La nostra gent - Entrevistes | Revista 79

Entrevista a Francesc Garrido, actor

És migdia de finals d’hivern i fa un vent més aviat fresquet, que fa voleiar alguna petita fulla tendra. Som en un recer del jardí del xalet del passeig de la Mussara, 1, on l’escalfor del sol ens reconforta. Al Francesc, li encanta aquest sol de març, s’hi encara amb calma, mentre ens asseiem al voltant d’una taula rodona. Parla amb naturalitat, sense embuts, la màgia del seu do de paraula ens captiva ràpidament i ens encomana l’entusiasme pel seu ofici d’actor. Gesticula àmpliament i, de tant en tant, s’endú, amb força, les mans al coll de la jaqueta de llana per abrigar-se, una mica, del fred. Del Francesc no pots passar per alt els seus ulls. Passa d’un contacte visual prolongat, a una mirada més aviat felina, que aconsegueix abaixant el cap amb lentitud i elevant la mirada, en senyal d’escolta, de reflexió, fins que dispara la resposta.

Qui és el Francesc Garrido
Aquest que us parla ara i el que fa els personatges sempre és el Francesc Garrido. Però com tots, tinc molts Francescs Garridos perquè les persones estem conformades de molts jos, també el cultural i social- el més castrat. Tot allò que té a veure amb els meus treballs professionals és el Francesc Garrido. És el de la pel·lícula La adopción, el de la sèrie La Sala, el de l’última obra de teatre que he fet... Sempre ets tu amb molts vessants. De vegades amb desenganys, ja ho deia Sartre que l’ésser humà és una quimera desassossegada que, com més s’explica a si mateixa, més radicalment cau en l’absurd.

Francesc, què et va portar cap a les arts escèniques?
Crec que aquesta decisió té a veure amb el meu pare, que va morir quan jo tenia 12 anys. Cada diumenge em portava a la sessió doble de cine del barri a la parròquia de prop de casa, entre el carrer Montaner amb Mitre. El meu pare era un tio bastant cultivat, li agradava el cine, la lectura... Era un home de món, havia navegat molt, parlava anglès, francès... Era un gran cinèfil i jo creia que la millor manera de conèixer històries era a través del cine. Va ser llavors que ja volia ser actor, tampoc sabia el perquè, però va ser ell qui em va imbuir d’aquesta passió pel cine o la cultura en general.

D’on era el teu pare?
Era de Madrid, Lavapiés. És curiós, va venir a Barcelona a estudiar Marina Mercant amb 19 anys i s’enamorà del mar i de la meva mare, que vivia al barri de la Barceloneta. Gent molt abraonada amb la vida, que tan aviat et fan una abraçada com et foten una punyalada, on tot està en la corda fluixa, entre la vida i la mort...

Abans d’anar a l’Institut del Teatre havies fet d’actor amateur?
No havia fet mai d’actor, ni els Pastorets! M’apassionava llegir. Després de fer COU vaig decidir anar a estudiar a l’Institut del Teatre. No tenia tradició d’actors a la família: el pare era capità de la Marina Mercant i la mare infermera.

De debò que va ser el primer contacte amb el teatre?
I tant! Vaig entrar cru, verge. Tenia 18 anys i em pensava que era més fàcil, que sorties i feies de vaquero, d’indi…, el que fos! Però vaig comprendre que era molt més complicat, que havies d’aplicar-te molt. El primer que em va sobtar, i el que més m’interessava, és que fer d’actor va de tu mateix, d’implicar-te. No és disfressar-te, sinó despullar-te. I va començar un viatge meravellós.

Amb qui et vas formar a l’Institut del Teatre ?
Amb el Muntanyès, a l’edifici de Sant Pere Més Baix. Hi havia un pati enorme on confluïen totes les disciplines. Era inevitable escoltar-ho tot per les finestres: el tac-tac del flamenc o Txaikovski o Shakespeare... Ara l’edifici és més modern i ben fet, però s’hi ha perdut aquell esperit d’escoltar els altres. És un lloc enfonsat on no entra la llum, ni se sent res. Penso que la imperfecció és fonamental en l’artístic, que s’escolin els sorolls dels altres i que et molestin, i poder fer una escena íntima mentre escoltes aquell tac-tac. La vida és això! A més, les emocions estan molt enganxades al soroll. Ara tot és tan asèptic, hermètic, que perd l’encant. Per un actor és molt important integrar allò que hi ha al voltant.

