Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
Opinió on line

El ressò de l'obra d'Oleguer Huguet a la revista La Teia de Vilaplana

En la revista La Teia. Suplemento Local del Temple, que es va publicar a Vilaplana durant cinc anys, entre 1962 i 1966, i que va dirigir Jaume Mariner Ferré, admirador i amic del poeta vilaplanenc Oleguer Huguet Ferré (1914-1996), he trobat diversos articles que parlen sobre el poeta de Vilaplana i he pensat que, com que són de difícil accés, valia la pena de publicar-los en aquesta edició electrònica de Lo Pedrís. (1)

La primera notícia sobre Oleguer Huguet l'he trobat ja al primer número de la revista:

Nuestro gran poeta Olegario Huguet ha alcanzado la "Viola" en unos Juegos Florales Sindicales que se celebraron recientemente en Madrid. El premio viene a unirse a los ya numerosos y valiosísimos alcanzados por nuestro ilustre amigo. La Hermandad Sindical Local y en especial la Redacción de Teia felicita sinceramente a nuestro amigo. (2)

En el número 3, coincidint amb Setmana Santa, la revista publica el poema "Setmana Santa", del primer llibre d'Oleguer Huguet, Càntir de vidre (Barcelona, 1954, p. 36-37). (3)

Més tard, coincidint aquesta vegada amb la festivitat de Sant Blai, la revista publica el poema "Sant Blai", del llibre Ales d'argila (Barcelona, 1965, p. 63-64). (4)

En el número 5 apareix una crònica de la retransmissió radiofònica d'un pregó d'Oleguer Huguet:

Reus celebra todos los años a primeros de mayo, su exposición Nacional de Rosas. Este año fué requerido para hacer el pregón del Certamen nuestro común amigo y gran poeta D. Oleguer Huguet cuya disertación desde las antenas de Radio Nacional de Reus fué seguida con gran interés por todos los vilaplanenses.

¡Enhorabuena Oleguer!
(5)


A més de ser un dels corresponsals de la revista que viuen fora del poble, Oleguer Huguet, que signava amb el pseudònim de Silet (Mariné 2004: 68-69), també hi va contribuir econòmicament i la revista li ho agraeix:

Nuestro gran amigo el famoso poeta Dn. Olegario Huguet, que posee entre muchas otras cualidades la de recordar siempre al pueblo que tuvo la fortuna de verle nacer, ha hecho llegar hasta nosotros un donativo de M I L P E S E T A S en concepto de "regalo del papel para la impresión de La Teia". El donativo mencionado, cuyo autor se esconde en el anónimo, nos hace sentirnos agradecidos, además de hacia esta persona de tan buen corazón, hacia nuestro amigo, el señor Huguet, por su interés en defender nuestra obra y en procurar ayudarla. (6)

Els articles més interessants, però, són els que fan referència al seu segon llibre de poemes: Ales d'argila.

En el segon número, la revista ja es va fer ressò de la concessió del premi Ciutat de Barcelona 1961 per aquest llibre, que publicarà més tard a Barcelona l'any 1965:

Sería no estimar en lo vale a nuestro gran amigo y vilaplanense, Dn. Olegario Huguet Ferré si no les dedicáramos, desde estas páginas por las que tanto afecto ha demostrado, nuestro tan humilde como sincero homenage, por haber logrado, en el pasado mes de enero, el premio Ciudad de Barcelona de Poesía Catalana.

Los "Teiosos" están hoy de enhorabuena.
(7)



I quan es publica el llibre, Jaume Mariné, en nom de la revista, en fa un elogi i ofereix als subscriptors la possibilitat de comprar el llibre:

Acaba de posar-se en venta (sic) un llibre, que ha de representar molt per a tots els vilaplanencs que ho siguin de debò.

Es tracta d'Ales d'argila. Premi que fou, de Poesía Catalana, Ciutat de Barcelona, l'any 1.961.

