Història - Història local | Revista 76

Història del Grup de Teatre de Vilaplana: Final

El llegat que he recollit durant tants anys...
La vida és una barreja d’encerts i d’errors. El pas dels anys s’encarrega de deixar-t’ho clar i de passada, per molt dolorós que sigui, també et regala unes quantes lliçons. Parlant d’errors, al llarg de la meva vida n’he comès uns quants, però, us puc assegurar que el més gran es haver-me estimat tant el Grup de Teatre i mirar de cuidar-lo com si fos meu. Haver tret sempre el temps de tot arreu per a dedicar-hi les màximes hores possibles. Moltes, massa vegades el grup de Teatre de Vilaplana ha passat per davant de la meva família. Quin error, quin grandíssim error! Aquesta ha estat una bona i dolorosa lliçó que he aprés. I tant, que n'he après!

Em va costar d’acceptar que després de tota una vida de dedicació, de posar-me el grup a l’esquena, d’obrir les portes a tothom que en tingués ganes de formar-ne part, de deixar-me la pell en aquesta entitat, de cop i volta em “convidessin” a marxar. Hi ha vegades que les accions o els fets parlen més clar que les paraules. Em van fer sentir que ja no era necessari. Que ja no era útil. Que feia nosa. Era el moment d’aplicar-me aquella frase: “Tothom és necessari, però ningú és imprescindible.”
No us vull enganyar. Em va costar molt, moltíssim, més del que us podeu imaginar. Són trenta quatre anys de la meva vida. Per primera vegada havia perdut la il·lusió que fins aquell moment havia estat el motor de la meva vida. Em preguntava si havia valgut la pena tant d’esforç durant tants anys per acabar així.

Van ser uns mesos durs. Quan ja ho tenia assumit vaig rebre una trucada. Era com si algú hagués estat esperant l’últim moment, com si algú m’hagués posat a prova. Volia parlar amb mi una persona de l’associació l’Era de Castellvell del Camp que sense conèixer-me de res, em deia que tenien ganes de fer teatre i volien que jo els dirigís. La sorpresa va ser majúscula, doncs, la majoria mai havien pujat en un escenari, però, amb l’entusiasme que em parlava em recordaven aquella gent que feia tants anys havien posat la primera pedra del Grup de Teatre de Vilaplana. Desprenien el mateix entusiasme i la mateixa passió. Però, per què, jo? De què em coneixien? Com havien contactat amb mi? Qui els hi havia parlat de mi?

M’havien vist en el musical Mar i Cel, i va ser a través del Joan Carles Sánchez Benitez, aquell mestre que anys abans m’havia encomanat la missió de dirigir els nens de l’escola a la Mostra de Teatre infantil de Reus, que havien contactat amb mi. La majoria dels membres de La Teatr’Era són mestres jubilats i havien treballat amb el Joan Carles. Per segona vegada un antic mestre de l’escola de Vilaplana em tornava a donar una petita empenta! Potser és cert el que diuen, que les persones estem connectades a través d’un filet que ningú veu.

L’actor Francesc Garrido, no el descobriré ara com actor, però, sí que el vull descobrir com un grandíssim amic i amb qui he tingut el privilegi de compartir hores i hores d’assaigs i de converses sobre el món del teatre i la interpretació, i tant ell com la Mercè, la seva esposa, m’assessoren i em donen el cop de mà que necessiti en tots els muntatges que faig. Sempre m’ha dit que un actor ha de ser compromès, honest i treballar des de la humilitat. És una lliçó que sempre he tingut present i sempre m’he volgut aplicar.

Aquesta gent de Castellvell tenen aquestes virtuts, són iguals que aquells pioners del Grup de Teatre de Vilaplana que jo tantes vegades havia admirat i m’havia impregnat als meus començaments interpretatius. Aquest factor va ser importantíssim a l’hora de decidir-me a treballar amb ells.