Quants any hi vas estudiar?
Tres anys. En acabar vaig aconseguir treballar al Romea i en una obra d’Schiller, però tenia la sensació que no estava gaire format. Vaig pensar en el tarannà del pare i vaig decidir presentar-me a la London Academy, a Londres. No esperava que m’agafessin, però van fer-ho i m’hi vaig estar tres anys, també.

I l’anglès? Parles de fa uns quants anys…
El parlava perquè ma mare s’havia preocupat que l’estudiéssim en una acadèmia del costat de casa, la York House.
Dic la mare perquè el pare ja era mort. Ella sola es va ocupar de la nostra educació i de preparar-nos per la vida a tots quatre germans. Potser també perquè havia viatjat molt amb el pare, que en sabia. Pensa que a casa ell tenia molts textos en anglès, fins i tot les obres completes de Shakespeare.

I l’entrada a l’Institut del Teatre va ser fàcil??
No va ser fàcil, res és fàcil. Vaig fer les proves d’accés, i vaig ser un dels 24 escollits. No sabeu com n’és de difícil la disciplina artística, actuar. Vaig picar molta pedra!
Per poder posar-te davant d’un altre i explicar alguna cosa, has d’obrir-te emocionalment. És un treball contracorrent. Depèn de l’esforç que tu vulguis fer per aprofundir en tu mateix com a bèstia, com a artista, i treure l’inconscient, l’irracional, que és la pedra angular de la interpretació, més l’obligat treball de taula, més racional, d’estudi, de veure pel·lis, de llegir textos... Primer has de treballar l’instrument propi i t’adones que és molt difícil despullar-te de les manies. Ja ho deia John Coltrane que és molt difícil alliberar-te d’aquests clixés propis i ser lliure, atrevir-te. Però quan ets capaç de fer-ho, tant en teatre, cine, música o art veus treballs únics. Amb el Rock and Roll tenim l’exemple de Lou Reed i David Bowie que es van despullar absolutament.

De vegades es parla de l’intrusisme de la gent no professional en el món de les arts escèniques, quina opinió en tens?
Em sembla perfecte, no em molesta. Per exemple, la pel·lícula Lo que arde està feta amb actors no professionals, i és magnífica. També l’Albert Serra treballa amb actors no professionals!, i fan coses meravelloses. Ara, la mirada ha de ser des d’un lloc volgut, intencionat... Per exemple, el que heu fet al Mussart és magnífic i la barreja d’uns i altres està molt bé. Veure-us a vosaltres i després sentir el treball espectacular de la Mercè Samprieto és molt xulo. O també la forma que el Jordi Mateu recita els versos, amb quin sentit comú els accentua!

Quines diferències trobes entre el món del teatre, el cinema i les sèries de TV?
No és ben bé el mateix, és clar. Però, en el fons, en el món de la interpretació tot és igual perquè la finalitat és la mateixa. Has de construir un personatge i fe-lo creïble. Després el mitja requereix d’una tècnica concreta. En el teatre potser és més difícil.

El prefereixes?
M’és igual. Depèn que la producció valgui o no la pena. En el cinema, quan enregistres una escena amb la càmera davant i sents silencio, cámara, acción és un moment atòmic perquè t’alliberes de tot allò, com si no existís. Tant el cine com la TV com el teatre són treballs comunicatius, hi ha algú que et mira i ho fas per a aquella gent. Sí que és veritat que cal un temps d’adaptació si fa temps que no fas teatre.

