Entrevistes | Revista 3315/09/2008

Genís Torres Aymamí, 65 anys, paleta jubilat

“On abans hi havia els animals ara hi ha les calefaccions i els cotxes”

El Genís és un personatge que s’ha ficat per les cases de moltes famílies, ho ha remogut tot i les ha omplert de pols. Curiosament, però, tothom en té un bon record!

La feina de paleta és complicada (“com totes”, ens reclama ell mateix) i més complicada ha anat esdevenint a mesura que ha evolucionat amb el temps. Tal com ens diu, la seva sort ha estat poder tornar a treballar en una mateixa casa, distintiu inequívoc de la feina ben feta.

Des de Lo Pedrís, ens volem afegir al Gremi de la construcció del Baix Camp en l’homenatge a aquesta feina i agrair-li la disposició que ha tingut per atendre’ns.

Formeu part d’una família de paletes, com va començar tot?
El meu pare va fer sempre de paleta. Fins i tot, mentre va fer la mili a Barcelona, va treballar al ram. Abans, però, era diferent, doncs els paletes feien més tasques que en l’actualitat: aleshores, a més, també pintaven i era habitual que anessin combinant les dues feines.

I vostè, quan va començar?
Jo, amb catorze anys, tot just sortir del col•legi, ja vaig començar a fer de manobre, ajudant i anant aprenent les feines a poc a poc.

D’aleshores ençà han canviat molt les coses, quines creu que paga la pena remarcar?
I tant que han canviat! Sobretot els tipus de feines. Al poble, per exemple les obres giraven principalment al voltant de tot el relacionat amb les feines agrícoles. Mentre el sector agrari s’anava guanyant la vida, els paletes vam fer moltes casetes, arreglar masos, fer basses, etc. Més endavant vam començar a fer granges, o arreglar les golfes de les cases per a fer-hi galliners. O condicionar els baixos i les entrades de les cases per deixar-hi les màquines o els tractors (als que més endavant s’hi van sumar els cotxes). Els “quartos” del gra es van transformar en entrades. Quan es van comprar les primeres mules, es van haver de fer els corrals i les menjadores o arreglar les entrades per que poguessin passar amb els animals i els carros. Més endavant, aquelles golfes guanyades a les cases es van anar condicionant en noves vivendes o es van enrajolar per poder estendre-hi les avellanes. I, finalment, entre tot aquest procés, es van anar modernitzant les cases: es van substituir les “comunes” per lavabos, es van anar introduint les dutxes a poc a poc, a les cuines es va substituir la cuina económica per la de gas ..., fins l’actualitat.
Però el cert és que, a mesura que les feines del camp van anar minvant o desapareixent, la nostra feina es va traslladar cap a un altre “cantó” (particularment penso que si hi hagués hagut les ganes de fer coses que hi ha avui dia, segurament s’haurien fet més coses als trossos!)

Però aleshores, quan vostè va començar, tot es feia manualment, no?
És clar! Tot es feia a pes (sense carretons ni camions amb “pluma” que et deixen els “palés” o les bigues allà on vols...), amb la corriola (sense grues com ara, evidentment), es pastava a mà (fins que va arribar la pastera mecànica o, si com ara fa falta, les formigoneres). Abans, per exemple, tota l’arena de les obres es treia de la rasa de la Bàrbara, el Rabato anava anant traient-ne fins que un aiguat en tornava a posar i així tres o quatre vegades a l’any. Ara, l’arena és porta tota de fora (i, a més, és més dolenta!). O, per exemple, abans quan havíem d’anar a Reus a buscar material, preparàvem la llista deu o dotze dies abans, no com ara que hi pots arribar a anar dues o tres vegades en un mateix dia! Aleshores, si no tenies una peça o era massa complicada la feies amb rajoles, ara sempre pots trobar la més adequada per a cada cas i la pots anar a buscar quan vulguis!
En fi, ara tot és més fàcil de fer, amb els mitjans de què es disposa actualment.

Creu doncs que la feina era més bonica, doncs, abans?
És clar! Sobretot perquè les feines es feien sempre directament amb el propietari, el qual, sovint acostumava a ser sempre allí (tant que fins i tot molts feien de manobre!
Aleshores havies de ser més professional ja fos per tallar les rajoles o les peces de marbre del terra o per fer aguantar qualsevol cosa (sense l’ajut de puntals, com avui en dia). Ara tenen tota classe de complements que resten pes a la creativitat i imaginació d’aleshores, a més, tot el què representava l’amo ara l’ha reemplaçat la figura de l’arquitecte que és qui ho decideix tot!

Hem pogut llegir a la premsa que recentment heu rebut l’homenatge del gremi de la construcció de Tarragona. Ara que ja arribat l’hora de la seva jubilació, ens pot dir què li ha representat a vostè el fet de formar part de tres generacions dedicades a la construcció?
Un orgull! A mi em va agradar molt en el seu dia fer el què he fet fins ara, aprendre-ho del meu pare i haver seguit el camí que ell va començar. Però també és una gran satisfacció veure com els teus fills han seguit amb el negoci familiar!
La jubilació en un poble és diferent a la d’una ciutat, sobretot si no es té cap afició o parcel•la on esbargir-se. En un poble és diferent: pots anar al tros. A mi, com que sempre m’ha agradat la terra i l’hort i mai no l’ he descuidat, ara hi puc dedicar tot el temps que vull i per això puc dir que no he deixat de treballar, però a un altre ritme (tot i que segueixes patint una mica i potser per això segueixo ajudant en el què puc...)

Heu arribat a treballar tots quatre junts?
No, només alguns estius (els darrers que va treballar el pare) l’Ignasi va començar a ajudar-nos, però el Carles era encara massa petit.

Cinquanta-un anys treballant! Quin n’és el millor/pitjor record que en teniu? Us ve a la memòria alguna anècdota?
Realment hem fet una mica de tot, la feina del paleta és molt distreta (més que treballar en sèrie o amb sub-contractes, com ara): Abans del Pere Ramon, fèiem la feina el cementiri, però també hem treballat a l’altar major de l’església. Tant podies treballar en una claveguera com al menjador d’una casa. Tal com la fem naltros, passa més bé.
Però lo bo de treballar per les cases ho hem pogut comprovar quan hi hem tornat. Realment és una satisfacció que et tornin a reclamar, senyal que estan contents de la feina que els havies fet!
De pegues no me’n ve cap a la memòria de remarcable, només que sempre vam poder treballar a Vilaplana fins fa uns vint-i-cinc anys que vam començar a sortir cap a Reus, L’Aleixar o Maspujols. Vam començar a veure com a Vilaplana començaven a deixar de mantenir-s’hi paletes, fuster, ferrer, etc., aleshores semblava que s’havia d’acabar el món i ara ho trobem del tot normal.
Com anècdota recordo que una de les feines que cada any hi havia era a la festa major arreglar les tres o quatre rajoles de la pista de ball o de l’escenari que s’havien trencat, fins i tot, a vegades, amb els músics assajant!