Entrevistes | Revista 4413/06/2011

Jaume Salvat Salvat, el Jaume de cal Ritu

JAUME SALVAT SALVAT versus JAUME RITU (o viceversa)

"Estàvem convençuts, i encara ho estic, que les actituds individuals poden canviar el món."

Jaume, quina professió et posem a l'entrevista?
És això un tema d’identitat? No m’agradaria que em definissin pel que faig sinó pel que sóc. En tot cas a vegades sóc professor, altres pagès, altres em dedico a trencar avellanes, però tot això només és una part que m’identifica. Hi ha aspectes que també diuen de mi, sóc objector de consciència, antimilitarista, ecologista, d’esquerres i no crec en Déu. També sóc pare d’una filla i d’un fill, i marit de l’Antònia. Al poble tothom sap que sóc el Jaume de cal Ritu.

Tens negocis a Vilaplana, vius a Reus, treballes a Tarragona... Això teu és una micro mostra del món globalitzat que estem vivint?
No diria tant, però tots som una mica el resultat d’un entorn que ens ha tocat viure. En el meu cas és fruit d’unes circumstàncies que no vénen al cas, però la veritat és que els meus desplaçaments laborals són més curts que els de moltes persones que treballen a les àrees metropolitanes i això em fa pensar que visc en un entorn que, pel que fa a la mobilitat, és molt amable. De Vilaplana a Tarragona estic poc més de vint minuts i això et permet fer moltes coses en poc temps.

Ets professor de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili, especialitzat en desenvolupament i turisme rural. Sembla que això últim actualment hagi de ser una professió amb molta sortida...
Les coses no tenen sortida per naturalesa. Vull dir que el futur no depèn tant de què es fa sinó de com es fa. És cert que avui dia en tots els plans de desenvolupament el turisme hi juga un paper destacat, però això no vol dir que el turisme ens pugui salvar de tots els mals ni que les activitats turístiques siguin convenients a tots els llocs. Tot i això avui hi ha molt d’interès per aquesta activitat i des la Universitat es vol donar resposta a aquesta demanda de la societat per tal que contribueixi al desenvolupament local, és a dir, generar oportunitats laborals que siguin reconegudes, que contribueixin a la preservació patrimonial, que siguin motor o ajudin a la resta de les activitats tradicionals de la zona, que ajudin a mantenir estructures socials en el territori i en definitiva que les persones que hi viuen tinguin més oportunitats per ser feliços. Ja ho veieu, un munt d’objectius als quals cal dotar de coneixement. Això és el que fem des de la Universitat.

Fins a quin punt ser de cal Ritu, promotors de les festes que fa anys es feien al poble, va influir en la tria de la teva especialitat?
Qui sap si hi ha res darrera de tot això. No hi havia pensat mai. La veritat és que l’experiència de cal Ritu em va fer entendre que tractar amb la gent és molt important però també molt delicat. També em va fer veure que dedicar-se a organitzar l’oci de la gent és un compromís que ocupa molt de temps i que és un temps molt especial, el de dedicar als amics, a la família, a les relacions. Per tant, més que per la part pràctica, m’he decantat més per la recerca, entendre, comprendre i explicar.

Com veus el desenvolupament turístic a Vilaplana? Actualment hi ha tres cases d'allotjament rural, dos restaurants...
Penso que Vilaplana està molt ben situada per tenir oportunitats en aquest camp. Tenim un entorn molt agradable al peu de la Mussara i de les Muntanyes de Prades. Vilaplana és un poble que encara manté molt d’encant malgrat que no disposa d’un patrimoni extraordinari. Està molt a prop de la platja, de Port Aventura, de paisatges extraordinaris. A tocar de monuments declarats patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com és el cas de la Tàrraco Romana o el monestir de Poblet. De tot això hi ha coses que es comparteixen amb altres llocs i n’hi ha unes quantes que ens són pròpies, que no podem deixar perdre.
En tot cas l’activitat turística és una activitat que depèn de molts factors i l’allotjament i la restauració en són només una part, però a mesura que a Vilaplana s’incrementa l’oferta, tant d’una cosa com de l’altra, s’incrementen les possibilitats turístiques del municipi. Però també és cert que en la mesura que Vilaplana s’assembli més a qualsevol altre poble perd també oportunitats en aquest sentit. Per això és tan important mantenir l’estructura urbana i social que ens fa distints i la gran sort és que això és bo per al turisme, però també es bo per a les persones que hi viuen.

