Natura | Revista 1331/07/2003

El Senglar (I part)

Aprofitant que ja s’apropa la temporada de caça, en aquest número intentaré acostar una mica més la figura d’aquesta espècie cinegètica que pràcticament tots, petits i grans, hem vist en alguna ocasió, i que és cada vegada més comuna, propera i abundant.

GENERALITATS

El senglar ha colonitzat territoris on abans no era present (expansió geogràfica) i ha augmentat el nombre de senglars en molts territoris (expansió demogràfica). Aquest increment es pot veure clarament a Catalunya, ja que fa només cinquanta o seixanta anys era gairebé desconegut a la majoria del territori; per tant, es pot dir que és una espècie cinegètica relativament nova.

L’augment de senglar a Catalunya ha estat espectacular, bàsicament per l’expansió de la superfície forestal (no necessàriament arbrada), com a conseqüència de l’abandonament de les activitats agrícoles, del carboneig i del poc aprofitament que es fa actualment del bosc, per la qual cosa, ara hi ha masses forestals més grans, tot i que no gaire bones, en les que el tipus de vegetació són els matolls, esbarzers i bosc baix que permet als senglars trobar un bon refugi i aliment. També es podia mencionar l’ absència del llop, que abans era el seu principal depredador, tot i que no d’una manera significativa, i menys, a Catalunya.

El senglar és una espècie de les denominades “generalistes”, perquè és capaç d’adaptar-se a tota mena d’ambients i de menjars, però té predilecció per les zones de mitja muntanya, on hi ha força aliment, (especialment, aglans, fages, castanyes...també i d’una manera ocasional, carronya); A Catalunya és pràcticament present en tot el territori. És molt freqüent veure per tota la seva geografia el seu rastre característic, conegut com furgada.
Les poblacions de senglar són molt fluctuants, tot i que aquest darrers anys ha augmentat considerablement el seu nombre i sembla que seguiran creixent.

Les zones o comarques amb major nombre de senglars són la zona del Montseny i la comarca de la Garrotxa. Aquesta abundor de senglars també té els seus inconvenients. Com que n’hi ha molts se’n maten més, com se’n maten més, aquests són més joves i com que són més joves, no tots arriben a tenir el vigor dels grans mascles. Això podria afectar a les generacions futures...

L’encreuament del senglar amb el porc domèstic, (són de la mateixa família, els súids), i el posterior alliberament dels seus híbrids pot posar en perill les poblacions silvestres autòctones. També cal tenir en compte que el risc de malalties epidèmiques és alt, la més coneguda és la triquinosi, malaltia que es transmet a les persones. També pot ser portador de malalties infeccioses com la pesta porcina clàssica i l’africana, tan de moda al nostre país no fa gaire temps. Això, obliga que tots els animals morts en una batuda siguin posteriorment analitzats per un veterinari.

Uns altres inconvenients són els danys que creen a l’agricultura amb aquestes furgades tan espectaculars; a casa nostra els danys són bàsicament les destrosses als camps d’avellanes i ametllers i alguna horta. També s’ha de fer menció dels accidents de trànsit que poden ocasionar, sobretot en les carreteres denominades de la “Xarxa secundària” que són las que travessen les zones més boscoses.

La majoria dels senglars que es maten no superen els dos o tres anys de vida, justament quan estan en plena maduresa sexual.
Caçar exemplars de més de 5 anys i que superin els 100 kg. és cada vegada més difícil.

Tenen un període de gestació de quasi quatre mesos, i els parts solen ser entre març i maig, però aquests períodes són molt variables per causa de la disponibilitat d’aliment i la pressió humana. Aquesta disponibilitat d’aliment fa que alguna temporada sigui possible dos parts per any, i el nombre de fetus per femella sigui major, tot i que en el primer part la mitjana no sol superar els 3-4 fetus.

Les dents no deixen de créixer en tota la seva vida, i el tamany no guarda relació amb la talla, sinó amb l’edat i el sexe. Els superiors s’anomenen moladeres i poden arribar a tenir uns 3 cm. Els inferiors navalles o ullals i poden arribar als 10 cm. També esta considerat com un bon nedador.
La naturalesa ha fet un disseny del cos del senglar que en principi pot sembrar tosc, lent i pesat, però són increïblement ràpids i àgils. El seu cap és cònic, amb el musell allargat que afavoreix el desplaçament pel sotabosc; les seves extremitats, no són molt llargues, però sí molt musculades, cosa que li permet mantenir el seu gran pes i la resistència per aguantar les grans caminades nocturnes, i la persecució dels gossos en temps de caça, (fins a 25 km. en una nit). Aquesta tendència dels mascles a desplaçar-se aquestes distàncies possibilita el beneficiós intercanvi genètic.

Les espatlles dels mascles adults estan dotades de poderosos escuts laterals que li serveixen per defensar-se d’altres mascles, sobretot en època de zel, quan les baralles per competir per la femella són de vegades mortals.
També com a protecció i intimidació, aixequen el crin del llom quan estan en tensió (uns 10 cm.) cos que els dóna un aspecte encara més amenaçador.
El musell, (la femella el té més allargat que el mascle), comença amb un disc carnós, mòbil i molt resistent. En aquest disc hi tenen localitzat el tacte, molt desenvolupat, i lògicament els orificis nasals.

L’oïda també la tenen molt desenvolupada, per contra, la vista és una mica deficient.

Jesús Garrido