Història - Història local | Revista 74

La re-descoberta de l’església medieval de La Mussara

Un sinònim d’edifici és immoble i, de fet, generalment considerem l'arquitectura com un element estable, sòlid, que es construeix, s’utilitza i, finalment, es derrueix.
 
Però hi ha una altra manera de veure i de comprendre l'arquitectura i és la de considerar els edificis com uns éssers vius, dinàmics, que neixen, creixen, evolucionen, canvien i, fins i tot, es belluguen. Un ésser viu que al final de la seva vida pot tenir una agonia, més o menys llarga, per desprès o bé morir del tot o renéixer amb una altra forma. Fins i tot un ésser que pot fagocitar construccions veïnes o ser fragmentat en altres de més petites.
 
Un edifici pot tenir molts anys de vida, fins i tot segles, i durant tot aquest temps de segur que ha anat evolucionant i patint diverses transformacions que poden desfigurar perfectament el seu aspecte original. Només cal veure els canvis que qualsevol persona, al llarg de la seva vida, pot observar en el seu entorn. Ara imaginem aquests canvis multiplicats per les diferents generacions que han viscut en aquest espai. No és d'estranyar, doncs, que l'aspecte actual d'un edifici centenari sovint tingui poc a veure amb l'aspecte que tenia originalment.
 
Tots aquests canvis deixen senyals, cicatrius si es prefereix, i si un sap identificar-les i interpretar-les correctament podrà llegir la història d'aquest edifici. I d'això s'encarrega una disciplina que es diu Arqueologia de l'Arquitectura: l'estudi i anàlisi dels edificis amb la intenció d’esbrinar quina ha estat la seva història i evolució.
 
I aquest ha estat l'objectiu del que s'ha realitzat a l’església de la Mussara, identificar i analitzar les cicatrius i senyals que té i, a partir d'elles, intentar escriure la seva història.
 

L'església de Sant Salvador de la Mussara en el temps
 
L'església que actualment veiem, dedicada a Sant Salvador, és una construcció de mitjans de segle XIX. Ens ho diu tant el seu estil constructiu, propi d'una arquitectura rural amb tocs neoclàssics típic d'aquest període com la data de construcció,1859, gravada en la clau de la porta d'entrada (data que l'erosió ha esborrat però que molts hem vist). És un edifici de formes simples i austeres amb una decoració molt minimalista i que, aparentment, no presenta cap tret que la faci destacar d'entre la resta d'esglésies contemporànies de la comarca.
 
Sabem, però, que abans d'aquesta data ja existia un temple. De fet, es conserva una butlla del Papa Celestí III, datada el 1194, que ja ens parla de l'existència d’una església a la Mussara. No en va una mostra de l’antiguitat de la nostra església la trobem en la talla gòtica de la Mare de Déu del Patrocini, provinent de la Mussara i que ara està en el Museu Municipal de Reus.

No obstant això, l’aparent simplicitat que mostra l’actual l’església de Sant Salvador, presenta un seguit d'elements que sobten per la seva singularitat i que ja ens indiquen que ha de ser un edifici més complex del que aparenta: parlem de la pedra (que és una clau d’arc reaprofitada) amb una datació del 1794 a sobre de la porta de la façana, la distribució dels arcs que aguanten el cor, just a l'entrada, l’existència d'un arc apuntat dins el mur lateral dret (mirant a l’altar) i la conservació de les restes d’un campanar d’espadanya (o de cadireta) en el mur lateral dret, el qual separa l’església de l’abadia. Tots aquests elements són clars indicis de l’existència d’una construcció prèvia a l’actual edifici que es troba, parcialment, englobada dins l’actual església.
 
És prou conegut que al llarg dels segles XVIII i XIX, hi ha un significatiu creixement demogràfic i econòmic a tot el Camp de Tarragona, cosa que va provocar la substitució de les esglésies medievals per altres de nova construcció, bàsicament perquè les primeres s’havien quedat petites. Així que es combinava la necessitat de tenir un temple més ampli per encabir una població que no parava de créixer amb un increment de la riquesa que permetia poder assumir el cost de les noves construccions. Aquesta és la raó per la qual en el Camp de Tarragona, pràcticament, no s’han conservat esglésies parroquials medievals.
 
Aquest fenomen el coneixem a la mateixa església de Vilaplana i ara la podem veure a la de la Mussara. No hem d’oblidar que el poble passa de 22 habitants l’any 1497 als 77 de l’any 1763 arribant  als 323 l’any 1857. És fàcil entendre que l’església medieval, dimensionada per una població de menys de mig centenar de persones, es deuria de quedar petita quan en el segle XVIII la població arribava al centenar. I ja no diem en el segle XIX quan es passa dels 300.


Arqueologia de l'arquitectura a l’església de la Mussara
 
Una primera anàlisi de les evidències d’edificacions anteriors a l’església de la Mussara van permetre plantejar la hipòtesi que la construcció de l’edifici actual deuria d’haver aprofitat part de l’església medieval i que, per tant, una bona anàlisi de l’edifici podria permetre identificar i reconstruir la forma del temple original.
 