Enguany, que se celebra el 50è aniversari de l'annexió de la Mussara a Vilaplana, hi ha gent que es pregunta per què no s'ha tret profit d'un lloc tan privilegiat i emblemàtic. Com ho veu el professional?
La història i la geografia ens donen moltes lliçons. El primer que cal preguntar-nos és perquè el nucli de la Mussara s’ha deteriorat de la manera que ho ha fet. Viure a la Mussara era molt dur, els recursos bàsics molt dispersos i això comporta un poblament disseminat, la terra és poc generosa i davant les millors condicions de vida i de treball d’altres zones molt properes, l’emigració va ser l’única solució dels seus habitants.
Després cal preguntar-nos què significa treure’n profit. Probablement no tothom pensa el mateix.
Els que ens dediquem a pensar de manera professional sobre els llocs com la Mussara intentem veure quin és el paper i la funció que pot jugar un nucli abandonat com la Mussara a l’actualitat. Si la geografia ens indica les dificultats de la vida en aquest poble, hi ha altres indicadors que ens ensenyen que hi ha propostes molt arriscades. Als Motllats, sense anar més lluny, podem veure el fracàs d’una urbanització. L’aïllament, l’escassetat d’aigua i el despoblament dels pobles veïns ens obliguen a buscar el futur en altres àmbits.
Avui el conjunt de la societat demana espais naturals ben conservats i amb qualitat ambiental. A mesura que la societat urbana s’ha anat consolidant, bona part dels espais rurals canvien la seva funció productiva cap a altres funcions més relacionades amb el temps lliure i el medi ambient. Per tant el futur de la Mussara estarà vinculat a aquestes noves funcions que es poden veure molt potenciades si finalment es declara el Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Aquests factors no sempre són ben compresos per la població local i això fa perdre oportunitats

Fa uns anys hi va haver el projecte de construcció d'un hotel allà dalt, que finalment, per diverses pressions, no va arribar a quallar. Amb la perspectiva del pas del temps, consideres que hauria estat un bon projecte, per a un millor desenvolupament turístic de les Muntanyes de Prades?
Rotundament no. Per diverses raons. N’hi ha que tenen un caràcter tècnic i que poden ser fins i tot discutibles. Altres són de caràcter legal i si de cas cal discutir la llei.
Quan es proposen equipaments com els d’un hotel cal tenir en compte no únicament la viabilitat econòmica del projecte, que tampoc era clara, sinó com s’integra a l’entorn. Un dels problemes dels pobles de les Muntanyes de Prades, Vilaplana inclosa, és la dificultat de generar diversitat de llocs de treball i, vist des d’aquest punt de vista, l’hotel podia significar una oportunitat, però més enllà d’aquesta dificultat hi ha la de mantenir i gestionar els recursos dels municipis, uns municipis molt petits i que amb prou feines mantenen població amb la conseqüència de pèrdua de serveis ciutadans. Fer l’hotel dalt a la Mussara significa generar una nova urbanització a la qual cal dotar de serveis i tenim prou exemples de la dificultat que imposa el medi. Fins i tot això es pot solucionar, ja que només és un tema de diners, però sembla molt més assenyat que aquests equipaments se situïn dins de la xarxa urbana dels municipis per aprofitar totes les sinèrgies econòmiques que l’equipament pot impulsar. Superat això caldria parlar d’altres aspectes vinculats a la dimensió del propi equipament.
En tot cas tot és discutible. El que no em sembla de rebut és plantejar projectes que estan contra la llei i que això es faci des del govern em sembla del tot immoral. Encara recordo com Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, donava suport al projecte i assegurava tot el suport institucional. Això va despertar moltes expectatives, totes legítimes, des dels propietaris dels terrenys, a persones que pensaven de treballar-hi (l’hotel s’havia d’inaugurar aprofitant l‘estrena del segon mil·lenni) i al propi consistori de Vilaplana, que veia la possibilitat de millorar les seves finances.
En aquells moments, des de la Universitat Rovira i Virgili teníem contactes directes amb el Departament de Medi Ambient i consultant sobre el tema ens van assegurar que aquell projecte, en la forma que es presentava, era impossible que es fes en el lloc proposat, ja que les normatives ho impedien de totes totes. La prova de tot això és que l’empresa promotora no va continuar cap dels tràmits administratius per tirar-lo endavant i no se n’ha sentit a parlar mai més. Terrasud va fer una important tasca de denúncia, però és imperdonable que els càrrecs públics generin falses expectatives a consciència.
De la història de l’hotel en queda un amarg record i unes ferides que no sé si estan tancades del tot. Les poques persones que convivim a Vilaplana compartim els mateixos espais que ens són comuns i la defensa d’unes posicions o altres varen agafar caires molt personals. Alguns van interpretar que l’oposició a l’hotel era una afronta a la seva persona, no entenien que un cop que els tocava la loteria es volgués anul·lar el joc. A Vilaplana hi va haver una fractura veïnal i per aquesta raó em sembla immoral que des de l’administració es defensin projectes que no es poden fer mai realitat perquè mentre el Molt Honorable girava pàgina i mirava cap a un altre lloc. sense donar mai cap explicació, al poble ens vàrem quedar dividits, emprenyats i alguns enganyats. Això és imperdonable.