Amb un acertadíssim Pròleg d'Albert Manent es dóna pas a tota aquesta meravellosa inspiració del nostre gran Oleguer Huguet. Tan aviat el sentim pujar als cims, com davallar amb el so de les campanes per l'escala "de caragol del campanar" tan aviat acotant el cap i agenollant-se per plegar avellanes, tot donant a Déu, com axecant els ulls al cel... I tot així barrejat sempre, impregant, vull dir, d'aquesta alenada amb flaire de "TEIA"...

Nosaltres, avui, no podem menys que posar-nos al seu costat, que vol dir al lloc on ell ha volgut ésser sempre, i fer, si podem de pont entre la seva obra i la nostra conciència...

Per això "La Teia" brinda a tots els seus subscriptors l'avinentesa de poder adquirir còmodament aquest mayor
(sic) de records de la Vilaplana D'alúr (sic).

N'hi haurà prou en
(sic) que vostè es dirigeixi a nosaltres, dient-nos que vol adquirir-ne un exemplar, perquè [...] molt gustosos a servir-lo. El preu són 60 pessetes.

Esperem que, ja que aquesta iniciativa s'ha pres sense tenir-ne coneixement el nostre amic Oleguer s'emporti ell una sorpresa, si no tan agradable com es mereix, si almenys com a simbolisme del que nosaltres l'estimem.
(8)

Aquesta campanya desinteressada no sembla que tingués una bona acollida al poble, sinó més aviat al contrari, i uns mesos després el mateix Jaume Mariné surt en defensa del poeta, a qui alguns acusaven d'amagar públicament que era fill de Vilaplana, amb un article que porta per títol "El poeta de Vilaplana":

"AQUELL QUE TINGUI LA CONCIENCIA NETA DE PECAT, QUE TIRI LA PRIMERA PEDRA"

Fa una temporadeta que, comentant l'abundància de personalitats que s'han donat al nostre poble, vaig sentir censurar ben severament l'actitud de dues d'aquestes envers el lloc que els havia vist néixer.

Se'ls acusava de menysprear a Vilaplana amagant-se públicament d'haver-hi vist la primera llum... Jo vaig preguntar si és que havien arribat a "dir que no eren fills de Vilaplana" o és que s'havien limitat a "no dir que fossin fills de Vilaplana". Això no se'm va poder aclarir [i] se'm va dir que era tan sols buscar-los disculpes, per part meva. Com que, de veritat ni disfruto sentint murmuracions, no calumnio a enemics ni a amics, la conversa no m'agradava. Més, com que sé amb quin gust es sol calumniar i murmurar vaig pensar que fóra millor no esperonar amb la meva actitud de protesta a qui tenia ja, per natural, ganes de fer-ho.

I, a pesar de tot això, lamentaria que dos fills del poble que haguessin arribat tan amunt... es donessin vergonya de proclamar-se vilaplanencs, per creure que això els situaria massa avall.

Dir que l'Oleguer Huguet és fill de Vilaplana no és fer cap descobriment. [Dir que l'] Oleguer sí que s'estima Vilaplana no és més que repetir el que han anat dient tots els seus comentaris.

La publicació del Càntir de vidre i Ales d'argila ha vingut ha proclamar-lo poeta de Vilaplana. El nostre poble, diu, doncs, aquí s'enorgulleix d'esser-ne fill el que el seu nom sigui conegut per tot arreu per mitjà de les seves obres.

La Teia que admira i estima el nostre poeta va fer una crida perquè Vilaplana tota sabés fer-se mereixedora de l'afecte que en ella s'havia dispositat. I Vilaplana, vull dir els vilaplanencs, no han estat a l'altura de les circumstàncies. És dolorós l'haver de reconèixer que hem pagat tots el que l'amic Huguet ha fet pel poble amb un arronsament d'espatlles en general.

Ja sé que l'Edat del Futbol i, fins i tot del Golf no és la més propera per frans
[?] d'espiritualitat de la poesia del que amb vergonya diem el nostre poeta. Més hi ha moltes persones, dins i fora del poble, que havien pogut, que tenien l'obligació moral de fer de "Vilaplana el poble de l'Oleguer Huguet". N'hi ha moltes. Jo no vull assenyalar-ne cap amb el dit, excepte aquella que s'escandalitzava perquè uns fills del nostre poble, ja absents, l'havien oblidat, oblidant-se avui ell mateix i ben dintre de Vilaplana, de complir el seu propi deure de vilaplanenc.

