Entrevistes | Revista 1928/02/2005

Josep M. Aixalà, el Cisquet

El primer era fer poble i sobretot català

A finals dels seixanta, un grup de joves entusiastes van escampar les primeres llavors perquè Vilaplana amb el pas del anys anés adquirint, sobretot des de fora, una certa aura d’indret participatiu, associatiu i cultural que volia trencar amb caduques, immobilistes i dictatorials “estaques” a les quals estava lligat, des de feia més de 40 anys. D’aquells joves que van començar sent un moviment popular i excursionista pels infants, anomenat G.E.V, avui volem parlar amb Josep Maria Aixalà (Cisquet). Ell, sens dubte, va ser un dels pioners que va fer possible aquella lloable i compromesa aventura del poble i pel poble.

En primer lloc, ens agradaria que et remuntessis a l’època de la GEV. Com va sorgir, qui éreu i què fèieu?
Tot allò va sorgir anant a menjar la mona un dia. I a partir d’aquell moment es va començar a engrescar el tema. Era un moviment que teníem clar no posar-nos en política. Era molta cosa d’equip amb tot el tema de l’ideal de jove. Érem tot una tribu, no m’agradaria deixar-me ningú. Hi havia el Joan Conso, el Ricart, el Cardona, el Xavier Ramiro, el Xavier Olles, el Joan Sebastià, l’Anton Queralt, el Pepe Xacó, el Paco Sagal, el Pep de Tortosa, ..... i de noies la Maria Cinta, la Pili, la Maria Josepa de Cal Assassó, l’Angelina.... , tot plegat una bona colla.

De quins anys estem parlant i què volien dir les sigles GEV?
Encara era viu el Franco, Del 68 al 70 i escaig. Grup Excursionista de Vilaplana.

Teníeu rutes marcades, preparàveu calendaris d’excursions o, senzillament, anàveu improvisant?
De tant en tant anàvem a netejar camins, a marcar camins. Es feia a poc a poc.
La gent gran ens deia: On aneu? Per on passeu? I preguntàvem a la gent del poble: Anem a l’Albiol i ens deien, doncs passeu per aquí. Que anem a Capafonts, doncs alerta amb els Motllats. També recordo que vam fer rutes més llargues com ara anar a Montserrat durant tres dies.

Quan vau anar a Montserrat i com us va anar ?
Va ser el Juny de 1973. Vam fer una bona caminata. Il·lusos naltros amb una guia del Doctor Aiguadé, dèiem això està xupat. En aquesta excursió venia l’Hilari amb un sis-cents o un dos cavalls, no sé quin cotxe tenia, i ens feia d’apoio. Ens trobàvem a les esglésies.
El CEC (Centre Excursionista de Catalunya) ens va deixar unes tendes de campanya que les portava l’Hilari amb el menjar i li dèiem ens trobem a Alió a tal hora, per exemple. La gran sort va ser que a Santes Creus vam trobar el grup del Dr. Aiguadé que feia la mateixa excursió i a partir d’allí ja va ser un altre cosa. Ja no calia ni estendre mapes, ni mirar per on passar.
També hi va haver una excursió molt forta que va ser quan vam anar a Siurana, anar i venir amb un dia, acompanyats del Joan de Cal Assasor, puijant pels Castillejos, baixar cap als gorgs, riu avall i cap a Siurana, després anar cap a Arbolí, Alforja i Vilaplana. Vam arribar tots llagats. El Joan Sebastià, el pobre, va arribar fatal.

Vau fer una gran tasca formativa a nivell infantil ja que ens preníeu d’excursió amb vosaltres i ens mostràveu el nostre i més immediat territori. A més, és clar, de fundar les colònies d’estiu?
Iniciar les colònies va ser un altre moguda. Vam començar amb els de l’Aleixar i Maspujols. Encabat ho agafà la Magda de Cal Mano amb la Pili Virgili. Ho fèiem amb la idea d’obrir una mica el poble

Què suposà aquest moviment?
El tema de l’excursionisme fou una trobada de joves que quedàvem, sortíem, anàvem a caminar i disfrutàvem, alhora que ens anàvem involucrant com equip en moviment de poble i va ser maco una cosa, el fet que ens va fer caliu molta gent del poble, grans i tot.
Quan es va fer la controvertida i famosa Setmana de la Joventut va ser un moviment de poble. I va haver molt d’enrenou de poble, però maco.

Recordes alguns actes d’aquella Setmana de la Joventut?
Es tractaren temes de sexualitat amb el Dr. Prats, relacions pares – fills, amb el matrimoni Estivill Balsells, d’església una xerrada de Joan Curieses, literatura pujà la Mª Aurèlia Capmany,també va pujar un metge a parlar sobre la droga i va passar mostres del que era la droga allí. Acabant el dissabte amb un festival de Folck. Aquella setmana va ser forta.
Anar d’excursió donava peu a tenir un vincle d’unió, d’ambient.