Ara estan de moda els centres d'interpretació, vols dir que no seria viable posar-ne un a la Mussara? Per cert, explica'ns breument què són aquests centres...
Començarem pel final, un centre d’interpretació és un equipament que pretén mostrar d’una forma més o menys didàctica, més o menys lúdica, algun aspecte que té a veure amb la història, la tradició, la tecnologia o qualsevol altre tema. El fet diferencial del centre d’interpretació és que no és una col·lecció, sinó que utilitza els objectes, originals o no, o les tecnologies per a construir un relat. D’aquí el seu nom, interpreta una realitat segregant-la de tot el conjunt. Per tant, l’important és allò que es vol explicar i els objectes no són un fi en si mateixos sinó que passen a formar part de la història narrada. Per tant en un centre d’interpretació no cal exposar-ho tot, ni cal que els objectes siguin originals. La finalitat d’un centre d’interpretació és més la de difondre i comunicar que la de conservar i investigar.
Pel que fa a la Mussara, passada la Festa Major de sant Sebastià, i precisament per commemorar el 50è aniversari de l’annexió del poble de la Mussara, es va presentar un treball per definir els usos i les activitats per ordenar les accions a realitzar en aquest entorn de cara al futur. El projecte, encarregat a l’empresa Simbòlic penso que és un pla de treball molt valuós ja que combina la necessitat de preservació del lloc i que no sigui només un monument a la nostàlgia. Això ho fa tenint en compte les possibilitats i les necessitats del poble de Vilaplana, zonificant i definint els usos per distintes zones i tenint en compte el paper que pot jugar en un entorn natural com el de les Muntanyes de Prades.

Veig que últimament treballes també en el camp de l'enoturisme. A grans trets, en què consisteixen els teus projectes?
El que des de l’inici em va cridar l’atenció de l’enoturisme o, com altres anomenen, el turisme del vi és com alguns territoris han recuperat aquesta activitat, la qual cosa ha permès el manteniment del paisatge i de l’activitat agrícola dotant-la de prestigi social i econòmic. Per tant, el meu interès rau a esbrinar quins són els factors que ho han fet possible per veure si això es pot reproduir en altres espais.
L’agricultura passa per moments molt difícils i entendre aquest fenomen ens pot donar pistes de com mantenir altres paisatges, més enllà del paisatge vinícola, altres paisatges diversos, com els de les oliveres, els de l’arròs, els dels fruiters o, per què no, els dels avellaners.
Conservar aquests paisatges a part del valor econòmic té un valor clarament emocional que ens vincula amb els nostres avantpassats, les nostres famílies i les nostres tradicions. Quan això es perd, genera un cert desassossec i l’abandonament genera problemes ambientals que sobrepassen l’àmbit local.

