Entrevistes | Revista 3021/11/2007

Jaume Mariné Ferré, 78 anys

Escriure m'ha permès conèixer noves i extraordinaries persones i relacions humanes

Ens ha costat trobar el fil que havíem intuït en una primera disposició de l’ordre de l’entrevista. Més enllà del primer ofec causat pel respecte i devoció que suscita conversar amb el Jaume, hem anat maniobrant amb el seu art intentant esfilagarsar-ne una petita mostra que a continuació us proposem. No ha estat fàcil!
Esperem que l’atemptat pretesament literari que perpetrem no defraudi ningú i que aconsegueixi fer-vos (almenys!) cinc cèntims de l’ampli espectre que ofereix l’obra del Jaume.

De tot el què ha fet, què ha estat el que més l’ha omplert?
Amb setanta-vuit anys que tinc, podríem omplir totes les pàgines de Lo Pedrís de vivències! He estat corrector de llibres en l’etapa franquista, delegat d’una empresa d’assegurances, he treballat amb Protecció de Menors o a l’ICASS... De fet, però, tot i això, escriure ha representat per a mi lo més important. Escriure, per a mi, ha esdevingut una manera d’expressar els meus sentiments mitjançant la paraula escrita.

I com va començar tot...?
Doncs recordo perfectament quan tenia deu anys i anava a repàs a ca l’Octavi Mestre (per a mi, un mestre inoblidable!) que un dia ens va dir de fer una redacció amb el tema “Quien mal anda mal acaba”. A resultes d’aquell treball l’Octavi em va dir: –Jaume, la nota que t’hauria de posar és un dotze (sobre deu!)– Jo, en aquella redacció, hi havia intentat resumir la història de la meva família i el que havíem sofert per la guerra. I, des d’aquell moment, em vaig dir a mi mateix: –“Jo vull ser escriptor!”–

Però, com podem comprovar veient la vostra trajectòria literària, val a dir que hem de reconèixer que no us vau pas quedar aquí...
D’aleshores ençà voldria destacar que, amb un grup de vilaplanencs en col·laboració amb la Germandat Sindical, vam fer la revista La Teia. Més endavant vaig començar a participar a certàmens literaris; el primers que vaig guanyar i que m’estimo molt (no sols per ser els primers sinó pel fet de ser de Vilaplana) van ser els Premis de Literatura del Casal Vilaplanenc (els anys setanta-nou i vuitanta-un) Després, entre altres, vull destacar el primer Premi de Poesia Catalana a Ciutat Vella, Barcelona, amb “Els pagesos no poden morir mai” i amb el “D’on vinc” el del Consell Comarcal del Segrià, i, finalment, el de Poesia Marinera de Vilanova i la Geltrú.

I del seu vessant com a articulista al Diari de Tarragona, què ens en pot dir?
Com a resultat dels càrrecs que he exercit (Cap de Servei de Protecció de Menors quasi onze anys i Cap de la Secció Operativa de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials durant cinc anys) vaig començar a publicar articles relacionat amb la meva tasca. De fet, les “Cent cartes amb ales” són un recull dels articles publicats al Diari de Tarragona.

I què ens en pot donar a conèixer de la seva relació amb la poesia?
Un dia, tots els amics vam prendre clavells de l’Hort del Guimerà per a les nostres núvies, i jo, a més, vaig fer-li un vers a la que ara és la meva dona, la Glòria, per portar-li amb el clavell. I, des de llavors he anat fent....
Tenia i tinc una gran admiració per Miquel Martí i Pol, de fet, “Topants de l’ànima” té alguna cosa d’ell (no tant en mètrica o en ritme com en les idees...)

Ara que ja coneixem una miqueta més el seu historial literari, voldríem preguntar-li com neix un llibre?
De la mateixa manera que esclata una rosa. No és cert que ningú no pren compte de quan, com ni perquè? Doncs el poeta n’és el notari. Un llibre esclata quan somriu un infant i quan es veu sobrevolar un ocell...
A més, un llibre té l’avantatge que ningú no sap quantes pàgines tindrà abans de néixer.

On es desenvolupa millor vostè, en la poesia, la narrativa o com a assagista?
Jo em considero bàsicament articulista. He de reconèixer que tinc articles publicats al Diari de Tarragona que, ampliats, han passat a formar part de publicacions posteriors de narrativa com és el cas de les “Flames de teia” o dels “Topants de l’ànima”. Però també tinc tres premis de narrativa hiperbreu del Centre Cívic del Barri de Gràcia.

Fa uns dies ha rebut el darrer premi, el Miranda de la vila d’Alforja. Què li proporciona un premi literari a l’autor?
A mi, bàsicament, m’ha permès conèixer noves i extraordinàries persones i relacions humanes. Escrivim per expressar una idea. La idea és una eina en mans del polemista que li serveix per a expressar el què vol dir; i cal respectar no pas les idees, com s’acostuma a dir, sinó les persones que les defensen, ens agradin o no (això és per a mi la llibertat d’expressió!) Reconec que no sóc nacionalista, sóc universalista i crec en el respecte entre els pobles i les llengües. A més, considero que el bon humor no ha de faltar mai. El doctor Torrella em va dir una vegada –“No et fiïs mai d’algú que no tingui sentit comú, sentit de la responsabilitat ni sentit de l’humor”–

Què proporciona la literatura que fa que l’autor segueixi escrivint? Ha trobat mai o ha perseguit vostè la musa, la lira o la inspiració?
Quan acabo d’escriure alguna cosa em dic a mi mateix – “Has estat capaç de fer això!”–. Si abans d’escriure tenia el dubte de poder aconseguir-ho, només per la complaença d’haver-ho fet ja em proporciona una satisfacció personal. I he de confessar que el millor que he escrit ho he fet al llit o de nit, tremolant de fred a l’hivern o a la Drecera, contemplant la Serralada de La Mussara. L’Oleguer Huguet em va dir una vegada que la inspiració era el resultat de fregar els colzes a la taula durant moltes hores. Jo no hi estic pas d’acord, per a mi és un moment diví/espiritual (fins i tot per als no creients), com un realçament del propi jo que et porta a fer coses no habituals a les que fas.