Escola | Revista 3622/05/2009

La instrucció, a la Mussara, a la pre i postguerra

Ara, la societat que es pot enquadrar dintre d'un cert estrat, dels múltiples estrats possibles, és propensa a pensar que tothom sap llegir i escriure. Segurament que, si examinés quina és la situació en altres estrats del conjunt de la mateixa societat, s'adonaria que la situació hi és diferent. A vegades la premsa publica notícies d'aquesta mena, emanades d'institucions diverses. Són producte d'anàlisis gens selectives, que moltes vegades arriben al públic influïdes per certs interessos polítics que homogeneïtzen pel broc gros, sense pensar que no totes les zones es poden mesurar amb el mateix patró, ni totes les edats, ni totes les professions, ni totes les procedències, ni tots els barris d'una gran ciutat. Doncs, aquests resultats, que es fan públics de lluny a lluny, no són gens de fiar.

Avui ens proposem d'abordar un sector minúscul, segurament un sector tan petit que els resultats que se n'obtinguin no han de tenir gens d'influència, per tan petit com és, en el conjunt del país. Però serà un exemple d'allò que dèiem dels estrats possibles que, d'una manera o d'una altra, es podrien tenir en compte a l'hora de fer generalitzacions. Ens basarem en un document digne de tota confiança: el padró d'habitants de la Mussara del 30 d'abril de 1936. Aquell any, hi havia al terme 25 caps de casa que reunien 106 persones (4,24 individus per família, de mitjana), amb la particularitat que la meitat eren homes i l'altra meitat, dones. No deu passar gaire sovint que els gèneres estiguin tan perfectament equilibrats. Al poble en si, vull dir a les cases pròximes a la Bassa i per aquell rodal, hi havia 13 famílies amb 48 individus (3,69 individus per família, de mitjana). Escampats per onze masos, altres 12 famílies amb 58 persones (4,83 persones per família). De manera que vivia més gent pels masos (el 54,72 %) que al nucli central de la població (45,28 %).

De les 76 persones adultes que hi havia al terme, 34 (44,73 %) havien estat escolaritzades, cosa que vol dir que sabien poc o molt de llegir i escriure, sense excloure que algú en sabés bastant. Les altres 42 persones (55,27%) eren analfabetes, no sabien ni llegir ni escriure, cosa que no significa, és clar, que no n'hi hagués de molt intel·ligents. Hi havia 20 homes d'entre 25 i 78 anys, i 21 dones d'entre 21 i 74 anys, en situació d'analfabetisme. Un panorama desolador en el sector de la instrucció, amb un dèficit que es pot considerar escruixidor.

Entre aquests 106 habitants, hi havia 30 infants, 16 dels quals en edat escolar i els altres 14 de menys de 5 anys. D'aquells 16, 5 nens i 2 nenes, 7 en total, vivien al nucli central de població, és a dir, a la vora de l'escola. I els altres 9, 3 nens i 6 nenes, una majoria de les criatures del terme, vivien en masos. Hi havia un nen i una nena del mas de l'Onclet, a una hora lluny del centre, cosa que vol dir que havien de caminar dues hores cada dia per anar a l'escola i tornar a casa, a vegades amb boira, o amb pluja, o amb neu, o amb fred intens. Hi havia dos nens del mas de Vicent, que tenien una caminada una mica més curta, però no pas gaire. També tres nenes del mas de Pistol, que només calia que fessin mitja horeta de camí dues vegades cada dia. Per acabar, altres dues nenes del mas de Morenet, amb una distància semblant a les anteriors, però amb desnivells. No sabem si, els dies lectius, alguna d'aquelles criatures era acollida a casa d'alguna família del nucli central. Podria ser que la compassió induís a fer aquest servei; però, ho ignorem i continuem suposant que no.