Vilaplana és un dels pocs pobles on en comptes d'incrementar-se la produccció del vi, l'ha anat retallant dràsticament. Retornar a les arrels de les veremes, no seria un factor d'actractiu turístic pel poble?
Jo trobaria lamentable que la verema fos exclusivament un factor d’atracció turística. On la verema és atracció és en els llocs de tradició vitivinícola. En tot cas caldria pensar si el vi pot ser una alternativa als conreus del poble i després podríem pensar en com ho incorporem a l’activitat turística.
A Vilaplana hi ha altres produccions que caldria valoritzar, i això no és fàcil. És admirable l’esforç que ha fet la cooperativa envasant la producció d’oli local a través de la marca Soldò, però tot i així cal veure com podem incorporar els valors de l’entorn en els nostres productes. Les nostres produccions difícilment poden competir amb les d’altres zones, però això no vol dir que no es pugui fer. El turisme, des d’aquest punt de vista, hi pot contribuir ajudant a fer entendre aquest espai de producció, però no és suficient. Cal el convenciment que això és possible i acompanyar-lo d’accions de creació de producte i de comercialització adequades.

Tot això està a mans de la generació que puja i actualment no ho tenen fàcil els joves...
Els joves mai no ho han tingut fàcil però tenen una gran sort. Tenen a les seves mans el futur. Potser hem viscut uns anys on semblava que ja tot estava fet, que només calia esperar i que el progrés esdevenia de forma natural. Ara hem vist que això era un miratge i estan passant coses molt interessants. Els indignats en són una mostra i més enllà de la seva capacitat propositiva són un clar indicador d’un canvi de mentalitat en el sentit que cal agafar el protagonisme en primera persona. Són hereus d’altres moviments interessants, com els que estan creant noves formes de relació comercial a través del consum de proximitat i les xarxes relacionals o la banca ètica per citar alguns exemples. El futur és dels joves i de les seves idees, no sempre compreses per les altres generacions.

Cada generació porta una càrrega diferent de l'anterior. Pel que has dit al principi, i per acabar, vas viure una època de transició. Un moment en què els joves s'unien a col·lectius per mirar de fer un món diferent. A Vilaplana hi havia el Col·lectiu Llibertari, on s'aplegaven joves amb moltes inquietuds. Què en queda d'aquell moviment?
Ho dius molt bé, cada generació porta càrregues diferents i a cadascú de nosaltres ens han quedat coses diferents.
Vist en la distància podríem pensar que no en queda res, però a nivell personal vaig aprendre moltes coses. Col·lectiu vol dir que no podem fer gaire cosa sols, la força del grup és més important que la força de les sumes individuals, també significa que formem part d’una col·lectivitat en la qual hi tenim responsabilitats individuals i per tant no en podem ser simples espectadors i n’hem de ser actors decidits. El col·lectiu ens va permetre fer coses extraordinàries, concerts, xerrades i actes més propis de les grans ciutats que d’un poble com Vilaplana, però vàrem demostrar que quan es vol es poden fer coses que semblen impossibles. Aquesta és la força del col·lectiu i és una constant vigent avui dia.
Llibertari era i és una paraula molt maca, significa assumir la llibertat en totes les seves conseqüències, el complement ideal al col·lectiu, l’individu que assumeix la responsabilitat del seus actes. Una tasca gens fàcil que té com a únic premi la satisfacció personal però també el reconeixement social. En aquell moment llibertari tenia molt de significat sobretot en una societat en transició de la dictadura a la democràcia, de la família patriarcal i jeràrquica a la família igualitària, d’una societat conservadora i atemorida a una societat oberta i participativa. Tot això no va ser fàcil, però ens va formar com a persones i en el fons encara és vigent.
En un altre ordre de coses des del Col·lectiu Llibertari vàrem ser capdavanters, vàrem parlar d’ecologia i de reciclatge quan encara es llançava la brossa al riu, vàrem ser objectors de consciència quan encara la mili era obligatòria i l’objecció castigada, vàrem reivindicar un món sense nuclears abans que els accidents fessin que la primera potència econòmica d’Europa renunciï a aquesta font d’energia, i estàvem convençuts, i encara ho estic, que les actituds individuals poden canviar el món.
Segur que el món actual no és el que havíem imaginat, però les utopies són això, un motor que ens fa avançar, però també és igual de cert que, malgrat que hi ha molts reptes socials econòmics i ambientals pendents, hi ha moltes coses que han canviat més del que podíem imaginar.