Entrevista a Roser Mestre Salvat

Què recordes dels primers anys de la teva vida?

Jo vaig néixer 3 anys abans de la guerra civil i per tant vaig tenir molt poca noció del que passava, però recordo que hi havia molt de moviment pel poble, tot i que no ens movíem de casa. Quan es retiraven els republicans recordo que van passar per davant de casa uns nois ferits i un d'ells tenia la cama destrossada! També recordo que va caure un avió per aquí dalt de la muntanya, cap a les Valls. Aquell dia jo estava asseguda a la carena que dóna a baix de l'hort de Cal Bruno i sentia la gent dient "cau un avió, cau un avió!!!!". Després es va comentar que havien trobat el pilot. Un dels altres records que tinc és que la tieta Dolores em va dir si volia anar a veure el pont que havia caigut durant els bombardejos, en una de les primeres excursions pel poble que vaig fer, ja que durant la guerra, com he dit, no sortia de casa.


Anys més tard, quan la guerra civil finalitza l'any 1939 i s'entra a la postguerra, amb un règim dictatorial que dura més de 30 anys, com vivia i es divertia la gent de Vilaplana?

La diversió màxima durant la postguerra era anar a ballar a la sala petita de cal Ritu els diumenges. Allà el Ritu posava la gramola i la gent ballava. També feien sardanes a la sala parroquial.

Lo que esperàvem amb més il·lusió era la festa major d'octubre; durant tot l'estiu ja ens preparàvem perquè allò era la bomba! Venia una orquestra i de vegades algunes noies vocalistes.

Recordo que cap els anys 40 i 50 durant la festa major d'octubre i de gener era l'única època de l'any en què podies menjar carn de bou. Llavors es matava el bou que pujaven de Reus a la placeta de davant de cal Teodoro. Una vegada se'ls va escapar malferit. A l'entrada de la Carme, mare de la Carme de cal Teodoro, s'hi resguardaven un munt de gent i criatures, ja que es tractava de tot un esdeveniment. Aquell dia el meu pare anava cap al tros i va donar la casualitat que era allí, va agafar el mall i va fotre un cop al bou que el va matar! Si no, hagués entrat directe a la casa i hagués matat una canallada!

També m'agradava molt que vingués la quaresma perquè llavors el ball era prohibit però feien cinema. Jo disfrutava molt, amb el cine! Recordo descobrir-lo un dia que vaig anar a conèixer un dels Fabians que havia nascut i em vaig escapar a ca la Narra, on hi ha ara la sala parroquial, i vaig quedar meravellada perquè vaig veure a la pantalla unes dones amb unes joies, collarets, vestits!!! Aquí tothom vestia tan senzill... Va ser la primera vegada que vaig veure una imatge de cine.


Com recordes la teva infància?

Quan érem petites i feia bon temps ens passàvem el dia jugant pel carrer i durant l'estiu passàvem tot el dia pescant peixets, granotes, aquí al riu. Ens sabíem tots els tolls! Durant aquesta època de l'any ens divertíem fent berenades, anàvem a la font i menjàvem anissos. A l'hivern ens quedàvem a casa jugant amb coses pròpies.

També anàvem als Oms, on ara hi ha cal Masdéu, i allí ens gronxàvem amb els troncs tallats que els grans deixaven preparats per baixar-los cap a Reus.

En aquella època més aviat jugàvem les nenes amb les nenes; naltros érem la Mariana Ritu, la Maria Castellana i jo. Érem unes tremendes! Esperàvem que arribessin els carros de Reus plens d'encàrrecs, amb els homes morts de fred després de 3 o 4 hores de viatge, ens amagàvem i els hi frenàvem el carro perquè no poguessin arrancar. Com s'enfadaven i ens donaven sorriacades!!!


Durant els anys de la postguerra, de què us alimentàveu?

Doncs menjàvem tot el que la terra ens donava, bàsicament productes del camp. La gent que tenia terres rai! Naltros i altres famílies teníem cabres. Hi havia cabrers, com a cal Canet, Cal Ramiro.. Qui tenia corrals també tenia gallines i conills. A les botigues venien productes que pujaven amb carros des de Reus com bacallà, sucre, sal, espardenyes, escombres, lleixiu,... anys més tard també portaven pasta, xocolata, arròs, rams de plàtans, llaunes grosses, gambetes seques, arengades... De botigues recordo Cal Gori, Cal Ritu (antic sindicat), Cal Teodoro, una dona que es deia Maria Robert...

En aquesta època la gent també es feia el sabó a casa seva amb morca (restes de l'oli brut), aigua i sosa. Posàvem la caldera al foc i amb uns molls agafàvem la sosa i la resta i anàvem remenant amb un bastó gros.


Quina relació hi havia entre els pobles del voltant i Vilaplana?

Entre l'Aleixar i Vilaplana sempre hi havia rivalitat, a naltros ens deien los teiosos (per la teia del bosc) i ells els naps, no sé ben bé perquè. Llavors Alforja quedava més lluny. Quan era la festa major arribava gent caminant des d'Alforja que venia pel ball i també de l'Aleixar. Suposo que els nois que tenien bicicleta arribaven també fins a les Borges. Amb la Mussara també hi havia bona relació, per la seva festa major d'estiu de Sant Salvador, molta gent de Vilaplana hi pujava i recordo que tocaven la guitarra i l'acordió. Quan ja hi va haver cotxe de línia, molts d'ells baixaven amb la mula des de la Mussara i la Febró per anar a Reus a comprar.


