Entrevistes | Revista 3606/06/2009

Ja fa 70 anys! (II). El Salvador Juanpere i la Mercè Huguet ens parlen de la Guerra Civil i la Postguerra

Continuem l’entrevista amb el Salvador Juanpere i la Mercè Huguet. En l’anterior número de la revista ens van explicar diversos passatges de la Guerra Civil. En aquest la protagonista serà la difícil postguerra que va seguir al nostre conflicte bèl•lic.

Com va ser el final de la guerra a Vilaplana?

Salvador Juanpere: Quan van arribar les tropes de Franco al poble jo encara era a la presó. No vaig arribar fins uns mesos després. Però s’ha de dir que els “nacionals” no van tenir tant de coneixement com els altres. Van agafar set o vuit homes, caps de casa, i els van fer passar tres anys o més a la presó, sense cap causa, només acusats d’estar apuntats a partits d’esquerres. I això que aquí no hi havia hagut cap mort!
I acabat, quaranta anys de dictatura, la prohibició del català,... ni una lletra, ni un rètol en català!

Mercè Huguet: Jo sí que era al poble quan van entrar els “nacionals”. Nosaltres, com molta altra gent, per por, havíem marxat cap a una caseta. Però com que teníem la padrina molt vella érem aquí a l’Aubelló, molt a prop del poble
Abans d’ocupar els pobles passava un avió que tirava bombes, i en van tirar una molt a prop d’on érem. Jo la vaig veure caure, allí mateix davant meu mentre feia mitja, vaig quedar esgarrifada. Per sort no va passar res, però nosaltres vam tenir por i vam anar a una caseta de ca la Rosa Racona per allà dalt al Mas de Mir. Hi vam ser fins que ens van avisar que ja havien entrat al poble.
El pare i el meu germà Ezequiel se n’havien anat, amb la intenció de passar a França, però quan van ser a Barcelona se’n van entornar. El meu oncle Anton no va passar ni de Reus.
Quan va ser aquí, al pare el van agafar i el van enviar a la presó. Hi va ser tres anys.

Com van ser els primers temps de la postguerra?

S.J.: Van ser molt dolents, amb moltes privacions i força gana. Pensa que ens ho controlaven tot, sobretot les collites. Passaven pels trossos a veure els arbres, especialment els olivers, per veure com aniria la collita. Et feien entregar tota la collita i només et donaven oli per al consum, molt just i no gaire bo. La gent deia que portaven l’oli a Alemanya per pagar els avions i el material que havien fet servir durant la guerra.
Les avellanes també te les feien entregar totes i al preu que volien.

M.H.: A casa quan el pare va tornar de la presó, el 1942, ens van deixar un tros de terra (nosaltres no en teníem) perquè hi collíssim les olives. El pare no tenia feina i estava mig malalt, de manera que vam estar molt contents. Vam collir les olives i vam preparar una gerra per a l’oli. Però quan vam portar les olives a la premsa ens van dir que no teníem dret a l’oli perquè no havíem declarat les olives. No ens en van donar ni una gota, només una ferrada per a fer sabó. Això és molt gros! On va anar a parar aquell oli? D’aquestes injustícies te’n recordes tota la vida.

S.J.: Nosaltres, com que érem molts nois, a més de la nostra terra portàvem la caseta de l’Inès. Calculaven el que podíem collir entre tots i et marcaven la producció. I l’encertaven, i tant si l’encertaven! No podies amagar ni un quilo d’olives sense que ho sabessin.

Hem sentit parlar moltes vegades del mercat negre que funcionava durant la postguerra, el famós estraperlo. A Vilaplana hi va haver estraperlo?

M.H.: Sí, però poca cosa, sobretot pujaven pa. Hi havia una dona que li deien La Manya que pujava pa, algú n’hi anava a comprar. Però era molt car i la majoria no hi podíem accedir. Si no tenies diners, com a casa meva, t’havies d’estar de quasi tot.
La majoria de coses les l’havíem d’obtenir del racionament que, a més, funcionava molt malament i sempre faltava de tot.

Abans hem parlat d’alguns empresonaments. Podem dir que hi va haver molta repressió després de la guerra?

S.J.: Per a mi el pitjor va ser el patiment de tantes famílies, per la guerra, les presons i els 40 anys de dictadura...

M.H.: La sort que després es va anar suavitzant, però els primers anys van ser molt durs.

S.J.: Jo el que vaig trobar molt extremat va ser el que van fer durant els primers anys de la dictadura. Els que dirigien el poble fins i tot feien desfilades com si fossin militars. Els de la Falange anaven a missa tots formats i cantant el “Cara al sol”.
Si no ens apuntàvem a la Falange no podíem ni entrar al cafè, i si ens reuníem tres o quatre nois en una casa ja deien que estàvem conspirant contra el règim.

M.H.: Mira, hi havia un noi, l’Amadeu del Xalet, que va perdre un peu al front als pocs dies de ser-hi. Com que era de la meva edat, anava a casa seva amb una colla de nois i noies per fer-li companyia, xerrar i jugar a cartes. Un dia va baixar l’agutzil a dir-nos que ja s’havien acabat les reunions clandestines i que no hi podíem tornar més. Potser es pensaven que allò eren reunions polítiques d’esquerres, i l’únic que fèiem era jugar a cartes!

A més dels diversos empresonats, hi va haver algun condemnat a mort a Vilaplana?

M.H.: Un dia parlant amb el senyor Albert Manent ens deia que aquí no hi havia hagut cap condemna a mort, però sí que n’hi va haver una. Jo ho dic perquè hi vaig ser. Quan van jutjar al pare, al Rajoler el van condemnar a mort, i això que ja feia anys que s’havia acabat la guerra. La sort que el Jaumet del cafè va intercedir davant l’ajuntament per ell i al final li van aixecar la pena.
Així doncs d’afusellat no n’hi va haver cap. El que si que hi va haver va ser algun mort entre els presoners, però per malaltia, tuberculosi i coses d’aquestes. De fet tots els presos ho van passar molt malament o van tornar malalts com el pare.

Heu dit abans que el vostre pare va pensar de marxar a França. N’hi va haver molt d’exiliats?

M.H.: Déu n’hi do, n’hi va haver uns quants. La majoria van anar a França i ja saps que després es van trobar amb l’altra guerra, els camps de concentració i tot això. I també hi va haver els de Cal Punsell que van anar a Mèxic.

Jordi Serra Ferré
professor de l'IES Joan Puig i Ferreter de La Selva del Camp