat, però una mica neguitós. Començava una nova etapa en la meva vida professional, però sentia un cert desassossec al pensar que anava a una escola unitària. Què volia dir això? En primer lloc haver de treballar alhora amb alumnes de diferents nivells i, a més a més, responsabilitat absoluta, perquè jo en seria l’únic mestre. Però, ben mirat i des de la perspectiva que dóna el temps, crec que ens vam sortir. I sabeu per què? Perquè, des del primer dia, em vau acollir com un més dels vostres. Vam formar un grup d’amics que ens enteníem prou bé, treballàvem de valent (classes ordinàries, de comerç, permanències...) i , com diem a les terres de L’Ebre, vam xalar molt.

Formàvem un bon grup, ens ajudàvem els uns als altres, i tots, des del més gran al més petit, érem iguals; teníem els mateixos drets i els mateixos deures, això sí, teniu raó, de tant en tant apareixia el tic autoritari del mestre propi del caràcter i de l’època. Només recordo una vegada que hi va haver problemes entre vosaltres. Te’n recordes, Josep? Va ser un dia a l’hora de l’esbarjo que.....

Vam sirgar força. Ens hi vam escarrassar de debò. Allò que hom diu que en una escola unitària l’aprenentatge és de menys qualitat que en els grans col·legis, creieu que és veritat? Jo no. Perquè, de quins aprenentatges parlem? D’aquells que només omplen el cap de coneixements, que són molt importants, o dels que també et formen com a persona? Dels uns i dels altres, crec que us en vau endur les butxaques plenes.

No ens ho vam passar tan malament. Recordo, que de tant en tant, dedicàvem una classe als temes que us procupaven: parlàvem de religió, de política, d’estupefaents, d’educació sexual,...

Sí, sí, i d’aixó ja fa trenta anys! I com que no teníem un lloc adient a l’escola per practicar esports, anàvem tots plegats cap al camp de futbol i allà passàvem la tarda. Encara el teniu?

Podeu estar-ne segurs, tinc molts i molt bons records dels cinc anys que vaig passar entre vosaltres. Recordo que la primera vegada que en Jordi va estar a casa, parlàvem de totes aquestes coses i jo preguntava per cadascun de vosaltres. Ell es va quedar una mica sorprès al comprovar que ben bé us recordava a tots; i és que allò que es viu de debò, queda per sempre.

Per mi, tot això defineix l’escola unitària d’un poble petit com el vostre. La que dóna vida i la que arrela la seva gent. Ara, com fa trenta anys, tornareu a veure la vostra canalla, amb les seves motxilles a l’esquena, corrent cap a l’escola; sentireu el xivarri que faran al pati a l’hora de l’esbarjo, o els trobareu tots contents pels carrers perquè s’hauran acabat les classes. Afortunadament els tornareu a tenir al poble, a casa, i podran anar i gaudir de LA SEVA ESCOLA.

Joan Espuny... un mestre