Si Crist hagués arribat davant de la dona adúltera uns minuts més tard, quan ja no hi hagués remei, ja apedregada, hauria pogut dir: "JA QUE HAVEM TIRAT LA PRIMERA PEDRA, ALMENYS, ARA RENTEM-NOS LA CONCIÈNCIA.
(9)

Esperonats potser per aquesta polèmica, la revista publica al tombant de l'any una crítica d'Ales d'argila de Sebastià Mariner.

Sebastià Mariner Bigorra (Vilaplana 1923 - Madrid 1988), li va dedicar un llibre, Mariner (1975), probablement, perquè en l'article "Qüestions de mètrica estructural catalana" (p. 157-189) cita exemples de rimes extrets dels dos primers llibres d'aquest altre vilaplanenc il·lustre (concretament, p. 173-174, 182 i 184).

Aquesta llarga ressenya crítica, extremadament erudita al nostre parer, segurament no va contribuir gaire a la popularització del llibre:

Nostre col·laborador el doctor En Sebastià Mariner Bigorra ha escrit una crítica sobre l'obra Ales d'argila del poeta vilaplanenc Oleguer Huguet.

Oferim als nostres lectors el primer fragment, amb l'afany avui com sempre, de difondre tot el de Vilaplana.

ALES D'ARGILA, de Olegario Huguet

Representará en lo sucesivo, para el historiador de la literatura catalana, la consagración definitiva de este poeta entrañablemente nuestro; no en balde los poemas de este volumen aparecen precedidos de un aval difícilmente superable entre los que se cotizan hoy en el mundo de las recompensas literarias, el premio Ciudad de Barcelona de poesía catalana, obtenido hace cuatro años.

Consagración, que no descubrimiento ni revelación, pues el poeta se mantiene en una estricta fidelidad a la encumbrada temática que informaba Càntir de vidre -su primer conjunto de poemas aparecido en volumen independientes- y a la depuradísima forma estética que la diera expresión.

Por esta última fidelidad, por cuanto será más inmediatamente conspicua para quien, de destinatario de estas notas, pase a lector de la obra, creo oportuno empezar las de hoy, que cerraré aludiendo a la primera felicidad -la temática- en general, dejando para dos ocasiones ulteriores sendas glosas especiales de las dos magnas esferas que conforman el universo poético de Huguet: la naturaleza y el Cristianismo infundidos en la creación del autor. Naturaleza hesiodicamente sorbida a través del esfuerzo del hombre, volcado a trabajarla; Cristianismo sentido, sufridor gozando como sublimación del hombre: del que quiso serlo pese a ser Dios, y de los que en Él prologan, dilatan y encumbran en dimensiones de infinito; la Humanidad.

Adecuado instrumento para la expansión poética de un tal esfuerzo y de una tal sublimación, la estrofa de Huguet es exquisita y alta: esquemas exigentes, rimas caras. Pero sin ninguna confesión servil ni a unos ni a otros. Sin facilonerías; también sin retoricismos. Toda la forma- háyale surgido mansa haya debido domarla en indócil rebeldía- se representa continuamente, sumisa o enfrenada, sin inclinación ninguna que la desvía de su norte poético. Análogamente, la lengua y el léxico. Huguet continua sin explotar una dilecta ligación que sería recurso fácil en unos asuntos rurales y que de hecho, ha sido expediente tentador en que otros han caído y caen. Cada vez que encontramos empleado por él alguno de los términos o giros peculiarmente nuestros, notamos todo lo contrario de un descenso del poeta a nosotros: nos sentimos encumbrados, arrebatados hacia la altura donde él cree, que sonora aigualera que franciscanos los moixons, que entrañables la música.

Y todo ello sin concesión, tampoco, a la monotonía, hasta el punto de que cualquier repetición se calibra inmediatamente como subida de categoría estética, polo opuesto de una artimaña a ras del suelo de la pobreza de expresión. Como ya los clásicos, como el místico S. Juan, del Amado dormido y que recuerda en su pecho, Huguet retoza con un salto abismal, teológico, entre la Sta. Isabel tota xopa d'aigualera de Càntir de vidre y el moll d'aigualera que aplica ahora a su hijo milagroso, en su camino difícil de Precursor del Agua viva.

