Entrevistes | Revista 3530/11/2008

Ja fa 70 anys! (I). El Salvador Juanpere i la Mercè Huguet ens parlen de la Guerra Civil i la Postguerra

Durant l'any que vam deixar enrere i el començament d'aquest es commemora el setantè aniversari del desenllaç de la Guerra Civil Espanyola. Entre juliol i novembre de 1938 es va desenvolupar la Batalla de l’Ebre que va suposar l’avantatge definitiu del bàndol insurrecte o nacionalista i que va ser l’avantsala de l’ocupació de Catalunya per part de les tropes de Franco, que va ocórrer durant els primers mesos de 1939.

Vilaplana, com la resta del Camp de Tarragona, va ser ocupada a mitjans de gener i va donar per acabat el període bèl·lic. Però també va ser l'inici d'una llarga postguerra, encara recordada per molts convilatans.

En ocasió d’aquesta efemèride publiquem l’extracte d’una entrevista feta ja fa alguns anys (estiu de 2004) a dos vilaplanencs que van viure en primera persona aquells dissortats moments: el matrimoni format per Salvador Juanpere i Mercè Huguet, ben coneguts a la nostra vila.

En Salvador ens dóna testimoni d’aquells joves que van viure la tragèdia de la guerra des de la primera línia de front. Ell no va participar en la Batalla de l’Ebre però sí en dos dels fronts bàsics del conflicte: el de l’Aragó, la més gran campanya bèl·lica de la guerra, i en l’anomenada Batalla del Segre, un conjunt d’operacions desenvolupades al llarg d’aquest riu entre abril i desembre del 38 que, segons alguns historiadors, va contribuir a la derrota republicana més decisivament que la de l’Ebre.

La Mercè ens parla amb gran precisió de la vida a la reraguarda i sobretot de la difícil etapa de postguerra, amb totes les privacions i dificultats que es van haver de viure.

Degut a la llargada del material recollit hem decidit dividir el contingut de l’entrevista en dues parts. En aquesta primera es parla bàsicament del període estricte de la guerra, mentre que en el proper número de LO PEDRÍS tractarem del període posterior al conflicte bèl·lic.


Com es va viure a Vilaplana el començament de la guerra civil?

Salvador Juanpere: Hi va haver molt de coneixement. Hi va haver pobles on van fer coses molt grosses, aquí, en canvi no es va molestar ningú. Es va crear un comitè de xicots joves que van procurar fer les coses ben fetes: primer que res van protegir el capellà i van aconseguir que pogués marxar. En molts pobles els van matar.

En sublevar-se Franco els partits d’esquerra van voler fer una mena de revolució i van fer de les seves: van agafar gent significada de dretes i a alguns els van matar. Aquí al poble no va ser així, el que passa és que pujaven piquets armats de Reus i pressionaven la gent del poble. Sobretot tenien la mania que s’havia de cremar l’església. Aquí els feien passar amb raons provant que s’oblidessin del tema, però al final s’hi van veure una mica obligats i van cremar l’altar major i algunes imatges. Però almenys l’edifici va quedar sencer.

Mercè Huguet: Al comitè hi havia joves com ara el Sebastià Bidó i el Miquel “Torero” que tenien molt de seny i van procurar no molestar ningú. Però aquests que pujaven de Reus atemorien tothom; quan arribaven obligaven a abaixar les persianes. Entre ells hi havia una mena de matón que venia a asseure’s aquí dalt al cantó a beure vi. Feia bastanta por a tothom; deien que era de la CNT de Reus.

S. J.: Un problema va venir quan es van començar a demanar nois per a les quintes i alguns es van emboscar (amargar) per no haver d’anar a la guerra. Això va portar una mica de mala maror dins al poble perquè les autoritats volien que es presentessin. Per a coaccionar-los van agafar les mares dels emboscats i les van tancar. No els van fer res, però això va crear molta divisió i enemistats personals


N’hi va haver molts, d’emboscats?

