Records | Revista 601/12/2001

La meva iaia i l’Alzheimer

He viscut amb ella vint-i-dos anys de la meva vida, quinze dels quals amb la malaltia. Recordo que quan arribava de l’escola, ella em tenia el berenar a punt: un dia pa torrat, un altre dia pa amb oli i sucre… També recordo quan jugava amb mi a fer menjars a l’entrada, amb aquella cuineta que un any m’havien portat els Reis. I quan m’acompanyava a dormir per aquelles escales tan fosques… I quan em cantava cançons per dormir, i els mils petons que ella em feia. Recordo que a vegades, quan els pares em renyaven, ella sortia en la meva defensa i deia: “Deixeu-la que és petita”.

De cop i volta tot aquell amor i dedicació que ella tenia per mi es van convertir en avorriment cap a una néta que la tenia sobre d’un pedestal, o almenys així m’ho semblava, ja que en aquell temps jo era la petita.

De mica en mica va anar canviant. Era la iaia carinyosa, però a vegades traïdora. Feia coses que per a mi no tenien cap sentit, i li deia a ma mare que ho feia jo. I jo pensava com podia ser que una persona que sempre està amb tu, que t’omple de petons i t’expressa el seu amor, de cop i volta pot anar canviant sense haver-li fet res.

Ella se’n volia anar de casa, perquè deia que aquella no era la casa on ella s’havia fet gran junt amb els pares i els germans. Mica a mica anava perdent la memòria del present, però no la del passat. I deia que se’n volia anar al mas de l’Esquerrer, on havia nascut. No li podies portar la contrària perquè, si no, deia que eres dolenta i que ja no l’estimaves.

Però a mida que vaig anar creixent, vaig veure i entendre que la iaia que m’havia fet gran no era la mateixa que ara. Tenia una doble personalitat, tan aviat et matava a petons, com t’odiava. Veia que la malaltia podia més que ella; fins i tot sempre cridava la seva mare i la Rosita ( la seva germana ), i ens havíem de fer passar per elles.

És molt trist veure que la persona que sempre ha estat al teu costat, a poc a poc, es va consumint; una dona treballadora, que lluitava perquè la família sempre estigués unida. I veure que tot el que ha fet se n’ha anat com el vent.

Un dia va caure i es va trencar el fèmur; la van operar i ens van dir que no calia portar-la a rehabilitació, és a dir que ens la deixaven pujar cap a casa perquè s’havia de morir. Van passar els dies, i amb la seva força de voluntat per viure i amb la nostra per tenir-la al nostre costat, va tornar a caminar sis anys més, fins al 17 d’abril de 2001, que de mica en mica es va anar apagant com la brasa d’un foc alegre. Era la meva iaia, però per a mi havia estat una segona mare.

El dia abans de la seva mort, no la vaig poder veure perquè vaig arribar tard de treballar i ella ja era a dormir. Recordo que eren les 6 del matí del dia 17 que vaig sentir ma mare que parlava per telèfon, i vaig pensar què passava tan de matí. Em vaig aixecar i ma mare em va dir: “La iaia està molt fotuda”.

Vaig pensar que altres vegades ho havia estat i que se n’havia sortit, però quan la vaig anar a veure vaig entendre que aquella era l’última vegada que la veuria amb vida. Tenia una cara blanca i aquells ulls que sempre et miraven estaven tancats i no els obria. Això sí, quan li agafaves la mà te la premia tan fort que comprenies que se n’anava i no volia que la deixessis. Abans de deixar-nos es va acomiadar de tots nosaltres, i a les 13.20 hores, mentre hi havia el metge i tots, la brasa d’aquell foc tan alegre es va apagar per sempre més i no es va tornar a encendre.

Se n’havia anat la meva iaia, la padrina de tots, la mare, la sogra, la tieta de tots aquells que l’havien estimada.

El temps passa, però el record queda. T’ho diu la nena que mai t’oblidarà. I seràs dins del meu cor fins al dia del meu enterrament. T’estimo iaia.

La teva néta Lourdes

Lourdes Moya Vall