Parlant d’ambient, molts encara recordem la moguda que es va formar arran del famós concert d’en Lluís Llach a la Sala de cine de Cal Rito. Com es va produir aquell fet ?
Es va fer el recital del Lluís Llach, després de les censures i tot el procés del recital: primer contactar amb el Joan Moles i amb la Nuria que eren els productors, es féu el contracte i el Llach es quedava un percentatge de la recaptació, meitat per ell, meitat per nosaltres. Quan vam tenir-lo contractat vam haver de convèncer a molta gent que no passaria res. Ell feia el recital a l’Olympia de París i després va venir a Vilaplana. Vam haver de fer tots el passos “legals” d’aquells moments, portar les entrades a segellar, les lletres cap a censura.......

Quin any va ser ?
Va actuar el 23 de març del 1974.

Quanta gent va pujar al poble?
Una gentada, overbooking, que diuen ara. Una bestialitat. Era la primera vegada que es feia una cosa així al poble. Després ja va venir el Paco Ibáñez, el Moustaki…

Us va anar bé a nivell econòmic?
Sí, sí. Després del recital vam posar els diners damunt la taula i ens els vam partir, segons el pacte fet, i a resultes del que va quedar, En aquella època els ajuntaments començaven a penjar la bandera catalana. Aleshores va sortir la idea d’oferir a l’Ajuntament de Vilaplana, una bandera catalana per tal de que la pengessin al balcó de l’Ajuntament els dies de festa, (fou l’època que els ajuntaments començaven a penjar la bandera catalana), donat sempre ja que només hi havia les tres banderes típiques, les de sempre, però no la catalana.
L’acte era que el jovent del poble oferia la bandera catalana a l’Ajuntament, però no ens la van voler, van dir que no.

Quines tres banderes hi havia?
La bandera espanyola, la bandera carlista i la de la Falange.

Què vau fer quan l’Ajuntament us digué que no la volia?
Llavors vam dir, i ara què fotem? Perquè la bandera ja estava feta. Llavors va sorgir la idea de portar-la a Montserrat. Va ser una idea que sorgí del moviment, no era que el Cisquet del Pa o el Cardona ho deien. Era una massa de gent i a bellugar-se. Vam anar a Montserrat a entrevistar-nos amb l’abat, el Cassià Just, li vam explicar el tema i la nostra intenció i ell va dir: Doncs vinga amunt, pugeu-la! I van sortir tres autocars de Vilaplana cap a Montserrat. Vam oferir la bandera a Montserrat i el Cassià Just ens va dir que l’acceptava, que ell feia una mica de dipositari i que tan de bo un altre dia es fes un altre festa per anar-la a buscar. Però s’ha quedat a Montserrat.

També estaves vinculat al teatre?
Si, perquè es feia de tot. Col·laboràvem amb “Els Pastorets” i me’n recordo que una vegada vam muntar un acte sobre la discografia del Llach, Raimon, etc. i va consistir en posar les cançons, explicar-les i comentar-les.

On ho fèieu?
A la Sala Parroquial.

I qui ho explicava?
El Joan Masdeu hi intervenia i algú de fora.

Tot el que fèieu era amb un sentit catalanista?
El primer era fer poble i sobretot català.

Altres activitats?
També fèiem el Dia del Llibre, Homenatges a la Vellesa, ...... i el Foc de Sant Joan, surtin amb cotxes cap a Reus a buscar la “flama” i quan arribava la flama anàvem al campanar a tocar les campanes, amb foguera i revetlla a les escoles.
Era tot cosa nostra, l’Ajuntament ...... en deixava no ens donava res.

Totes aquestes activitats anaven relacionades amb l’acabament d’una època i el començament d’una nova manera de ser, tot i no definir-se com a moviment polític?
Aleshores qualsevol cosa que volguessis fer o qualsevol cosa que diguessis era política. Penso que tothom entenia el que fèiem.

Per acabar, quina imatge en tens de Vilaplana actualment a nivell cultural o associatiu?
Penso que pobles com Vilaplana s’han tornat pobles dormitori. I que les festes es fan perquè toca fer-les. Abans feies el Foc de Sant Joan i venia tot el poble. La famosa Setmana Cultural, movies tot el poble, es feien xerrades tots els dies i omplíem. És bo que l’Ajuntament empenyi i no tot són calers. És moure el sentiment de poble i anar tot a una.
Cada moment i època es particular, el nostre fou molt emotiu i de fort sentiments. Els 70 son diferents dels 80 i aquests dels 90 i no parlem una comparativa de l’any 1975 al 2005. Cada instant es bo per fer coses, però que sempre es facin amb un sentiment de poble i pogué arribar a la unió de diverses generacions, amb un fi comú.
El nostre, estiguem on estiguem continua sent el mateix: VILAPLANA