El Diari de Tarragona va publicar el 4 de setembre de l’any 2017 un article a tota pàgina titulat: “DES DE CASTELLVELL, UN FENOMEN ANOMENAT LA TEATR’ERA”.

Doncs, sí, ha estat un gran fenomen. Vam estrenar El Florido Pensil a Vilaplana el dia 15 d’octubre del 2015. Després d’haver estat regidor de festes durant vuit anys i havent patit els mals de cap que això comporta, vaig voler contribuir a la Festa Major del meu poble estrenant aquest muntatge, per cert, de manera totalment gratuïta i sense que La Teatr’Era cobrés ni un sol euro. Va ser un èxit de públic, perquè vam posar més de 300 espectadors a la sala del teatre. Des de llavors estem portant aquest muntatge per tot Catalunya, des de les comarques gironines fins a les terres de l’Ebre passant per Lleida i Barcelona. Hem omplert el Teatre Metropol de Tarragona, l’Auditori de Vilaseca, el Teatre Àngel Guimerà del Vendrell, el Teatre Auditori de Begues (Barcelona), el Teatre de Les Planes d’Hostoles (Girona) i el Teatre l’Amistat de Mollerussa (Lleida), tots ells amb un aforament per a 500 espectadors.

Hem fet més de 50 representacions, sis d’elles a Reus omplint cada vegada La Sala Sta. Llúcia. Funcions solidàries en benefici dels més desafavorits. De moment, han vist aquest muntatge més de 10.000 espectadors. En aquests moments estem a punt d’estrenar un segon espectacle, La Jaula de Las Locas, en versió catalana, i ja tenim un bon llistat de funcions contractades arreu del territori català. Una autèntica bogeria!

Fa quatre anys, els responsables de gestionar el Grup de Teatre de Vilaplana van decidir que el meu temps ja havia passat. Vaig haver de seguir el camí que vaig començar amb setze anys lluny del meu poble, amb un grup de nova creació, ple de gent gran i amb nul·la experiència en el món teatral. La feina que aquests anys he fet amb La Teatr’Era ha obtingut els seus fruits i m’ha obert les portes d’altres companyies teatrals de la província que han contactat amb mi per tal de dirigir-los. Amb algunes d’elles ja fa uns mesos que hi estic treballant. Els hi agraeixo de tot cor la confiança dipositada.

A nivell d’actor, La Teatr’Era s’ha ofert a produir-me tots els muntatges que porto en format de teatre de proximitat. Això, vol dir, que tant amb El Poema de Nadal com amb Terra Baixa en essència estigui fent una gran quantitat de funcions en teatres que fins ara mai m’hagués pogut imaginar que estarien al meu abast. Funcions contractades a sis mesos vista com el Teatre Auditori de Riudoms i altres teatres i espais de Barcelona i de Girona que s’interessen per Terra Baixa en essència per a fer cicles de teatre de proximitat dins del programa Escena 25 de la Generalitat de Catalunya. En aquests moment estem treballant en futurs projectes molt grans i engrescadors. Un d’aquests projectes és La Passió, doncs ja fa un parell d’anys que estic treballant en un text que veurà la llum aquest proper mes de març. Podria dir que he fet una Passió de passions, ja que és un muntatge molt àgil, modern i atractiu que combina els textos en vers de les grans passions de Catalunya, la Passió d’Esparreguera, la Passió Olesa i la Passió d’ Ulldecona. He creat un muntatge que és podrà escenificar en qualsevol teatre o espai siguin quines siguin les seves dimensions. Un gran projecte que la Teatr’Era ha acollit amb els braços oberts.
Quan penso que vaig estar tan a prop de llençar tota la feina feta durant tants i tants anys...