Per aquesta raó, i gràcies a una subvenció de la Diputació de Tarragona i, no cal dir-ho, la participació entusiasta de l’Ajuntament de Vilaplana, es va poder dissenyar un projecte d’intervenció arqueològica que comportava l’aixecament planimètric acurat de l’edifici i una excavació puntual en la zona on suposàvem que estaria l’absis medieval.
 
La documentació planimètrica tenia com a objectiu poder documentar amb detall tot l’edifici per tal de poder-lo estudiar i analitzar, buscant aquelles “cicatrius” que ens explicarien la seva història. Per contra, l’excavació arqueològica, buscava poder confirmar la teoria que ens havíem fet sobre com devia ser i quines dimensions hauria tingut, l’edifici medieval. Es va decidir fer un sondeig just al costat de l’arc apuntat que es veu en el mur dret de l’església, en la zona de l’antic cementiri. L’arc es recolza sobre un mur antic que està tallat, el que feia preveure que es podria trobar la seva continuïtat i, si això fos així, permetria dibuixar la planta de la capçalera de l’església medieval. L’excavació arqueològica va confirmar-ho però també va mostrar que aquesta era més llarga del que ens havíem pensat i es pot assegurar que arribava fins al límit de l’actual cementiri.
 
L’anàlisi dels murs, d'altra banda, ens va indicar que la història de l’església de la Mussara era més complexa  i interessant del que es podria pensar en el seu moment, detectant-se, com a mínim, 5 moments constructius.
 
La conjunció de les conclusions de l’excavació arqueològica i de l’estudi dels murs ens ha permès redibuixar una nova, vella història de l’església de Sant Salvador de la Mussara.

 
Una nova, vella història de l’església de Sant Salvador de la Mussara.
 
A falta de finalitzar l’estudi d’arxius, que pot matisar o concretar algun detall, estem en condicions de poder dibuixar una història acurada de l’església de Sant Salvador de la Mussara.
 

1. Hi ha una primera església amb una data de construcció incerta que podria ser del segle XII-XIII amb alguna possible reforma del XIV. Seria una església de planta rectangular d’uns 18 per 5 metres, de nau única dividida amb quatre cruixies i que tindria una alçada d’entre 5 i 6 metres. Estaria orientada Est-Oest, amb un absis semicircular mirant a orient. A la façana oest hi hauria un campanar d’espadanya de dos ulls i la porta s'ubicaria, descentrada, al mur sud.

 

2. En un moment que encara no hem pogut determinar, però que se situaria entre els segles XV i XVII, es construeix l’abadia, adossant-se al mur oest i anul·lant el campanar d’espadanya. Per substituir-lo es construeix un campanar exempt, al costat de la porta, de planta quadrada i d’uns 9-11 metres d’alçada.

 

3. A finals dels segle XVIII (recordem la pedra amb la datació de 1794) es construeix una nova església, i es derrueix parcialment l’antiga. Es conserven els murs de la façana oest i, parcialment, el de la façana sud que s’aprofiten en el nou edifici. La nova església té una orientació Nord-Sud, conservant l’entrada en el mateix lloc on estava la porta medieval. Interiorment es configura amb una nau quadrada, de 10 per 10 metres que inclou un petit cor sobreelevat i un ampli absis semicircular que té dues petites sagristies als costats. L’edifici guanya alçada, arriba als 8 metres, fet que provoca que el campanar es quedi petit. Per aquest motiu es recreix amb un segon cos de planta octogonal, que assoleix els 15 metres d’alçada. 

 

4. En un moment incert del segle XIX es construeix la capella fonda, un espai quadrangular d’uns 26 m2 que amplia l’església.

 

5. A mitjans del segle XIX la façana sud comença a tenir problemes estructurals. Aquesta façana s’ha construït aprofitant el mur medieval, el qual no pot suportar el sobrepès de la nova construcció i comença a cedir. Per aquesta raó la desmunten i l’avancen fins a englobar el campanar. És la façana que veiem avui en dia. Aquests treballs acaben el 1859.

 
Aquest “ésser viu” que coneixem com església de la Mussara, avui en dia està agonitzant. Amb aquests treballs, al posar en evidència el seu valor històric, intentem ajudar que es pugui recuperar d’aquesta agonia i que això sigui el pas previ a una nova vida, que es pugui recuperar i tornar a ser l’edifici emblemàtic d’un lloc tan singular com és la Mussara. Esperem, així, poder incloure un nou capítol a la seva llarga història (825 anys).
 
Addenda: És de senyors ser agraït. No podem acabar aquest text sense agrair la bona disposició i comprensió de la Diputació de Tarragona, així com el treball i l’acompanyament que ha fet l’Ajuntament de Vilaplana, especialment, però no només ells, el Tomàs i el German (que no ha esmerçat esforços a l’hora de netejar i desbrossar les àrees on hem treballat, que no és poca cosa).

Dr. Josep M. Puche i Dr. Jordi López
Institut Català d’Arqueologia Clàssica



+ Publicar el meu comentari