Premsa on line13/10/2003

“Història d’un Llambordí”

Coincidint amb la jornada principal de la Festa Major, Josep Maria Garcia, de l’equip de redacció de Lo Pedrís, va presentar, en un acte força lúdic, el seu conte “Història d’un Llambordí” amb el qual va guanyar el premi “Josep Trenchs i Òdena” de narrativa curta, convocat per l’Agrupació Cultural i Centre d'Estudis de Vilallonga del Camp aquest hivern passat. L’autor, volent compartir aquest premi amb els lectors de la revista, havia pensant regalar-los una còpia simple d'aqueix conte. No obstant això, l’equip de redacció de Lo Pedrís no va voler quedar-s’hi al marge i va decidir participar en aquesta acció, encarregant-se de l’edició i distribució gratuïta, del conte, entre els seus subscriptors.

Premsa on-line igualment desitja unir-se a les felicitacions que Josep M. Garcia ha rebut i, per això, tot i l’extensió de l’obra -que excedeix de bon tros la llargada acostumada dels articles que s’hi reprodueixen-, el publica a continuació, amb la confiança que els agradarà tant com a naltros:

”Història d’un Llambordí”

Autor: Josep Maria Garcia
Il·lustracions: Fina i Quim Royo
Revisió del text: Antònia Farré
Maquetació i diseny: Maria Casanova
Imprès a: Arts Gràfiques l’Estel de Reus
Edita: Lo Pedrís. (Tots els drets reservats)

Obsequi per als subscriptors de Lo Pedrís

“Aquest conte va guanyar el premi “Josep Trench i Òdena” a la millor narració curta de tema lliure en la categoria d’adults, a la IX Festa Literària de Vilallonga del Camp, l’abril de 2003.”

******************************************************************************

“Reposava enterrat en el mes negre i paorós silenci que cap ésser hagi mai pogut imaginar. Dormitava oblidat en les pregones cavitats de la mare Terra sense que ningú gosés de destorbar el gris tedi en que, des de feia segles i més segles, vivia sepultat. Somiava, encastat en la indolència, tot esperant que algú o alguna cosa, encara que fos per un breu instant, em despertés finalment d'aquella desesperant eternitat, que Fortuna havia decidit per a mi. I amb aquesta lenta i interminable melangia va passar temps, temps i temps, fins a perdre's en el temps. Tanmateix, un inesperat, però anhelat dia, sense saber ben bé el perquè, un blanc i portentós soroll va fer capgirar de forma decisiva l'abúlica existència on malvivia instal·lat com una mena de sediment trist i soporífer. De sobte, trontollaren les entranyes i els ciments de la terra amb un blanc i alliberador espetec que m’il·luminà cap a una nova i desconeguda senda. Aquell estrany esdeveniment em portaria, sense que jo ho sabés al principi, a viure, a partir de llavors, i en un futur no gaire llunyà, una commovedora Història que, si les Muses em concedeixen el do de la memòria, de l’eloqüència i de la veritat, tindré l'honor d'explicar-la per primera o, potser, per última vegada.

La meva mil·lenària existència es remunta temporalment als primers albors de la Terra, quan les tenebres i el buit cobrien encara l'infinit Caos de l' abisme, quan Aigua i Gea convivien encara en inseparable i estreta munió, quan les llavors de les plantes no havien encara escampat llurs fruits de vida pels confins del Planeta, quan Cronos regnava sobre el Cel i els Deus de l'Olimp no havien modelat encara la raça àuria dels homes... Malgrat tot aquest inesgotable degoteig de segles i més segles, que jo haguí de patir enfonsat dins les fosques entranyes de la terra, no us començaré explicant el meu periple des d'aquella ja llunyana i oblidada Era, perquè, seria feixuc per a vosaltres i tediós per a mi.

Crec que, en realitat, l’únic període de la meva Historia que valia pena ser cantat és aquell que té lloc en el precís instant en que la raça dels homínids, després d'haver passat les tres primigènies etapes hesiòdiques de l'Edat d'Or, la de Plata i la de Bronze, evolucionà, poc a poc, cap a ésser humà i descobreix, a traves de l’experiència i l'estudi, els secrets de la nostra mare Terra i així entra en contacte profund amb mi i els meus germans. Tan sols llavors i allí, s'inicia, des de la meva consciència d'humil Pedra, un pacte civilitzador de respecte, d'harmonia i de no agressió que resumiria en la màxima llatina de "quid pro quo". Es a dir, l'antic i noble pacte d'honor: "Això per allò" que s'instaura només entre honorables espècies que compleixen en veritat els seus pactes. En aquell moment, i a traves d'aquella entesa, s'entrecreuaren inextricablement ambdues històries.