Sempre recordaré les paraules d’en Jaume Mariné quan, al mig del carrer Major, em va abraçar i em va dir: “Quin gran goig, Jordi, que siguis tan estimat a les cases dels veïns”. Doncs, sí, Jaume, sí... Em sento estimat i per primera vegada també em sento valorat. Però, sobretot sóc feliç de seguir fent teatre i d’haver trobat gent que vulguin seguir aquest camí al meu costat. I aquesta felicitat la dec a La Teatr’Era de Castellvell que van confiar i van apostar per mi quan d’altres em van arraconar i em van voler enfonsar.

Moltes vegades em ve al pensament la meva fillola, Mireia, quan em deia: “No et desanimis... Ara no ho veus, però, els que han prescindit de tu, en realitat, t’estan fent un gran favor.”

Doncs, potser sí... Unes sensacions que fins ara mai havia experimentat. Més de vuitanta funcions en tres anys. Nous camins i nous projectes i una agenda plena de contactes. Però, sobretot, he trobat persones agraïdes que em fan sentir estimat, persones de llocs com Castellvell, Vilanova, El Vendrell, Vilafranca o Les Borges del Camp que em fan sentir a casa. Companys com el Jaume Virgili que li ve de gust acompanyar-me en aquest nou camí. Hem begut de la mateixa aigua. Suposo que la Maria, la seva àvia, hi deu tenir alguna cosa a veure. Sempre ens hem entès molt bé i estem encantats de treballar plegats. El Jaume farà el seu debut amb La Teatr’Era i la nostra Jaula de las Locas i també serà l’encarregat d’interpretar el Judes a la nostra Passió.

Com abans he dit, vam estrenar El Florido Pensil al Casal Vilaplanenc de manera gratuïta per col·laborar amb la Festa Major de l’any 2015. Ara que tinc l’oportunitat, també vull mostrar el meu agraïment al Restaurant Les Brases de ca l’Olla que en aquests tres anys han portat els meus muntatges de proximitat al seu espai. Aquesta ha estat l’única manera, fins a dia d’avui, de poder presentar aquests treballs a Vilaplana.

Des de petit, sempre deia que em volia dedicar professionalment al teatre. Com moltes coses a la vida no tot pot ser com un vol. Ara, però, tinc la sort de dedicar-hi moltíssimes hores. La meva feina m’ho permet i també, evidentment, la meva família.

He volgut acabar aquesta sèrie d’escrits fent referència a La Teatr’Era de Castellvell del Camp, perquè el que estic fent amb aquesta gent vull que sigui el meu homenatge i el meu reconeixement a aquells pioners del grup de teatre del meu poble. D’aquell llunyà, i per a mi, tant enyorat GRUP DE TEATRE DE VILAPLANA que s’apassionaven i que estimaven el que feien. Una gent que prioritzava el grup i el seu funcionament per davant de tot i per davant de qualsevol interès personal. Unes persones que sabien què era el compromís. Unes persones que treballaven amb honestedat i amb humilitat. Unes persones que s’hi van deixar la pell. Unes persones, que, quan jo tenia setze anys i els hi vaig dir que volia fer teatre van confiar en mi i em van donar una oportunitat. El Josep Martorell, la Montserrat Anguera, el Josep Mestre, la Maria Huguet, l’Eugeni Huguet, el Josep M. Aymamí, l’Albert Ferré, la meva companya d’escenari durant tants anys Carme Serres, la Mª Teresa Besora, sempre des de les bambolines; el gran tècnic Josep Besora i per suposat la Montse Munté, la responsable que la nostra història nasqués dins del Grup de Teatre de Vilaplana i la persona que en tot moment m’ha donat el suport i el recolzament necessari per tirar endavant amb la meva gran passió.

Vosaltres em vàreu ensenyar què vol dir estimar el teatre. Quina gran escola i quin gran honor haver estat treballant i aprenent al vostre costat.

Moltes gràcies per tan gran mestratge.
COMPROMÍS, HONESTEDAT I HUMILITAT, quin gran llegat!
Amb ells al pensament i al cor: Segueixo caminant!!!