Esta inmunidad contra la monotonía es de tanto mayor valor cuanto que de fidelidad temática la hace más difícil todavía. Es fácil ver esta fidelidad, ya desde el título: Huguet nos dió "su" versión de Càntir de vidre: curiosa "responsión" estas Ales d'argila en un quiasmo poético de indefinida magnitud (para los prosaicos hombres, sería el càntir el que haríamos de arcilla, y las alas, donde llegaríamos a ver transparencias). La intensa sección Tot l'any és festa continúa la poetización litúrgica que en la obra anterior representaban los poemas "Sota la llum de l'Estel", "Els tres Reis", etc. Es más: a veces la coincidencia temática es absoluta (poemas de Navidad, de la cosecha, de loor a la Virgen de Misericordia). Incluso uno de los del ciclo reusense, "El mas", se escapa, por decirlo así, hacia Vilaplana en su desnudo clímax final... Pero aquí, donde mayor era el riesgo, es donde la maestría de Huguet se revela en espléndida magnitud. Si vuelve a un asunto, es que tiene algo nuevo que descubrirnos. Sus poemas, a los que -como hizo notar su primer prologuista, D. Octavio Saltor- cabría considerar prototipos de medida, donde parece que nada cabe añadir, dan la impresión de haber agotado cada tema. Prodigio es de la visión poética auténtica el divisarlo en otras perspectivas, que permite tratarlo de nuevo en estado naciente.

Prodigiosa facultad la de estas alas de arcilla, que remontan los vuelos necesarios para tan difícil cambio de panorama. Con ello nos sentimos al poeta más nuestro todavía. Como si hubiese aprendido desde su primera visión del mundo, encerrado en la cuenca que forman nuestros montes, que sólo subiendo trabajosamente era posible un cambio de otear. Vilaplana, típico pueblo de ladera, parece síntesis y dechado de dificultades: difíciles sus caminos escurridizos, sus bosques rampantes, sus peñascos abruptos, su granítico roquedal. Difícil su tierra de labor, avaramente retenida, difícil la labor de esta tierra, que se hace servir agachadamente y de rodillas. Pero de esta última dificultad, hecha poesía por Huguet, tocamos ya la materia que dije reservar para la próxima ocasión.

HUGUET, POETA DEL CAMPO

Resulta realmente curioso que una actividad agrícola haya tenido que aguardar hasta el siglo de la mecanización para encontrarse hecha poema. Un descuento de cincuenta años nada más, y el difícil cultivo del avellano se habría quedado, tal vez, sin su cantor total. Huguet, afortunadamente, ha podido vivirlo todavía en su integridad, desde la poda -excepcionalmente difícil frente a la de tantos árboles que se desnudan al aire, en tanto el avellano se recata bajo tierra, requiriendo en el hombre actitud de postración- hasta la cosecha -que todavía exige rodilla en tierra al hombre, y aún a la mujer-, pasando por el fatigoso intermedio del laboreo azada en mano y espalda en curva, y el menos fatigoso, pero siempre lleno de premuras, del rastrillado.

Él ha visto como la negrura del acero se convierte en albura de plata, sin otra magia que el esfuerzo tenso y sostenido de los brazos y las manos que cavan. Ha oído la multiforme armonía de las notas variadas que arrancan a cada púa del rastrillo el móvil pedrusco, la terca raíz, la maleza tenaz, para preparar el fruto seco la más blanda de las acogidas; ha registrado el vibrar casi secreto de la caída del último grano que se desprende -en un verso insuperable- com si fos una gota de soroll
[p. 76].