Al principi, la convivència no va ser fàcil ja que nosaltres havíem de rendir vassallatge i de postrar-nos, en tot moment i a tot arreu, per sota de l'home. Però, a mesura que ells van anar coneixent totes les nostres utilitats i avantatges, van agafar-nos més i més respecte. D'altra banda, vam començar a entendre, mica en mica, aquella desconeguda forma de vida. Així la relació d'intercanvi va anar adquirint una millor entesa per dues bandes. Fins i tot, vam acordar conviure de forma fraternal, justa i igualitària. Els homes van entendre que totes les espècies formàvem part d'un mateix macrocosmos i que, malgrat les nostres diferències, tots érem fills del mateix Deu o Atzar que ens havia creat . Ells van veure que, gràcies a la nostra col·laboració en la formació del seus pobles, millorarien la seva forma de vida i a la seva manera, així ens ho van fer saber. Es tractava, en definitiva, de pactar quelcom de profit per totes dues parts.

Tota la nostra perenne i antiga espècie de les Pedres, encara que haguéssim de ser arrancades, colpejades i dividides pels homes en les múltiples porcions i formes que consideressin oportunes, ens oferíem de tot cor per ser-los útils a l'hora de construir amb bellesa i solidesa les seves llars, els seus edificis públics, els seus carrers, el seus pedrissos... Tota la caduca i recent espècie dels Humans, per contra partida, ens mostraria i ensenyaria dos dels seus bens mes preuats: el Llenguatge, que denomina i crea les coses i l'Amor, que les omple de sentit i transcendència. A més, van perjurar que ens donaven per dret a llei la seva valuosa paraula de no relegar-nos en el futur en la fossa comuna de l'oblit, ja que d’això depenia la nostra supervivència com a raça. Així s’establí de forma definitiva el nostre pacte de sang i d'honor amb ells. Ai. però, d’aquell qui el traís o el malbarates! Seria castigat de forma indefugible per Fortuna.

Al principi, i encara que com ja us he explicat no fruíem del goig de la Vida, ni estàvem gens ben sepultades i corsecades en el negre silenci de la Terra, teníem por de separar-nos i abandonar la nostra cavernosa llar ja que teníem, com es natural, recança al desconegut. De totes formes, i mica en mica, vam entendre, no sense grans dificultats i dolor, que el pacte seria beneficiós per a ambdues parts ja que uns podríem treure profit dels altres i viceversa. El cert es que a base de ser mirats, tocats i modelats per la sensibilitat d'aquells picapedrers vam començar a entendre el llenguatge i els costums d'aquells forts i nobles homes vinguts de terres llunyanes. Encara que ens picaven i ens separaven els uns dels altres ho feien amb respecte i sabent la forma de no fer-nos mal. A més notàvem que, quan després d’arrancar-nos de la mare terra, de tallar-nos en petites i ben formades porcions, de transportar-nos en carretes, muls o la seva pròpia esquena cap als diferents pobles on ens instal·laven, la gent frisava per contemplar-nos i tenir-nos ben a prop. I això ens agradava ja que a més de sentir-nos útils ens omplia de dignitat.

Quan ens utilitzaven per fer marges, ponts, cases, pedrissos, carrers o portals dovellats, per exemple, patíem tot un procés llarg i pacient que anava des de la separació de la gran mare pedra fins a la col·locació final. També ens transportaven, netejaven, tallaven, polien i alineaven una entre l'altra, tot creant una igualitària i aconseguida imatge estètica que donava esplendor a l'indret on ens assentaven de forma definitiva. Érem per a l'home un clar símbol de fortalesa, de bellesa, de perennitat i de cultura popular que passava de pares a fills de forma successiva. Ells ens miraven orgullosos per l'obra aconseguida i així ho mostraven a tot aquell qui venia a visitar-nos per descobrir els més íntims dels nostres secrets. Nosaltres donàvem prestigi i riquesa a la gent, i ella, a canvi, ens anava inserint en un ampli macrocosmos de civilització que ens realitzava, donava cultura i sentit de transcendència. D'aquesta forma, vam anar adquirint una nova i veritable existència plena de noves sensacions i de nous matisos. Vam deixar de ser meres pedres sepultades en les entranyes de la terra per esdevenir una part més del patrimoni cultural de l'home, el qual ens havia desenterrat, donat forma, color, vida i costums.

