Activitats | Revista 3426/11/2008

La Botifarra

La botifarra, què voleu que us digui d’aquest fascinant passatemps en tan sols una pàgina? No sabria ni per on començar, sempre ens quedaríem curts. De fet, la meva opinió i valoració estaria indubtablement impregnada de parcialitat a causa de l’extraordinària admiració que li professo, mancant d’un rigor i objectivitat sense precedents.

Una vegada plantificat aquest primer missatge sense contingut, primer m’agradaria centrar-me, no en el joc de la botifarra, sinó en el de la barrotada o manilla barrotada. En primer lloc, caldria diferenciar (que em perdonin els entesos), a grans trets i entre d’altres, tres tipus de jocs diferents: la botifarra, la manilla i la barrotada.

Els dos primers es juguen en parelles, quedant el joc de la manilla, avui en dia, quasi en desús, engolit pel de la botifarra. La barrotada, en canvi, es juga individualment, cadascú procurant per les seves pròpies cartes, sense patir per les del company i escombrant sempre cap a casa.
Una vegada paït i sintetitzat aquest primer concepte, diré que, si bé quasi idèntics en la normativa (amb algun matís), la manera de jugar és o pot esdevenir totalment diferent i, en determinades ocasions, fins i tot antagònica.

Si bé no pateixo per la continuïtat i proliferació del joc de la botifarra, pel de la barrotada no puc dir el mateix. Em preocupa la futura i imminent extinció d’aquest últim. És una vertadera llàstima que aquest ingredient més de la nostra cultura, de la cultura de poble que afortunadament ens ha tocat viure i gaudir, es perdi en l’oblit per sempre més, almenys en el nostre propi municipi. Deleixo, no tan sols jugar, sinó, i el més important, observar i aprendre de la màgia que desprèn aquest joc, fent que persones i especialment avis, ja siguin amics o no tan amics, s’entaulin per passar una bona estona.

Segons el meu limitat entendre, la barrotada és una excel·lent forma d’interactuar, d’interrelacionar-se, d’exercitar la memòria d’una manera lúdica, de desconnectar i desempallegar-se per uns moments dels problemes que arrosseguem, de seguir el que alguns n’anomenen teràpia de grup i un llarg i inacabable etcètera. Una vegada parat el carro de les virtuts, no me n’estaré de pensar que és una tradició més que ens identifica, que reivindica i referma la nostra pròpia singularitat i que, com a tal, caldria preservar-la.
Animo a qualsevol persona de qualsevol edat que es deixi caure una tarda també qualsevol pel Casal. Allí i encara avui en dia, trobareu senyors com n’Ezequiel, en Fernando, en Jaume, en Joan, en José, en Josep, en Lluís, en Torcuato i algú altre que no posaran cap mena d’impediment en mostrar-vos el seu excepcional i treballat saber vers aquesta matèria (ja sigui botifarra o barrotada). Que no us càpiga cap mena de dubte que, potser només amb alguna broma per peatge, sigui qui sigui, sempre tindrà la mà oberta per acollir entre els seus a qualsevol nouvingut.

Si us fa vergonya o, fins i tot, peresa, encara que indubtablement la millor universitat de la botifarra sigui la cafeteria, no teniu excusa per amagar-vos de la pràctica d’aquest excepcional joc. Podem jugar a la botifarra en línia, per internet, sense sortir de casa. Trobareu tota la informació necessària a la pàgina www.butinet.cat. Aquesta adreça és una porta oberta de bat a bat cap aquest univers. Allí coneixereu gent de tots els nivells, sí, també del vostre, gent que hi juga de tota la vida i gent que tot just comença; podreu parlar de temes relacionats i d’altres que no tenen res a veure, podreu preguntar, esbrinar, aprendre, escoltar i entre moltes altres coses: jugar.

Sense moure el cul de la cadira i en pocs segons tindrem tres persones més disposades a passar una bona estona, podrem jugar i parlar amb elles i ens aventurarem en un món ple de comoditats. Només cal que portem bona voluntat, la resta ens ho donaran mastegat: jugadors, cartes, tapet, la puntuació es calcula i apunta automàticament, no cal remenar, recollir ni donar cartes, ni tan sols posar-les bé, ja ens venen ordenades, ens avisa abans de tirar una carta il·legal i tot això i molt més, de franc. Fins i tot hi ha la possibilitat, pels menys agosarats, de jugar amb incansables i sempre agraïts robots que mai no es queixaran de cap jugada que els puguis fer, per desastrosa que aquesta et pugui semblar a posteriori.

Si manifesteu l’atreviment d’endinsar-vos en aquest meravellós món, només us han de quedar dues coses del tot clares. La primera és que absolutament tothom és apte per jugar a la botifarra, només es necessiten tres ingredients: temps, ganes i pràctica. Com més en posem de cadascun d’aquests, més n’aprendrem i, a la vegada, més ens agradarà. La segona és que, per més que algú pensi i pugui dir el contrari, mai ningú neix ensenyat i, a la botifarra així com a la vida real, per molt que ens hi esforcem, sempre ens quedarà més per aprendre que per ensenyar.

Simon Salvat



+ Publicar el meu comentari