Cultivo y laboreo mayoritarios en el Campo de Tarragona, pese a su efectivo y tantas veces alabado pluricultivo; y, sobre todo, en Vilaplana, cantada señeremante como allí on el Camp es cansa d'ésser pla [/] i dreça el campanar com una fita.
[p. 57. A l'original: I mentre el Camp es cansa de ser pla]

Tan mayoritarios como pueden serlo la siega y la vendimia. Por fin, después de tanta poesía del rastrojo, de la era y de la troj, de la viña, del lagar y la bodega, se ha encumbrado, por primera vez y de un modo global por obra de Huguet, a la cima del verso el azadón y la azada, el rastrillo, el capazo y el munt. Cierto que Huguet no ha descubierto este venero poético. Antes que su maravillosamente humana "Plegadores", habíase cantado junto a todas las cunas de la comarca:

Ai, mare, deixeu-m'hi anar
a Alforja a plegar avellanes;
dels diners que en tocaré
compraré unes arracades.


intensísimamente humana también (¿a cuantos años -¿siglos?- de la poesía social?); se había hecho estrofa el tríptico hagiográfico de Santa Magdalena, Sant Feliu y Sant Roc. Es cierto; pero Huguet representa el arresto suficiente para llevar al máximo la explotación de un filón de tan ricas posibilidades, convirtiendo lo episódico y anecdótico en humanísticamente universal. Generaciones y generaciones de hombres han vivido geórgicamente tras la ilusión del grano estuchado en madera fina, como no se hacía, durante mucho tiempo en otra parte del mundo. Por ello, su esfuerzo, además de ser típico en la pugna del hombre con el medio, lo era en la singularidad de su resultado, que se enviaba desde aquí a todo el orbe:

i el fruit del Camp de Tarragona
voltarà el món dalt d'una nau
.
[p. 53]

Nada, pues, de localismo de vía estrecha. Huguet ha cantado ahora figuras mitológicas de su Reus actual; ya el "Poema de Festa Major", de su anterior libro, rebasa el marco de Vilaplana. Ni siquiera evocación estricta de la vivencias infantiles: Huguet sabe saltar por encima de los años, y sigue viendo la Vilaplana de hoy. Incluso anacroniza deliciosa y suavemente al fundir en su visión lo que fue y lo que es. Las plegadores de su infancia no hallaban en la Plaza esta

... pica de la font
de l'escala d'anar a missa
!
[p. 55. A l'original: i la pica [...] missa.]

Mucho más lejos tenían que ir por ella! Ni ha coexistido jamás, como hace coincidir en "Pasqua Florida", que

la placeta de les Creus
té la font amb les canelles
[p. 65. A l'original: La placeta de les creus]

con la vuelta de la imagen Dolorosa -perdida en la hoguera roja- con vestiduras pascuales al mismo lado del altar:

i la Mare, tret el dol,
torna al temple tota pulcra
.
[p. 66]

El profundo humanismo del poeta permite, de un lado, este saltar en el tiempo, completamente lícito, porque se mide con una dimensión humana, y somos muchos los que hemos experimentado ambos momentos y podemos fundirlos en una vivencia. Pero, de otro, no le deja al margen de Tiempo, al cual están atadas por ahora las vidas de los hombres. La quietud campesina no le absorbe hasta no dejarle oír el curso de la épocas. Al contrario, cual si Reus fuese un puente suficientemente alejado para proporcionarle una panorámica contrastadora que la permanencia en Vilaplana no le habría permitido, oímos a cada momento el discurrir del tiempo bajo sus versos. Huguet ha poetizado un mundo que se va. Con nostalgia impresionante, y sin avergonzarse un punto de su nostalgia. Su confesión, noblemente impúdica, culmina en "El Mas":

Seduïts pel neguit del mercadal...
[p. 41]

Solo estos dos vocablos iniciales, seducción, ajetreo, ya dirían bastante... Pero así continúa hasta la mitad de la composición.

La mitad, nada más. Porque Huguet es portador de un mensaje de optimismo. A mitad se cruza la presencia de la Virgen, que sublimará el anhelo de la estrofa final, donde

... somnien la terra d'on venim
amb la vista posada en la tornada
[p. 42. A l'original: i somnien [...] venim, [...] tornada.]

igual podría decirse de Vilaplana como del más allá. En visión paradójicamente providencialista Huguet habrá contribuido, quizá, con su actividad profesional (así me lo decía entusiasmado en nuestra última entrevista), a la mecanización definitiva de este campo, de cuya artesanía ha sido, con su quehacer poético, el máximo cantor, eternizándola antes de que muera:

... fer etern és ja la mort?.