Encara que la meva espècie està escampada arreu del planeta, Jo, el que aquí us parla, us he d'especificar que pertanyo, segons les meves fonts mitològiques, a una de les espècies més antigues i més venerades que van poblar i van donar forma a aquest planeta per primer cop. Des de fa milions d'anys, la meva família jeu arrelada als ja gastats contraforts on arrenquen les belles muntanyes de Prades. La part planera on tinc les meves arrels es de sedimentació quaternària. Amb el pas del temps, jo i els meus hem anat escampant-nos de forma semicircular i prolífica per un conjunt de basament granític, on convivim des de temps immemorials, sense gaires problemes, amb un altra raça de pedres que, segons el seu arbre genealògic, reben per nom Esquists paleozoics. La nostra formació rocosa s'ubica a la base i dóna suport i estructura a aquestes roques cristal·lines i laminades que s'amunteguen lleugera i indolentment als nostres forts lloms. La seva classe suporta sense lamentacions les inclemències del vent i la pluja que les colpeja i arrasa constantment. Elles, les nostres cosines, són pedres sorrenques, lleugeres, d'un to vermell, o més aviat entre morat i grana, que van viure soterrades al fons de l'oceà cap a finals de l'era secundària. Potser per això, i a causa de l'insondable pas del temps, han esdevingut més febles, trencadisses i cristal·lines que la meva família. Algunes d'elles, sobretot les mes velles i gastades, encara conserven fòssils, enganxats a les seves costelles, que es remunten al temps en que la mare Gea, deessa de la Terra, després d'anar al llit amb l'altiu Urà, déu del cel, va engendrar els pregons corrents d’Oceà, déu del mar. Nosaltres, per contra, ja que procedim del mateix epicentre de Gea i constituïm bona part de la seva escorça, som roques molt més fortes, massisses i àcides que elles. La nostra estructura no és simple, sinó composta per petites, però essencials i lluminoses partícules de quars, encara que, segons diuen, no sempre ha estat així.

Conta un mite de gran tradició difós entre les Pedres, que abans de la Gran Explosió Blanca, els Granits, als quals pertanyo, érem completament opacs i que els punts brillants de quars que ara lluïm se’ns van incrustar en tota la nostra dermis a partir d'aquell misteriós i extraordinari fet. La llegenda explica que el gran espectacle de contemplar la bella transparència de la llum diürna, d'inhalar l'alliberador i vivificador olor de la natura, de notar el tacte humit de la gratificant pluja damunt dels nostres lloms, d'escoltar l'acolorida i màgica musica que desprenia la nit estrellada, d'acariciar la fragància del candorós vent, va provocar que tots aquests elements confluïssin en un infinit però breu instant, que ens deixà tal sensació de plaer i tal sentiment de felicitat com mai fins llavors haguéssim pogut imaginar. Sensació i sentiment únics i indescriptibles, però que van produir, de forma empírica i demostrable, en l’epicentre dels nostres emocionats cors, un aflorament, de forma abundant i perllongada, d'una mena d'espurnes brillants i cristal·lines, per les quals es reconeix de forma visible la nostra família de roques granítiques.

Abans de posseir les resplendents espurnes de quars que ara lluïm, cap criatura de les cavitats subterrànies tingué cura de la nostra espècie, ni donà cap mostra de saber que habitàvem en algun lloc, per més remot que fos, d'aquest planeta. A partir d'aquell alliberador dia, i, probablement, a causa de la resplendor, bellesa i del misteri que vam adquirir, l'home ens agafà estima i ens va poder conquerir per al seu usdefruit. De les nostres mares pedreres ens traslladaren arreu del món i, a poc a poc, el vam anar poblant de forma sòlida i equilibrada. Per fi, ja no havíem de subsistir o malviure soterrades i avergonyides com abans de la Gran Explosió Blanca, sinó que vam aconseguir viure lliures i orgulloses de sortir diàfanament a llum pública.

