Records | Revista 401/06/2001

Històries de vida: Salvador Juanpere Estivill

Salvador Juanpere i Estivill de 88 anys d'edat, de família pagesa i vilaplanenca de tota la vida és el tercer fill de vuit germans que ens explica les seves vivències a la Guerra Civil.

Quan va esclatar la guerra civil jo tenia 23 anys, i en feia tres que n'havia complert 20, i el dia que els vaig complir feia 3 dies que la meva mare havia quedat vídua i els seus vuit fills ens havíem quedat sense pare. Durant aquests tres anys havíem lluitat ajudant la mare a tirar la casa endavant, però aquesta guerra ens tornà a posar en situació difícil ja que dels cinc fills o germans que ens mobilitzaren per les quintes, jo vaig ser el primer que em demanaren per ingressar a l’exèrcit del govern de la República. Em van destinar al Cuartel de Cavalleria de Reus. No tardàrem gaire a sortir de Reus amb els cavalls cap al front d’Aragó, a Sariñena, amb el tren, i a l’acomiadar-nos a l’estació, el comandant va acabar el seu discurs dient: ”Mi alma va con vosotros”, però ell es quedà a Reus.

Després ens traslladàrem a Villanueva de Sigena on hi havia un convent de monges que havia estat cremat. Hi treballàrem alguns soldats per restaurar-lo per fer de quarter. Des d’allí sortí un esquadró per fer una descoberta al front de Terol, que fracassà, perquè a l’arribar-hi la nostra cavalleria trobàrem que aquell poble havia estat ocupat per l’enemic i ens reberen a trets que causaren algun ferit, sobretot als cavalls. Jo em vaig deslliurar d’anar-hi perquè estava treballant al convent.

Després d’algun temps tornàrem a actuar en el front de Segura de Baños, província de Terol, que tinguérem en diverses marxes, sempre de nit, per evitar ser un blanc de l’aviació. A l’arribar-hi vaig poder reunir-me amb el meu germà Isidre que estava en aquelles trinxeres, però vam poder estar poques hores junts perquè l’endemà l’enemic començà un atac que va ésser el que es va conèixer com la retirada d’Aragó, i no paràrem fins a Bujaralós perseguits molts cops de ben a prop pels tancs enemics

Llavors ens desplaçàrem en pobles com Oliana, Organyà i Noves de Segre fins que tornàrem a operar al front. Aquesta vegada va ser al poble Vilanova de la Barca, al costat del riu Segre, però completament derruït, ja que tenien l’enemic a l’altre costat del riu. De bon matí travessàrem el riu sense cap dificultat ja que baixava molt poca aigua, i no rebérem cap tret de les trinxeres emplaçades a la part alta que guardaven el llit del riu. Això ens facilità poder emplaçar els cavalls, mentre esperàvem trencar les primeres línies per entrar la cavalleria en acció. Però aviat començà a créixer el cabal del riu, ja que obriren les comportes del pantà de Camarasa i vingué per primer cop l’aviació que ens matà i ferí diversos cavalls. Al meu, un bocinet de metralla li travessà el collar i encara li féu una ferida que li sortí sang. I d’aquesta manera ens veiérem atrapats per l’aigua i l’enemic. Per tant, al dia següent els comandaments, decidiren travessar el riu confiant que els cavalls saben nedar. Però jo, que no sé nedar, vaig confiar en el meu cavall. Al veure que els del meu davant a l’arribar cap al mig del riu se’ls enduia sense poder vèncer la força de l’aigua, vaig guiar el cavall seguint el corrent i cap a la vora sense que m’estalviés veure’m negat fins al coll i el cavall només traient el morro, però aconseguírem arribar altra vegada a terra. Moriren dos comandants, el capità metge, el comissari de regiment, i soldats i cavalls no cal dir. Al regiment l’exèrcit passà llista per veure que havia passat. A tots els que no es presentaren, l’exèrcit ens va donar per desapareguts o morts.

Vaig retrobar dos companys que no van passar perquè no tenien cavall i ens vàrem fer com un petit refugi per passar-hi la nit. A l’endemà vam treure d’entre les cames una bomba de la Fita que a la nit vàrem creure que era una pedra, que per sort no explotà. Baixaren moros a fer reconeixements, i al trobar-nos sense armes i desvalguts ens prengueren com a presoners de guerra. I ens organitzaren per dur-nos a un camp de concentració. Anàrem amb un tren d’aquests de dur bestiar i només teníem una finestreta per mirar. Quan arribàrem a Pamplona hi havia una dona que venia pomes amb una panera i quan va veure el tren de presoners va repartir les pomes que portava i digué: ”Tomad que yo también tengo un hijo en el frente”. Aquesta senyora es quedà sense pomes i no en cobrà ni una.

Férem 3 dies de tren per arribar a León. Al camp de concentració de León hi vaig ser quasi un any patint molt fred, gana... El que més molestava era el tracte que rebíem de la direcció que no ens deixaven parlar en català, tot i que quasi tots ho érem. I si ens sentien ens donaven cops dient-nos: ”perros catalanes, que hablais como los perros”.

Al Cap d’Any del 38, ens organitzaren per batallons de treballadors, ens portaren a la província de Còrdova (3 o 4 dies de tren). Allí estiguérem bé, la temperatura era molt diferent, ens banyàvem cada dia al riu. Vaig estar a Còrdova fins que s’acabà la guerra. Allà ens feien fer carreteres. Fent aquesta feina teníem una mica més de llibertat, ja que ens relacionàvem una mica amb la gent civil.

Al març s’acabà la guerra i enviaren avals molt bons des de Vilaplana, però no se’ls van creure i fins el juliol no em deixaren anar.

No voldria acabar sense fer constar el meu agraïment i admiració a la gent d’Aragó en la nostra llarga estada, que ens tractaren tan amablement i en molts casos sacrificant-se per nosaltres, i que moltes vegades ens feien minvar l’enyorança de les nostres famílies.

Salvador Juanpere Estivill