Mecanización que, en ulterior paradoja, puede salvar, por siglos, la vida del campo y de los hombres en él.

Javier Amorós me glosaba un día las palabras de Sir Walter Starkie sobre esta paradoja viviente que son los botiguers-poetes de Reus. Vitalmente, Huguet, puede ser en su actividad doble una proyección a lo divino de la paradoja de su personalidad... Pero de paradojas a lo divino tendré que hablar otro día, para terminar.

LA MÍSTICA DE LA PARADOJA

La dimensión de los hombres del trabajo cantados por Huguet no se agota en su condición humana, sino que trasciende en un plano providencialista y sobre natural. El trabajo de todo el año es un culto. Por tanto, se sublima la antinomía día festivo / día de labor: "Tot l'any és festa" es el subtítulo paradójico de una de la secciones del libro.

Y como esta antinomía, ¡tanta! La postura arrodillada de los cosechadores, es la tradicionalmente devota con que Vilaplana recibe la festividad de su Patrona. Hay más: por encima de la rivalidad que nos tiene divididos respecto a la fecha de su celebración, Huguet, poeta, no puede sustraerse a la sublimidad de la exactitud, y canta con nosotros el 8 de Septiembre. Pero en su corazón de poeta religioso, encuentra la caridad la manera de ser fiel a su tradición familiar del 12 de Octubre: será una vuelta de la Virgen que nos visita de nuevo entregados a una segunda recolección:

Filla d'Anna i Joaquim
que veniu amb l'avellana
i torneu quan el raïm
es dessagna a la solana!
[p. 70]

El lirismo religioso de Huguet gravita, en efecto, esencialmente sobre la paradoja. Las que acabo de citar, ocasionales y de detalle, son lo de menos. Lo de más viene constituido por la atención a toda Gran Paradoja que es la religión del Dios-Hombre que hace dioses de los hombres, miraculizando sobre la naturaleza de las almas, transubstanciando la de las cosas.

Huguet no es un místico de experiencias personales. No subjetiva más que lo pasmosamente objetivo que le ofrecen el dogma, la Biblia, la liturgia, manteniéndose muy cercano a la letra; sin apenas permitirse ningún vuelo claudeliano de la imaginación plasmadora. Da la impresión de que su gozo es hallar donde menos se esperaría. La raíz chestertoniana de esta actitud asomaba, escasa pero certeramente, la cabeza en el tema de un de los poemas de Càntir de vidre más intensamente paradójico, "Sant Pere".

De aquí la predilección por el tríptico temático de la que he llamado Gran Paradoja: Encarnación con Navidad / Pasión / Eucaristía. De aquí, la búsqueda amorosa, el gozoso hallazgo de las experiencias místicas ajenas, canonizadas, y el dichoso paladeo de como se refleja en ellas, en irisaciones profundamente personales, el gran Misterio, en toda esta serie de pequeñas paradojas que los versos de Huguet tallan con precisión escueta. Y una vez es la ancianidad fecunda de Santa Isabel, otra la jubilosa de Simeón, que culminan, para mi gusto, antes del final, con aquel aparentemente parenético I un vell a punt de viure...
[p. 23], potenciado, por su antiidiotismo precisamente, por encima, creo, de toda la letanía de síntesis de lo antitético que constituyen formalmente el poema, hasta coronarlo en

Simeó resta a l'atri del febrer
amb la neu per florida.
[p. 24]

No es, en efecto, el juego de los imposibles de la poesía clásica; ni son las antítesis petrarquescas, imitadas ni siquiera vigorizadas mediante su aplicación a temas centralmente religiosos. Al contrario: el misterio cristiano hace posibles, perfectamente admisibles, dogmáticamente ciertas, vitalmente sentidas las paradojas que se plasman en los versos.