Quins projectes acostumes a refusar?
Doncs als que pots, perquè vius d’això i de vegades no pots dir que no. És anar veient què et convé, què et demana el cos.
A Madrid m’han ofert un projecte petit, una obra extraordinària sobre el suïcidi. És d’Eva Mir, una directora jove amb una cultura impressionant, amb la qual ha rebut el Premi Nacional de Teatre. Hi faig un paper secundari, sembla que m’ha vist actuar i li agrada molt el que faig. Aquests projectes, tot i que estan mal pagats, són estímuls, reptes, i et permeten sortir de la rutina a la qual estàs acostumat. Potser, però, que l’hagi de refusar perquè tinc un compromís amb el Pau Freixes.

Has abandonat mai un projecte per desavinences ?
Una vegada hem començat no. Però abans de començar sí, un parell: el d’una directora amb qui ja havia treballat abans, però vam discutir i vaig dir-li que jo no podia fer-ho de la manera que ella em demanava, vaig veure que no hi estaria a gust. I un altre en què vaig veure que no anava tal com ho veia jo. De vegades no et queda cap més remei que fer-ho.

Quins terminis et donen per acceptar un projecte ?
Jo soc molt ràpid. Si m’atrapa, m’hi llenço. Fa un mes el Nacional em va oferir per al proper any Galatea de Josep Maria de Sagarra, una obra increïble. Al cap de tres dies la vaig acceptar.

Quant de temps tens per treballar-la ?
Depèn de l’obra. En el cas del Teatre Nacional, amb un any vista, perquè ho fan tot amb molt de temps. El més freqüent són dos mesos per estudiar-la. Però tot depèn de les hores que hi dediquis, del personatge, si tens molt de text o no…

Els teus personatges han anat evolucionant...
Crec que sempre han d’evolucionar perquè canvies com a persona i els personatges són uns altres. És important estar atent a algú que et pugui oferir algun repte que no hagis fet mai. Un dels últims ha estat l’obra que he fet al Nacional amb el Paco Zarzoso amb una poètica preciosa.

Com et trobes amb la comèdia ?
També m’agrada. Hi ha hagut alguna època que n’he fet molta. Treballs d’amor perdut i Molt soroll per no res al Grec, Shakespeare en estat pur. L’any passat vaig estar a Madrid amb La Resistencia, una obra atòmica sobre la història d’una parella, se’n despullaven els vicis. Era una comèdia dramàtica en què la gent es partia de riure i també plorava.

Tens algun actor o actriu preferit a l’hora de treballar?
Hi ha gent que m’agrada molt i n’hi ha que gens. Eduard Fernández és l’actor que m’agrada més del món. També Juan Diego, un actor fora mida.

I directors preferits?
M’agrada el cine que fa l’Albert Serra, un gran director. Té compromís estètic, moral, poètic i la veritat que utilitza és massa. De teatre m’agrada molt el Joan Ollé, és dels directors que m’ha ensenyat més.

I amb els companys, com ho portes?
Acostumo a portar-me bé amb tots. El meu propòsit és intentar fer-ho fàcil perquè la història vagi pel davant de nosaltres. Si veus que no funciona amb un company, intentes apropar-t’hi d’una altra manera. Jo he tingut sort. Però el més important perquè un projecte funcioni és que el director porti la veu cantant. Si és així, tothom va en la mateixa direcció. Però si el director fluixeja, comencen a sortir els egos, molt relacionats amb la por, i és terrible perquè cadascú vol salvar el seu.

Hi ha alguna obra que t’agradaria representar.
No t’ho sabria dir. Crec que és millor que passin les coses. No espero que m’arribi un paper concret. Com a actor m’agrada estar obert al que vingui. Si veus que t’encaixa perquè estàs en aquest moment vital, perfecte. Es tracta d'estar despert i amb ganes.

Quina tècnica fas servir per recordar els textos?
Depèn del text. Hi ha textos que requereixen molt d’esforç, moltes hores, treballar dies i dies; és més una qüestió de comprensió que de memorització.

Tens algun ritual que afavoreixi la memorització?
M’agradava assajar mentre cuinava al migdia. M’obria una ampolla de vi i remenava pels fogons dient o visualitzant l’escena. Després quan ho representes et surt. Però no faig sempre el mateix, no tinc un ritual concret, depèn del dia.