A traves de la breu historia de l'home, en relació, és clar, a la nostra mil·lenària existència, se'ns va anar dividint i escampant per tots els confins de la terra. Tanmateix, i malgrat la gran separació indiscriminada a que vam ser sotmeses les unes de les altres, tota la nostra espècie té una ingent i complexa xarxa interna que es ramifica arreu de la terra i que conflueix en l'epicentre o nucli del magma terraqui. Un magma que a més de servir-nos de fil conductor de comunicació de la nostra raça, serveix d'aïllant calòric per aguantar les grans temperatures que ha de suportar el planeta. D'aquesta forma, hem establert un sistema de comunicació intern que fa que les unes, encara que després de molt de temps i de molt d' esforç, podem tenir notícies de les altres. Tanmateix, la comunicació no és immediata, sinó que lògicament necessita un perllongat espai de temps i de lloc. Així, a mesura que s'amplien les distancies d'espai o d’ubicació entre nosaltres, augmenten, de forma proporcional, les coordenades comunicatives de temps. És per això que no parlaré en aquesta història de l'avenir de la meva gegantina i variada família que jeu escampada arreu del planeta, sinó que el meu relat es centrarà en tots els meus germans que de forma originària reposaven, abans de ser extrets en grans quantitats, sota la serralada del Cingle Roig, concretament, on comencen a descendir les nítides i tortuoses aigües del barranc dels Garrigots. És doncs, just en aquest punt de la vostra geografia, on es troba el lloc d'on soc originari i que es coneix amb el topònim de la Pedrera del Marià.

De molts dels meus germans que vam ser separats de la pedra mare, jo no en tinc, de moment, notícies, ja que fa molt de temps que van ser apartats de la meva companyia i, per saber-ne alguna cosa, necessitaria algun que altre segle, temps del qual, lògicament, vosaltres mortals no disposeu. Només puc parlar-vos, ara per ara, dels meus germans més propers que cohabiten en aquesta comarca i que van ser extrets el dia de la Gran Explosió Blanca d'aquestes vostres muntanyes, serralades i turons. Des d'aquell gloriós dia, per a la nostra espècie, hem vist com els pobles de la vostra comarca anaven adquirint, gràcies al just i noble pacte del que ja us he parlat, una bella, solida i equilibrada fisonomia. A partir de llavors, hem après el valor del llenguatge humà, el respecte a la sàvia natura, la solidaritat amb totes les espècies per més mortes que puguin semblar a primer cop d' ull, l'amor per la feina ben feta, la importància de conservar les tradicions... Uns valors que vam poder integrar dins la nostra minúscula i delicada ànima, gràcies a tots aquells pagesos, miners, picapedrers, traginers, paletes de bona voluntat, amb els quals hem conviscut durant aquest breu però fructífer període de la nostra vida.

Hem estat testimonis inalterables i fidedignes de l'evolució històrica de la vostra comarca i del vostre poble que l’època de repoblació franca vau començar a anomenar Vilaplana. El vostre topònim, segons he sentit a dir a una germana més vella que jo, podria haver estat generat pel contrast de la seva ubicació més planera amb el del poble veí de la Mussara, molt més enlairat, damunt del cingle. A traves d'aquests últims segles, hem vist, quan encara no éreu ben bé un nucli rural compacte i encara estàveu en els primers albors de formació, com s'anaven escampant de forma gradual, gràcies a moltes de les nostres granítiques germanes, els primers corrals de bestiar que van bastir els ramaders que baixaven de les muntanyes properes. Hem donat solució pragmàtica, gràcies a la nostra solidesa i al vostre art a l'hora de fer marges, al terreny trencat que es característic d'aquests camps de conreu. Hem pogut veure amb els nostres minúsculs ulls com manteníeu la flama encesa de teies i més teies, mentre treballàveu dins d' aquests frondosos boscos d'alzines, pins i roures, motiu pel qual us vau popularitzar per la comarca amb el renom de teiosos. Hem esdevingut part tangible dels fonaments com a poble ja sigui en la creació dels primers masos, cases, ponts, muralles, carrers, aqüeductes, dipòsits... que un dia van senyorejar aquest preciós indret. També vam servir de pedra de canvi, mai tan ben dit, quan quatre famílies jueves comerciaven des de llurs cases arreu dels feus del comtat de Prades.

