Entitats - Mussagats | Revista 85

Històries de Mussagats 2

No us hauria explicat mai la meva història si no fos perquè Mussagats l’ha dibuixat. M’ha dibuixat quan era un gat petit amb mare i amb germanets. M’ha fet recordar de llavors i m’ha dit que us ho expliqui. Però jo ara soc un gat gran i valent, que sap moltes coses. I m’estimo més explicar-vos com soc de valent i de gran i totes les coses importants que sé.

Sé que els dues potes poden ser bons, com els de Mussagats, i que tenen uns branquillons pelats al final que de vegades semblen llengüetes i que et donen menjar, un menjar mort i quiet i boníssim. També poden ser dolents, i aquest tenen bastons al final de les potes, i no tenen branquillons sinó encara un altre bastó, llarg i ràpid. I que mata.

Aquesta és la cosa més important que sé. Fixeu-vos com n’és d’important; a més, a dins hi té amagada una altra ensenyança:

Morir-se és dolent, és el pitjor de tot. És quedar-se quiet i no anar a beure lleteta, ni llepar, ni esgarrapar, ni barallar-se, ni pujar als arbres, ni caçar. Ni jugar amb els germanets, i llavors la mare el deixa estar i et pren cap a un altre lloc. I et diu que no t’acostis als dues potes, que si venen t’amaguis, t’amaguis ben amagadet, i que si et troben esgarrapis i corris, ben de pressa, ben lluny.
I així hem arribat a la tercera cosa important:
Amagar-se és bo: se senten totes les olors i tots els sorolls. S’ha d’estar molt quiet i no cridar a la mare, perquè llavors tu també ets un soroll i et troben. Però quan s’és un gat petit vols la mare i la crides molt. No ho hauries de fer, perquè la mare ja et sap trobar, i si no ve és perquè t’han pres i ets molt lluny.

Això ho vaig aprendre quan em van portar a una casa i aquesta és també una cosa important, així que molta atenció:

Les cases. A mi em van prendre de la mare i de l’hort i em van portar a una casa. Llavors jo no sabia què era una casa, i era un aire tancat, un espant, una pudor dolorosa, un mal a les potes i al nas. Així són les cases quan has viscut amb les plantes i els arbres i l’aire bo i la mare. Jo em vaig escapar de la casa. Després us ho explicaré, però primer us haig de dir que ara visc en una casa i que les cases són bones perquè sempre tens tovor per jaure, menjar i branquillons tous com llengüetes i no hi plou. No s’hi està tan bé com a fora amb la mare i els germanets, però ja no tens por; i no tenir por és bo, perquè pots dormir a gust.

En aquella casa primera jo m’amagava molt. I en sabia molt d’amagar-me, perquè la mare m’ho havia ensenyat, també als germanets, però quan em van prendre ja no en quedava cap de germanet, ni el negre, ni el ros, ni el que era com jo, atigradet però amb la cua curta. Així que em vaig amagar, em vaig amagar molt, i estava molt quietet i en silenci. La dues potes em feia shhhhh i em portava menjar i aigua bruta. Però jo no feia cap moviment, cap soroll. Em portava llet pudenta en un plat. Silenci. Jo escoltava. Esperava que em vingués la mare a buscar. I no venia. Només la dues potes shhhhh. Devia ser una dues potes bona, perquè quan et porten a una casa i et donen menjar sempre són bones. Però jo era petit i no ho sabia, vet aquí que ho vaig aprendre més tard. I passaven els dies llargs i la mare no venia, i la vaig començar a cridar, i quan comences no pots parar. Encara que siguis valent com jo. Crides i crides i la mare no ve, només la dues potes. Jo a aquella dues potes li hauria saltat al damunt i l’hauria esgarrapat, perquè era petit i jo volia la mare, la mare i l’hort i els animalets per caçar i dormir a la panxeta de la mare.

I ara ve quan em vaig escapar. Jo m’enfilava, perquè la mare m’ho havia ensenyat i perquè quan venia la shhhhh i em buscava, jo la veia des de dalt, i ella no em veia a mi. M’enfilava, no en un arbre, perquè a les cases no hi ha arbres, però hi havia unes plantes molt tristes i una s’enramava cap a dalt. I enfilant-me per la planta em vaig poder escapar. Només notar l’aire bo, vaig començar a córrer, vaig saltar des d’un lloc molt alt que ara sé que era un terrat, i vaig xafar terra, terra bona i de bona olor, i també cridava la mare perquè potser abans no m’havia pogut sentir per culpa de les portes i les parets i totes les coses que hi ha en una casa, però la mare no venia, només la dues potes shhhhh que es pensava que pel menjar aniria a buscar-la. Primer la shhhhh i després una altra dues potes. I jo vinga córrer i amagar-me.

El món de quan em vaig escapar era molt gran, no hi havia l’hort i la mare, sinó un desemparament i molts arbres i plantes i terra. I les dues potes darrere meu, i jo només corria, sense poder orientar-me. Vaig saltar marges molt alts, i em vaig amagar dins de les punxes, i la dues potes que no era la shhhhh hi posava les mans per agafar-me i jo l’esgarrapava fort. I no em van poder agafar.

Quan es va fer fosc, elles van marxar i jo vaig poder veure on era. Hi havia cotxes i cases, i marges molt alts per saltar si tornessin. Però no hi era la mare. Ni cap rastre per buscar-la. Jo olorava fort i escoltava amb totes les orelles i mirava bé. Cap rastre. Sentia olors bones, veus a les cases, la lluna a dalt. Vaig buscar amb els bigotis un lloc on jaure. Tenia gana. Volia lleteta de la mare. La vaig tornar a cridar. No va venir. I em vaig adormir, arraulidet, dins d’aquell desemparament.

L’ensundemà van passar moltes coses. Però és l’hora del menjar tou, i la dues potes amb la que visc està obrint la llauneta. Al proper número de Lo Pedrís, us explicaré com vaig retrobar la mare i moltes més coses que em van fer el gat gran i llest i amb casa que soc ara.

Mentrestant, podeu posar color als dibuixos que Mussagats ha fet per mi i per vosaltres. No us equivoqueu en el color de la mare i dels germans, eh? La mare és grisa, i jo i els germanets, ja us ho he dit abans.