Com te’l fas teu un personatge
Més que fer-te’l teu, t’hi ofereixes.

En la representació d’una obra hi ha moments molt intensos, brutals com a personatge, com pots desprendre-te’n i tornar a casa? Saps com tancar la porta?
Penso que aquesta professió està lligada amb això que dius. Per mi la interpretació, el fet teatral, cinematogràfic, fins i tot el televisiu quan no és comercial, està en el vessant artístic. Jo desitjo que m’arribi una obra que em demani un viatge d’aquest nivell! Desitjo sortir de la realitat, per entrar en aquesta ficció. Excepte quan estic a Vilaplana ! (Rialles). Ara estaré tres mesos en un lloc on això és el més important. És un viatge on t’imbueixes del tot, costa sortir- ne. I quan estàs davant de 300 persones, a tope, i en aquell moment concret fas plorar algú... no té preu. M’agrada estar dins del meu personatge, no puc evitar estar-hi! L’escenari és un lloc sagrat per als actors.
Quan acaba l’obra vas a casa pensant-hi: si has respirat bé, si el silenci ha estat curt o llarg, que si t’has deixar anar més del compte, que hauré de fotre més canya durant l’obra... Llavors arribo a casa i per desconnectar em poso una pel·li.
En l’última obra al Nacional m’hi he deixat l’ànima, si no res no transcendeix. Jo em poso en mans de l’obra, no és una cosa del meu ego. L’artístic comença des de la veritat transformada en un procés artístic en el qual la gent s’hi identifica. Com quan llegeixes Els germans Karamàzov i dius igual que la meva família, igual que el meu pare, igual d’egoista que jo, de viciós, de gelós... I aquesta veritat transformada és la que farà vibrar la gent.
Després, quan ha passat el fet creatiu, m’agrada desconnectar. És fantàstic venir a Vilaplana i llegir, passejar, sopar amb els amics... En definitiva, renovar energies. I d’aquí a un mes tindré ganes de posar-m’hi de nou. Disfressat de no se què, maqueao. M’encanta aquesta professió.

Com portes el tema de la crítica?
A mi no m’ha afectat mai. Fa molt de temps que n’he desconnectat. Quan era jove llegia les crítiques i les col·leccionava, sobretot les de Marcos Ordóñez. Però fa un any les vaig cremar totes, fotos, tot. Estic vacunat contra l’opinió d’un crític, no m’interessa. Tampoc les bones critiques, que són pitjor perquè t’ho pots creure i et pots convertir en un presoner del que diuen els crítics i acabar fent sempre aquell personatge.

I les opinions dels companys o dels directors ?
Aquestes sí que les tinc en compte, perquè negocies i ho vius amb ells. Exposes molt qui ets i ens veiem tots. T’adones de qui s’hi deixarà la vida, també amb la direcció. Tots parlem i comentem el nostre treball, es crea una dinàmica molt intensa, és quan podem dir-nos fot-li més canya!, perquè estem calents. En això rau la clau del treball artístic.

És difícil conviure amb l’exposició pública, amb l’èxit?
Has de vigilar. Fent l’obra La Resistencia, a Madrid, em va passar que després de representar-la no podia sortir-ne. Em molestava que em diguessin alguna cosa, encara que fos que els havia encantat el personatge. Fins i tot no em vaig sentir a gust amb comentaris d’actors de la vella escola com la Lola Herrera que em va dir “Oh, que gran actor!”. És perquè em sentia molt sobre exposat! Pot ser que tu no estiguis content amb el que has ofert, llavors l’afalac no em prova.
És fort, perquè quan estàs allà dalt estàs regalant l’ànima, et sents una mica fràgil, vulnerable. Abans he comentat que no m’afectava la crítica, però sí que m’afecta la mirada dels espectadors, dels companys. I necessito que tinguin un respecte perquè no puc ni vull evitar la meva vulnerabilitat. És com si vosaltres us mostréssiu com sou amb les vostres parelles quan us estimeu, baralleu, el que sigui... Potser va dintre del preu, i és una cosa que no havia sentit mai fins l’any passat i últimament em neguiteja. Aquest any he procurat cuidar-ho.