No cal ni dir la joia que vam sentir el dia que vam poder sustentar amb les nostres forces la bella Església i l'esvelt Campanar que avui encara ens agermana, ni l'alegria que vam experimentar quan vam servir de matèria primera en la formació del vostre honorable i ja corbat Pont Vell que donava franca comunicació i fructífer comerç amb la resta de pobles de la Plana, ni la dignitat que vam experimentar al suportar la força i la pressió que l'aigua exercia sobre les parets del vostre insigne dipòsit a la plaça de La Riba. També vull historiar aquí, el bon dia que vau fer una sèquia nova per al molí de blat i de llegums, o l'alegria que va sentir el mestre d'obres de Botarell quan va utilitzar les meves germanes per refer el forn de pa que tantes boques alimentava, o les hores i més hores que dues de les meves cosines grans han rodat per treure el suc de les gustoses olives que identifiquen la qualitat de l'oli d'aquesta comarca, o les estones compartides com a marxapeus dels pedrissos a traves dels quals hem gaudit de la vostra paraula, o els anys de servei que us hem fet com a paviment conductor de les aigües que baixaven pels lluents lloms dels nostres carrers... En fi, que hem estat, com es desprèn a través d'aquestes pinzellades històriques, continent i contingut de bona part de la biografia com a poble.

No fa pas gaire, encara em ve a la memòria com vam aconseguir, les meves germanes i jo, atorgar l'etapa de més esplendor a Vilaplana. Aquí venien homes i dones d'arreu de la península i, després de treballar dies i més dies en la construcció d'aquest preciós indret del que ara gaudiu, s’instal·laven amb llurs famílies, fins al final dels seus dies. Una gent vinguda d' Andalusia, Múrcia, el País Base, Castelló... però que, malgrat la seva allunyada procedència, es van lligar a vosaltres i es van comprometre amb la nova terra, amb el nou territori i amb tot el que això comporta. De manera que entre uns i altres vau conviure i treballar amb fraternal unió per consolidar una etapa que, encara que va ser dura i difícil, també va ser joiosa. Una generació de treballadors i de treballadores que, en general, no pensaven en els beneficis presents o individuals del moment que li toca viure, sinó que miraven pel futur de la col·lectivitat on estaven arrelats. Un futur anterior, que, ara per ara en aquest present immediat, podeu pensar que es només vostre, però que recordeu que hauríeu de poder conservar pel futur pròxim dels vostres fills. Una societat arrelada al territori, que ens respectava i que va assentar-nos com una part més del patrimoni cultural del seu poble. Un poble, on ens sentim units terrenalment, ja que som part del seu patrimoni arquitectònic, i on ens sentim lligats espiritualment, ja que formen part de les seva historia.

Encara recordo, amb nostàlgia i cert temor, el primer dia en que vaig sortir, per fi, del lligam de la veta de la Pedra mare. Era un dia blau i lluminós. El cel semblava tan net que es confonia amb l'horitzó. El vent bufava amb el tacte suau i esponjós del mateix cotó fluix. Cap soroll destorbava la pau d' aquell asserenat i assenyalat dia. De sobte, en el precís moment en que un moixó començà a refilar una bella i coneguda cançó, vaig sentir, de forma clara, com unes passes s’acostaven molt lentament cap a mi. Era un home alt com un pi i fort com un roure. Tenia els cabells blancs com la neu i la pell completament bruna pels raigs de la llum del sol. S’ajupí de forma cadenciosa i àgil, com la jove verga d'un avellaner. Em va alçar de terra amb força i amb suavitat alhora. Després de caminar una mica, a redós d'aquelles fortes mans, em va enfonsar dins les clares aigües del Barranc del Garrigots. Em va aixecar amb molta cura i, després de mirar-me fixament, va pronunciar exactament aquestes paraules:

"-Jo, en nom dels meus avantpassats picapedrers, et batejo amb aquesta aigua sagrada, i a partir d' aquest dia t'anomeno "Llambordí". T'auguro que la teva historia anirà lligada al futur d'aquest poble, on a partir d'ara, viuràs per donar-li bellesa, força i poder. Jo, a canvi, i a traves d'aquest pacte d'honor i de sang, et concedeixo dos dels nostres bens més valuosos: el Llenguatge i l' Amor. D'aquesta manera, romandràs lligat, junt amb les teves germanes Pedres, als homes. A canvi, els Homes, gràcies a l'esforç i el treball que haureu fet i patit per tots ells, mai podran relegar-vos a l'oblit, ja que el vostre esdevenir com a poble i com a espècie quedarà marcat per sempre més als anals de la historia. Ai, però, d'aquell qui vulgui trair o malbaratar aquest pacte d'honor! Serà castigat de forma indefugible per Fortuna."