La mestra que tenien el 1936 era Florentina Serres, de 38 anys, que havia nascut al Molar. Vivia a la Mussara amb dues germanes més grans, que l'acompanyaven. No devia ser estrany que a classe hi hagués bastants absències, alguns dies, atesa la dificultat que representava per als nou brivalls que hi havien d'acudir des de lluny, en una època que al poble no hi havia cap automòbil ni hem sentit parlar mai de cap bicicleta que, en tot cas, només haurien pogut fer servir els tres menuts dels masos de l'Onclet i de Vicent, els únics que disposaven d'un bocí de trajecte —un bocí, només— amb carretera, o una cosa que amb bona voluntat es podia dir que s'hi assemblava. L'accés a la instrucció, doncs, si més no per una part del personal a instruir, no podia ser més ple de dificultats i això incidia en gran manera en l'altíssim percentatge d'analfabetisme que hem exposat. A la terra plana de baix, al Camp, es deia llavors que no superava el 9 % en els homes i el 12 % en les dones.

Després de la guerra, a partir de 1939, no sabem quina era la situació, quant a la instrucció. No devia haver canviat gaire. Un mussarenc que encara és viu, amb la salut tanmateix espatllada, només recorda amb claredat que la mestra era castellana, però no en recorda res més. Potser no ho era, però devia ser obligada a parlar-hi i això devia impactar tant per aquelles altures encinglades, que és l'únic que recorda el nostre consultat. Sembla que els adults només eren 64, ja entrats els anys quaranta, la mestra inclosa, que es deia Pura, que és l'única cosa que en coneixem ja que ni el cognom ni la procedència no ens han arribat; potser era la mateixa que parlava en castellà o que el nou règim la hi feia parlar. I no hem trobat notícia de les criatures. Val a dir que les dades no són tretes de cap document de confiança, només d'un full relacionat amb el racionament dels aliments bàsics. Aquest full només comprèn el personal adult puix que els infants devien tenir un tractament diferent i no n'hem obtingut la informació.

L'any 1950 s'anava acusant el declivi de la vila. El padró d'habitants que n'hem examinat és molt eixarreït i se'n treu molt poca informació. Al poble en si hi havia 9 cases habitades, amb 34 individus, i quedaven 8 masos, amb 32 persones. De manera que el total de gent s'havia reduït a 66 habitants, que no sabem com es distribuïen, quant al gènere. Una disminució de 40 unitats, el 37,7 %, que no era poca cosa. Hi quedaven infants, sens dubte, no sabem quants, segurament que més pocs. I hi continuava havent mestra, Rosa Vallespinosa, que s'hi havia consumit. Habitava a la casa de l'abadia, que era la mateixa casa on hi havia instal·lada l'escola. Malgrat això, pagava a l'arquebisbat dues-centes pessetes (no sé cada quan, però suposo que a l'any) en concepte de lloguer. No hem trobat notícia dels tractes que hi devia haver entre el propietari de l'abadia i l'Ajuntament, o el departament de l'Estat responsable de l'ensenyança. El fet constatat és que la mestra pagava lloguer. L'Església practicava així aquella dita segons la qual la caritat ben entesa comença per un mateix. L'arquebisbat no va tenir cap consideració per aquella persona que havia de viure d'un sou miserable en unes condicions poc encoratjadores, sense ni tenir en compte que habitant en aquella cofurna contribuïa a conservar-la. No hi va haver per part de l'Església gens de generositat per aquella senyora que prou que n'era mereixedora en un exili com el que representava viure a la Mussara, tot i tenint present la bondat indubtable de la poca gent que la rodejava. Devia acabar perdent totes les il·lusions i es diu que va recórrer als ajuts que utilitza la impotència. Quan es va retirar, aviat, va fer cap a Tarragona, d'on potser era filla. I ves si és petit el món, que un antic amic meu d'aquella ciutat, ara coronat amb un prestigi intel·lectual, m'explicava l'altre dia que havia conegut la Rosa, quan l'estat de la mestra que havia exercit a la Mussara ja era deplorable. Vivien a la vora l'un de l'altra i ella, que encara conservava alguna cosa de l'antiga vocació, acudia a casa d'ell, que era un jovenet pròxim a la pubertat, i s'esforçava a ajudar-lo en els seus estudis. Ens va causar emoció a tots dos, vull dir al meu amic i a mi, que, al cap de tants anys, ell retrobés la Rosa Vallepinosa, el nom de la qual jo havia descobert remenant papers.

Devia haver de ser així. No hi devia haver remei ni per als infants de la Mussara, ni per a la mestra, ni per a la Mussara mateixa.






Ramon Amigó



+ Publicar el meu comentari