Literatura - Narrativa | Revista 63

Històries de músic

L'estiu de 1993 caminava plàcidament pel passeig de Gràcia anant cap als estudis Jan Cadela. Aleshores estava enregistrant el primer disc de Cafè París, grup de música en què fusionàvem el pop amb el folk, afegíem molts matisos ètnics a les cançons; experiment ric i valent que dúiem a terme tres músics de Reus, i tres músics de Tarragona... De per si la fusió ja prometia!

Vaig pujar fins al sobreàtic on estava l'estudi de gravació, estudi que havíem triat perquè el tècnic de so que governava aquella nau espacial, per aquell espai de notes i acords era, ni més ni menys, Didier Richard, tècnic dels Gwuenal, mític grup francès de música folk, i en aquella Interprise plena de botons, llumetes, indicadors i potenciòmetres vaig començar una aventura preciosa que començaria just al costat del drac de Gaudí de la casa Batlló, i acabaria en infinitats de viatges i sopars a Porrera.

El primer cop que vaig entrar a l'estudi no cal dir-vos que estava una mica nerviós, tot i que ja vivia més a Barcelona que no pas per aquí, sabia que entrar-hi i començar a treballar amb professionals d'aquella mida era pujar tres esgraons de cop.

Vaig quedar al Cafè di Francesco amb el pianista Dani Albero i el multiinstrumentista Xavier Macaya, ells dos junt amb mi érem el cinquanta per cent del grup, els de Reus!... Vam pujar a l'estudi per deixar quatre aparells que dúiem per començar a preparar la gravació que s'iniciaria en un parell de dies. L' endemà arribaven el bateria Kike Colmenar, el baixista Pepe Saez, i més endavant arribaria el saxofonista Xavier Pié, el cinquanta per cent restant, els de Tarragona. Cal dir que en aquella època la majoria de músics estàvem més a Barcelona que no pas per les nostres contrades, però tot i així com a grup sempre dèiem que érem d'aquí, del Camp.

Un cop a l'estudi veia que a dins la sala on hi havia el tècnic estaven ultimant el darrer treball abans no entréssim nosaltres en acció; mentre el Dani i en Macaya miraven l'afinació del piano jo vaig entrar a la sala amb molta cura i respecte per no destorbar, només volia saludar en Didier i tornar a sortir sense fer gens de soroll.

A mesura que m'anava apropant intuïa que allò que sonava era força ètnic, sonaven unes veus gregues precioses i de refiló vaig veure el Xavi Puig, un dels meus ídols, ja que era un referent per als cantants d'aquella època, un músic d'estudi impressionant que, amb la veu, era capaç de posar-te els pèls de punta amb afinacions i tons impossibles. M'anava acostant i ja podia intuir que quelcom gran estaven fent, i quan vaig arribar a la porta em vaig quedar plantat al mig sense saber què dir ni què fer: estaven ultimant “Un pont de mar blava” d'en Lluís Llach i, evidentment, el de Verges estava assegut en un racó de l'estudi, quiet i concentrat. Ja us podeu imaginar el meu posat llavors, sense saber què fer, ni saber què dir.

Per sort en aquell moment va acabar el track que estaven escoltant i en Didier es va girar. En veure'm, em va dir " Fito! ja sou per aquí?" Jo vaig respondre nerviós que sí, i que estàvem deixant per allà estris, que ja parlaríem, ja que no volia destorbar. Vaig mirar en Llach i em vaig disculpar, i sense fer soroll vaig tornar a la cabina on eren els meus companys entre avergonyit i nerviós, perquè ser testimoni d'aquell instant no està a l'abast de qualsevol persona. No sabia si en Lluís s'havia molestat; repeteixo, l'estat de concentració era màxim dins aquella sala i em sabia greu haver estat inoportú.

A l'estona, el Xavier Macaya va començar a tocar la viola de roda, instrument medieval que domina a la perfecció i allà es va quedar aquell instant efímer de trobar-me plantat davant aquelles personalitats de la música del nostre país.

Mentre sonava la viola de roda acompanyada per un piano de cua, jo reflexionava sobre el que hi havia viscut i estava contrariat perquè no sabia si m'hagués pogut estar més estona allà en un racó, en silenci, immòbil, sent testimoni d'un gran instant, però evidentment el meu atreviment era molt feble i no vaig gosar ni a preguntar-ho. Per mi aquells quinze segons ja van ser eterns en la meva memòria i retina.

Anys després en Llach va gravar “Porrera”, i va fitxar en Xavier Macaya com a músic. Els assajos els feien al poble de Porrera i com en Macaya no tenia cotxe, molts cops l' acompanyava jo. El fet és que molts dies em quedava al Cafè Antic després dels assajos i allà vaig veure que en LLuís Llach no només era una personalitat en el món de la música catalana, sinó que ho era de totes, totes. L’expectativa que tenia jo en els grans instants d'un estudi barceloní, va quedar totalment superada pels petits instants en una taula de cafè en un poble del Priorat.

Per cert amb Cafè París vam guanyar el premi a millor disc “de jovenes interpretes de Rádio Nacional de España”, i cantant en català... Imagina!

I en Lluís Llach no es va molestar perquè vaig entrar a la cabina mentre enllestien "Un pont de mar blava".

Fito Luri