En aquell moment, vaig sentir com brollava de la part més pregona del meu interior un tebi i vivificant fil de sang. Un fil de sang que es fongué amb la vermella sang de les mans d'aquell noble i fort picapedrer que em va començar a tallar de forma lenta i cerimoniosa. Malgrat els cops que em donava i donava, amb una maceta i un punxó, forjats amb la duresa del ferro, jo no experimentava, curiosament, cap mena de dolor. L’home, mentre em forjava per donar-me la regular forma prismàtica que ara tinc, semblava immers en un ancestral ritual que només ell semblava conèixer. La veritat és que no sabria dir-vos per què no sentia dolor al ser colpejat i tallat, ja que jo, per dins, em sentia més viu i conscient que mai. Potser era per la destresa o saviesa d'aquelles fortes mans, potser era per art de màgia, potser era per aquell ritus simbòlic o, simplement, potser era massa feliç per notar cap dolor... En fi, que, avui per avui, no tinc cap resposta racional per donar-vos. El fet es que, després d'adquirir la forma desitjada, em va carregar i em transportà camí avall en direcció al poble. Recordo que el camí era molt inclinat i que estava custodiat, d' una banda, per camps de conreu d' avellaners, oliveres, ametllers i algun que altre fruiter, i de l'altre, per un serpentejant rierol de blanques i calcaries aigües. Per terra, estaven distribuïdes amb sàvia composició pedres i còdols de tota mena de mides, de formes i de colors. A mesura que baixaven per aquella mena de catifa empedrada, el so de les meves germanes es feia més i més entenedor:

"- Endavant germana, sigues valenta i allibera la nostra espècie del negre i mortal silenci on viu sepultada"

També vaig sentir com una pedra negra i gastada xiuxiuejava a una altra de similar condició:

"- He sentit a dir que es l'enviat dels deus. Ha vingut al món dels homes per cantar la nostra historia i rescatar-nos de l'oblit"

Jo em sentia orgullós i satisfet per aquelles paraules, però alhora sentia un gran pes i angoixa per la responsabilitat adquirida com a pedra que guareix i té cura de la història de la seva espècie. Amb aquest doble i contradictori sentiment, que es barrejava en ma neta, però, preocupada consciència, va transcórrer de forma indefinida el pas del temps.

El camí, a mesura que ens acostàvem al poble, cada cop es feia més ample i més planer. Vam travessar un pont preciós de pedra vermella i vet aquí que finalment, davant meu, s’alçava la bella imatge del poble que havia de ser la meva nova llar. Des del pont, vam enfilar carrer amunt i vam dirigir-nos al nucli central i estratègic del poble, anomenat plaça Major. Al centre mateix d' aquella plaça, aquell noble picapedrer em va dipositar a terra, just enfront de l'església. Un recinte gran, alt i esplendorós que servia de temple de culte religiós. Lloc on es congregava en fervorosa munió la gent poble. Allí mateix, vaig descobrir que reposaven enterrades algunes de les meves germanes més velles i més resistents. Després, aquell noble i estrany picapedrer m'acaricià l'esquena amb molta cura i s'acomiadà de mi.

Amb tot això, ja s'havia fet de nit. Recordo que era una càlida i lluminosa nit d'estiu. Els estels lluïen i espurnejaven, com si em volguessin donar, des de la seva llunyana atalaia negra, la benvinguda a la nova i civilitzada llar. El vent, com si hagués volgut sumar-se a la festa, de forma molt suau, transportava, com per art d' encanteri, des de l'hort de cal Savall, una preciosa i colpidora melodia que va entendrir encara més el granític cor del que estava forjat. La lletra, d'un tal Felipe, i la musica, d'un tal Ibáñez, semblaven dos fervents enamorats de tan bé com una esqueia a l'altra. Ho recordo molt bé perquè, tot just acabava d'arribar al poble, i ja parlaven amb tendresa de mi:

"Así es mi vida, mi vida/ piedra, como tú,/ Como tú/ piedra pequeña; como tú,/ piedra ligera; como tú/ Como tú/ canto que ruedas como tú,/ por las veredas como tú,/ Como tú,/ guijarro humilde, como tú,/ de las carreteras, como tú,/ (...) te hundes en la tierra, como tú,/ Como tú,/ y luego centelleas, como tú,/ bajo las ruedas, como tú,/ piedra pequeña, como tú (...) "

Aquell dia i aquella nit, sempre, els guardaré impresos al lloc més pregon i sentit de la meva memòria.