Com es vivia la repressió durant la postguerra i dictadura?

Jo no me n'adonava de la repressió, era com un costum. Per a mi era normal, per exemple, quan anàvem a missa portar les mànigues més avall del colze, ja que sinó et posaven uns manguitos per tapar-te. A l'estiu estava prohibit anar a missa sense mitges. Tots els diumenges tocava anar a missa perquè sinó era pecat. La gent en aquella època ho trobava normal perquè suposo que no havia viscut res més, però aquells que havien viscut la república els hi devia sentar com una patada!

Fins als anys 50 al Cine de cal Ritu era el capellà qui tenia el poder absolut per decidir qui podia veure què, era ell qui graduava les pel•lícules i les qualificava de diferents colors al cancell: el color grana era pecat molt gros, després venia el color rosa, el blau.. i no recordo si n'hi havia de blanc. Al final només podies anar a veure les pel•lícules blaves! Recordo quan van fer la pel•lícula "Que el cielo la juzgue", en què una dona decidia avortar i el capellà va dir que qui l'anés a veure quedaria excomulgat!! També quan van fer "Lo que el viento se llevó" la van considerar "rechazable". Jo l'havia vist anteriorment a Barcelona amb la meva mare al Cine Windsor i quan la van fer aquí 4 anys més tard no me la va deixar anar a veure perquè el capellà feia molt la punyeta. Quanta hipocresia! També era pecat anar al ball i ballar agafat, tot i que tothom ho feia!

També vull destacar la prohibició de parlar en català. Durant els anys 40 a l'escola teníem una mestra que si parlàvem en català ens feia pagar 5 cèntims, a mi em deien Rosario i havíem de parlar "en cristiano" o sinó fins i tot ens fotia mastegots!


Com es vivia el dol en aquella època?

Quan jo tenia 22 o 23 anys i la gent es moria, la majoria ho feia a Vilaplana. Si es moria un pare, mare, fill o la parella, la persona havia d'anar 4 anys vestit de negre; els dos primers de negre absolut i els 2 següents blanc i negre. Les dones, a més, havien de portar mocador negre i un manto de dalt a baix. Si es moria un avi, els nens els posaven blancs i negres. Si se't moria la sogra, les dones s'havien de quedar a casa mentre els homes podien anar al cafè. Hi havia gent que es passava la vida de negre! A més, tampoc podies anar al ball o al cinema durant un any.


Creus que tot això ha passat factura a la vostra generació?

Jo he tingut la sort de sacudir-m'ho; de seguida me'n vaig donar compte. El tema de la sexualitat, per exemple, tot era pecat. No t'explicava ningú res i pobra de tu si feies alguna pregunta! Et feien veure el mal on no n'hi havia! Però entre les amigues sí que en parlàvem...


Com a gran lectora que ets, recordes especialment algun llibre que vas poder llegir quan va començar la democràcia i que suposés un gran canvi en la teva manera de veure les coses?

Sí, i tant, la Regenta de Leopoldo Alas Clarín. El vaig poder llegir quan el meu fill Anton ja feia el batxillerat i em va marcar molt. Jo ja tenia gairebé 40 anys i ja feia molt de temps que em feia moltes preguntes, però aquest llibre em va permetre obrir una mica més els ulls. També els meus fills van ajudar-me a obrir la ment.


A nivell d'infraestructures al poble, deus haver notat molts canvis entre la manera de viure durant la dictadura i l'actualitat. Què destacaries?

Abans no hi havia ni cotxes ni motos, només ruquets, mules i carros. Cap als anys 50 van posar el telèfon, les clavegueres i l'aigua corrent no van arribar fins als anys 60. Fins llavors la porqueria de les cases les treien amb una cassa, anaven al dipòsit de la comuna dels baixos de les cases i ho treien i ho posaven en portadores, que lligaven a les mules o al carro. Quan ho feien recordo que el poble feia una pudor que empestava!! Normalment s'utilitzava per adobar les pataques.

També recordo quan rentàvem la roba al riu o al tros a prop del poble. A casa nostra prenien la roba en mules cap a la devesa i allí la rentàvem, fins que al ferginal s'hi van fer safarejos. La roba s'estenia damunt les pedres netes i mates i arbustos.

És clar que tot ha canviat molt i, en certs aspectes, s'ha millorat la vida dels vilaplanencs. Ara, si vas pel terme es veu la terra abandonada, veig que és un poble pràctic per anar-hi a dormir, s'ha convertit en un poble dormitori, cada dia marxen molts cotxes a treballar a fora. També s'han millorat les comunicacions per carretera i jo veig que amb això no hi ha res a fer. Què ha de fer la gent aquí?


Com t'agradaria que evolucionés Vilaplana?

Jo ara quan miro enrere ho veig com de color gris... Dona, tampoc m'agrada sortir al carrer i no trobar-me amb cap jove si no és a l'estiu. M'agradaria que hi hagués més moviment, però sóc conscient que no n'hi pot haver més perquè no hi ha cap indústria. A tot arreu i en totes les coses hi ha la part bona i la dolenta. Jo no sé pas què hi pot fer la gent jove! El que vindrà no ho sé, pinta bastant malament si no arreglen tota la qüestió de l'ecologia.


Amb aquesta classe magistral d'història del nostre poble, ens acomiadem amb la sensació que podríem seguir parlant hores i hores...