M. H.: No, només n’hi va haver tres o quatre. Però el que també hi va haver va ser el cas de nois que, durant la retirada del front de l’Aragó, enlloc de reincorporar-se a l’exèrcit, se’n tornaven cap a casa o s’amagaven. A un, fins i tot, el van matar: era el pobre Ricardo, germà del pintor Ferré. El van enxampar en un registre d’un mas de Reus.


I vós, Salvador, quan us vau incorporar al front?

S. J.: A mi em van cridar per quintes l’any 1937. Jo havia estat “excedent de cupo” i no havia fet el servei militar, per això de moment em van deixar tornar a casa i no em van cridar fins després d’un mes. Primer vaig haver de fer la instrucció al quarter de cavalleria de Reus. Allí ens van ensenyar una mica a anar a cavall, no gaire, que no hi havia temps.

Un dia van dir que l’esquadró de cavalleria havia de marxar cap a front. Els que vam haver de marxar vam ser els quintos que acabàvem d’arribar, els veterans es van quedar al quarter. Ens vam quedar de pedra! Pensa que quan vam baixar del tren no sabíem ni posar la muntura als cavalls. Ens van portar a Sarinyena ( a l’Aragó) i per fer els 2 km que hi havia de l’estació al poble, la feina va ser nostra per arribar-hi amb els cavalls.


Així vós vau ser al front de l’Aragó?

S. J.: Sí, vaig estar-hi molt de temps i dues vegades vaig participar en operacions de guerra. Una vegada me’n vaig lliurar perquè treballava en la construcció d’unes instal·lacions per a la cavalleria en un convent reconvertit en caserna. Aquella vegada els companys la van passar magra. Anaven de nit i van entrar en un poble per passar-hi la nit, però estava ocupat per l’enemic i els van rebre a trets. Hi va haver ferits i els van matar alguns cavalls. Els pobres van tornar desesperats.


I vau participar a la Batalla de l’Ebre?

S. J.: No ben bé. Vaig participar en una gran operació a Vilanova de la Barca. Ens van fer passar el Segre per crear una bossa per tal de distreure les tropes de Franco en el moment que s’estava fent la Batalla de l’Ebre. Però un cop vam haver passat el riu no vam poder fer front a les seves trinxeres, de manera que vam quedar encerclats entre l’enemic i el riu. I per postres van obrir les comportes dels pantans de riu amunt i va començar a baixar aigua a dojo. Després de passar dos dies allí assetjats, els comandaments van decidir tornar a passar el riu confiant que els cavalls sabien nedar. Vam provar de passar, però la riuada s’enduia els cavalls donant tombs per mig del Segre. Jo, que no sé nedar, em vaig quedar dels últims ja que anava darrere la plana major. Em vaig anar quedant endarrere i quan vaig ser quasi al mig del riu veient com l’aigua s’enduia els cavalls vaig tornar a girar el meu cavall i vaig anar a sortir un quilòmetre més avall. Anava amb l’aigua fins al coll i al cavall només se li veia una mica el morro. Jo ja em veia ofegat i em pensava que no en sortiria. Però mira, em vaig salvar!

Hi va haver molts ofegats, molts soldats, diversos comandaments i també un noi amic meu que li havien matat el cavall. Havíem quedat que s’agafaria al meu cavall, pero era valent i sabia molt de nedar, no va voler esperar i es va llençar al riu dels primers, el pobre no se’n va sortir. Jo vaig quedar amb uns quants allí aïllats i ens van fer presoners.


I després?

S. J.: Quan em van haver fet presoner em van enviar a diversos camps de concentració o de treball. Primer vaig estar a Saragossa, després a León i més endavant em van portar cap a Andalusia, a Cerro Muriano i altres llocs. En total vaig estar quasi un any presoner fins que em van deixar tornar a casa. Aleshores la guerra ja s’havia acabat.

Jordi Serra Ferré
professor de l'IES Joan Puig i Ferreter de La Selva del Camp



+ Publicar el meu comentari