L’endemà, jo i les meves germanes pedres ja fossin pitxolis, taps, rigoles, tortoses, dovelles... van anar sent escampades en poc temps arreu del poble. Algunes de les més joves van servir per fer l'empedrat dels carrers; d'altres, més allargassades, per fer els pedrissos de les cases o per fer voreres; d'altres, més irregulars i sòlides, per fer marges; d'altres, més belles i compactes, com a dovelles de les portalades... A mi, humil "Llambordí", gràcies a l'atzar, em van ubicar a la balconada més bonica i emblemàtica que té el poble: la Riba. Allí em van assentar, junt amb d'altres germans de similar mida, forma i color, en una mena de pedrís rectangular que fa de sòlid banc i de preciós mirador alhora. Era el segon dia que dormia al poble, del que tant havia sentit parlar, un temps abans, als més vells dels meus germans, i ja em sentia com un ésser viu que pertany i que se sent reconegut per la seva comunitat.

Des d'aquell elevat i privilegiat indret de la Riba, mirador reial de Vilaplana i balconada simbòlica del firmament, tot es veu, s'escolta, s'olora, es capta... perfectament. Des d’allí, he albirat els vostres moradencs cingles, el salt de l'Agustí, tobogan alt i vermell de les aigües, el forat que assenyala el Migdia, l'entremaliada Gitana, les llunyanes i oblidades Airasses, les sis grans estrelles que formen la bella constel·lació d'Orió. Des del mirador estant, he vist i patit les crescudes dels barrancs de les Tosques, dels Garrigots, de les Valls, quan passaven llurs aigües en cada una de les abundoses riuades que la riera conduïa, molt de tant en tant, mar enllà. Des del meu privilegiat banc de pedra, he sentit multitud de variades converses que han sostingut homes i dones durant anys i panys. He presenciat el trot cansats dels muls, cavalls i carretes quan transportaven les pesaroses collites d'avellanes, d'olives o de raïms que tantes suors i suors us havien costat. He degustat el verd olor del camp quan s'enceta la fastuosa i acolorida primavera. He aguantat les corredisses i els tendres jocs dels vostres infants quan passaven alegres i atabalats pels meus sòlids lloms. I tot, sense mai una mala cara, un mal gest, una mala mirada. Sempre, amb el goig de servir-vos, perquè en el fons i malgrat tot, han estat els millors anys de la meva vida.

Però, de la nit al dia, i quan semblava que arreu de la terra les Pedres havien assolit un elevat grau de valor i estima, l'avenir de la nostra història, precisament aquí, a Vilaplana, al poble d'on som en part originàries, es començà a torçar. Jo, de primer, em pensava que la nostra lenta però gradual expulsió era un fet puntual, circumstancial, sense importància i que, a la curta o a la llarga, ens retornarien a ubicar al lloc on ens mereixem estar pels serveis prestats i pel pacte segellat, com ja us he explicat, amb tots vosaltres. Tanmateix, he anat veient i comprovant que no era quelcom casual, ni fruit d'un dia, sinó que en realitat s'havia iniciat una crua i sòrdida Guerra contra nosaltres. Una batalla principiada, en nom de la modernitat, del futur, de la lliure economia, de l'utilitarisme, de la globalització... i també, per què no dir-ho d'una vegada, una batalla encesa per la vella i demolidora Enveja que vol guanyar per aconseguir el Futur .

No és tampoc que no entengui que les coses hagin de canviar, d'evolucionar per millorar-les en el Futur. Jo també crec en el canvi, en la restauració però sempre que existeixin uns fonaments, uns criteris i unes bases sustentades en la experiència i l'exemple del passat. He sentit a dir als nostres detractors que els vells i nobles "Llambordins" som ja cosa passada, caduca, decadent. Que no tenim raó de ser, que som unes antigalles, que no tenim cap mena de valor, que els nostres lloms són dèbils i ja no aguanten. Afirmen que el "Ciment", el nostre enemic més acèrrim, és la gran aposta de futur de les urbanitzacions, dels pobles i de les grans ciutats.

Jo no nego que el “Ciment” sigui útil i que pot fer un gran servei a la comunitat. De fet, us he de recordar, que la seva essència, abans de ser aquesta mena de pols bruta i grisa que s’escampa arreu i emmalalteix els pulmons de l’home, formà part de la nostra espècie. El “Ciment” és part de nosaltres, ja que procedeix també de la mare Terra, però renega del seu passat i de les seves arrels com a Pedra. Ell creu que aliant-se amb aquest pretès nou Home, per qui tan sols preval l’utilitarisme, per qui el més important és la lliure economia de mercat, que defuig de la tradició dels seus avantpassats, que sols s’enlluerna en el miratge del futur... obtindrà el Poder absolut en la Guerra que ha engegat contra nosaltres.