A banda dels aplaudiments, com ho saps que connectes amb el públic?
Molt abans dels aplaudiments, amb els silencis tu saps que la funció va, notes que la gent és aquí, i tu estàs cavalcant i de sobte pares... i notes l’atenció, les rialles, i acabes l’escena i paren de riure... Notes que has entrat dins seu i penses que aquesta vegada la he metido entera la función! I això és un viatge que no té preu perquè et retroalimenta i et fa créixer. La comunicació és el motor del teatre, de les arts, del cine, de la literatura, la pintura... i va més enllà del racional.
La vida és el que et fa, i la regalo en el meu treball com a actor, director…- si no regales la teva vida només hi ha art mort. Bergman és un autor que entrega la seva vida a l’art amb les seves pel·lis, també Picasso en les pintures. Has de deixar que els dimonis t’envaeixin, sinó només ets qui eres fa vint anys i així és impossible crear vida.

Què en penses de les noves fornades d’actors...
Penso que hi ha gent molt ben formada. La tècnica està molt bé, però la formació moral hauria de ser més important. El fonamental és la voluntat, què volen explicar, què els mou, què tenen dins. Si el que vols explicar és important per a tu, el fet artístic transcendirà. Té a veure amb quelcom espiritual, amb el sacre. No és només dir bé el text, la musicalitat del vers, cantar bé, ballar… També hi ha d’haver esforç, treball, i una voluntat d’expressar el que vols comunicar.
No pot ser que facis el Tartuf amb 22 anys, és molt difícil. Els joves han de parlar d’ells de la seva sexualitat, dels seus amors, ara que ho viuen d’aquesta manera tan bèstia- impensable en la meva època! El saludable seria que ens passessin per sobre, com ha passat en totes les èpoques.

Has pensat mai a dirigir?
M’agradaria, treballar amb algun text de creació de Heinrich von Kleist , per exemple l’obra Michael Kohlhaas.

Tens temps d’anar al teatre ?
Hi vaig poc, veig molt de cine i de teatre busco allò que sé que no em defraudarà, gent jove que no és als circuits comercials. Per exemple, vaig veure l’últim de l’Angélica Liddell, una meravella d’actriu.

Què en penses dels nous formats escenogràfics, de la incorporació dels audiovisuals?
Depèn, de vegades no van amb l’obra i li fan mal. Si els incorpores ha de ser a favor. Ara bé, si utilitzes el muntatge audiovisual com una part més de la narrativa i vas a full amb allò, sí. Sempre que estigui pensat com un tot, l’audiovisual no és un problema. Wajdi Mouawad- escriptor, director i actor canadenc, va treballar l’audiovisual de forma magnífica a Seuls, per exemple. En cap cas l’audiovisual era gratuït, transformava l’escena d’una forma brutal. No cal que posar, el més important és que vols explicar una història.

Una xafarderia... com us vau conèixer amb la Mercè ?
A l’Institut del Teatre, just ser-hi acceptat. Vam coincidir a les escales, mentre jo esperava per entrar a classe. Vaig veure aquella rossa tan maca, que semblava russa, i la cosa va quallar.

Què hi ha trobat el Francesc Garrido a Vilaplana?
Fa més de 30 anys que vinc a Vilaplana, m’estimo aquest poble amb passió (ho diu convençut, se li nota en el to i la mirada). Quan tinc un moment lliure m’escapo per gaudir de la tranquil·litat del poble. M’agrada tant perdre el temps a Vilaplana, contemplar el paisatge i parlar amb la gent. Hi he fet bons amics, com l’Esteve Giralt, el periodista. Sempre li pregunto com tenim el terme! Potser no hi estareu d’acord, però la gent de fora que ha vingut a viure al poble, de vegades, pot ser més del poble que la gent autòctona. La gent nouvinguda pot tenir un gran idil·li amb el lloc d’acollida perquè aquesta nova llar, els ha donat millor vida, més seguretat, feina, pau... Estic convençut que no ets d’on neixes sinó d’on vols ser i que ets d’allà on t’arreles i creixes.