D’aquesta forma, el “Ciment” tornà a repetir, de ben segur, sense saber-ho, el mite de l’Àngel caigut que, un mal dia, va renegar dels seus blancs i alats germans per usurpar-los el lloc privilegiat, que ocupaven al costat de Déu. Ell, per sort o per desgràcia seva, no se’n recorda del mite i cau de nou en el parany del vell pecat de l’orgull i de l’enveja. Renuncia de les seves germanes i ens traeix només per aconseguir apoderar-se de tot l’espai terrestre. Pensa que, aliant-se amb aquest detractor de la vella i humil Pedra, podrà enterrar-nos per sempre més dins de la faç de la Terra i relegar-nos de bell nou a la fossa de l’oblit.

Ambdós afirmen que no val la pena conèixer el passat ja que es un signe de retrocés, de por i de debilitat. I que els "Llambordins" som el símbol d'aquesta decadència.

Dons bé, als qui penseu, com el "Ciment", que la solució a les vostres comunitats rurals és sols l’hipotètic i incert futur que us atorga avui aquest pretensiós i oblidadís material, jo us he de dir que aquest fervent culte a la modernitat, al futur, no sols constitueix una debilitat, una renuncia a la tradició, sinó també una covardia a l'hora d'enfrontar-vos a l’època en que viviu. El futur no existeix perquè encara està per venir, perquè tan sols és un miratge, una il·lusió. El futur és com una paret blanca on cada persona pot escriure el seu propi nom tan gran com vulgui, encara que per més gran que l'escrigui el pas del temps pot esborrar-lo.

Al passat, per contra, el trobem amb tota seguretat ple de grans homes: Plató, Jesús, Leonardo, Miquel Àngel, Cervantes, Gaudí, Salvat-Papasseit, Lorca, Picasso. Els detractors del valor del passat, aliats del "Ciment", s'inventen nous ideals, potser perquè no s'atreveixen a valorar i copsar el recte sentit dels antics.

Al llarg de la història, no hi hagut cap revolució que no hagi estat restauració del vell, de l'antic. Tots els personatges de la història que han gravitat sobre el futur han posat la seva mirada sobre el passat. Recordeu que els grans homes del Renaixement s'emmirallaven a l'antiguitat grega i llatina. Quines son les fonts d'on beu la Reforma? Doncs, res més que l'antic brollador de la Bíblia que va ser interpretada amb una nova llum.

El gran ressorgiment medieval fou a imatge i semblança de l'antic Imperi Romà. També, l'originalitat del teatre de Shakespeare neix a força de llegir vells i gastats manuscrits del passat. Mai els homes van venerar més el passat com quan la Revolució Francesa va retornar la justícia dels oprimits a traves de la invocació a les petites repúbliques de l'antiguitat. D’on treia la inspiració Gaudí quan creà aquelles revolucionaries formes arquitectòniques? Doncs de la primigènia mare Natura. En fi, que no podem mirar cap al futur sense conèixer i valorar a consciència les fites aconseguides en el passat. I nosaltres, velles i humils Pedres, no en tingueu cap dubte, en som una part important.

Avui, a Vilaplana, el "Ciment" i els seus aliats reneguen de nosaltres i ens han declarat la Guerra. No ens veuen com una part d'aquest patrimoni cultural que entre tots hem anat forjant a traves d'aquesta breu, però sentida llegenda que jo us he anat esbossant. Ens expulsen, lenta, però pel que vaig veient, inexorablement del lloc on vam donar tant de temps d'esplendor al poble i ens vol relegar de nou a l'oblit, quan reposàvem, al principi dels Temps, en el més negre i paorós silenci que cap ésser hagi mai pogut imaginar.

Jo, aquest pobre i humil "Llambordí", narrador d'aquesta historia, us demano per l'ànima de quars que m’il·lumina, que no oblideu aquell pacte de sang i d'honor que un dia, no tan llunyà, vam signar entre nosaltres. No sigui que Fortuna, a traves del malefici que un dia va profetitzar, us castigui sense bastó.”

Raquel Virgili

Lo Pedrís, 12-10-2003