Es la más pura y honda vena mística, la del vivir sin vivir y morir por no morir paulinos y teresianos, la noche amable más que el alborada sanjuanista: Virgilio y Petrarca no han hecho más que prestar la forma, el régimen, la adjetivación. Solo que Huguet en un alarde supremo de humanismo -paradójico también-, se distingue de la mística tradicional en que jamás expresa el contacto con lo Infinito a través de su yo, sino siempre a través de lo que otros hombres, terriblemente humanos en su santidad, han vivido: su visión de Dios resulta, por ello, confiadamente acercada. Sin rayos transverberadoras, sin llamas que hieran vivamente de su alma el más profundo centro, Huguet, en la más tradicional occidentalidad y meridionalidad del catolicismo, nos muestra las maravillas de Dios en su Humanidad, en su Madre y en los Santos. Le sirven como de telescopios que nos acercan vertiginosamente la imagen del Sol sin que nos deslumbre ni abrase la mayor proximidad de su energía.

El procedimiento culmina en el poema dedicado a toda la Humanidad santificada. Los prologuistas de Huguet, tanto D. Octavio Saltor (en una comunicación epistolar cuyo conocimiento agradezco desde aquí profundamente) como D. Alberto Manent han destacado el mérito singular del poema "Tots Sants". Síntesis de la poesía de Huguet, sin duda: localismo, infancia, trabajo, paradoja, perfección formal en esquema y versos pulidos, etc., se dan la mano, apretadamente, a lo largo de las seis estrofas; y, además, fácilmente, como quien no quiere la cosa. Pero aquí viene a sumarse a Chesterton la densidad metafísica de Carlos Riba. Y Huguet nos da la paradoja, esta vez, con toda la profundidad ontológica del adjetivo y del perfecto.

El juego de imágenes, en Huguet, suele ser directo y desnudo. Más de una vez le he dicho que debería publicar sus poesías con anotaciones, para evitar al lector la dificultad que este juego directo representa. Pero esta vez la advertencia se aplicaría solo a la primera docena de versos del poema. Pues basta ser hombre, bastará a cualquier lector la conciencia de su humanidad redimida para, sin nota aclaratoria alguna, estremecerse de temor y alegría a la par ante el optimismo metafísico de Huguet en su final, escatológico:

Quin obrir d'ulls quan soni la trompeta!
Pel camí de l'arrel del llimoner
reveurem la grogor del fruit darrer
i ens vestirem, joiosos, la carn neta.
Deurà ser com si el pou encalcinat
que guarda els raigs del sol i de la lluna
sabés que s'ha exhaurit, i obert tot d'una,
vessés l'aigua infinita que ja ha estat.
[p. 72]

Ésta ha sido la tercera y última parte de la serie de colaboraciones que mensualmente nos ha venido ofreciendo nuestro buen amigo Sebastán Mariner y que agradecemos en gran manera.

Invitamos de nuevo a todos los "vilaplanencs" que residen fuera de nuestro pueblo a que sigan colaborando. GRACIAS. (
10)

L'últim article que he trobat és una ressenya d'Octavi Saltor que apareix en l'últim número de la revista.

Octavi Saltor i Soler (Barcelona 1902 - 1982) havia escrit el pròleg de Càntir de vidre (Barcelona, 1954), el primer llibre d'Huguet, i formava part del jurat del premi Ciutat de Barcelona 1961 com a vocal, juntament amb mossèn Ramon Cunill, Vicent Solé de Sojo, J. Gich Bech de Careda, Ignasi Agustí i Joan Arús Colomer, amb Antoni Julià de Capmany, com a president. (11)

Aquesta interessant ressenya és una síntesi del conjunt de l'obra d'Oleguer Huguet publicada fins llavors:

EL POETA DE VILAPLANA

A la col·lecció de "La Revista" fundada en 1915 ara ha fet 50 anys, per J. M. López Picó i Joaquim Folguera i continuada per J. M. de Casacuberta, han aparegut successivament els dos primers llibres del poeta Oleguer Huguet i Ferré, fill de Vilaplana. (Vilaplana, entre Reus i el Priorat, és un vilatge tan petit com gloriós. Compta, entre altres fills il·lustres, amb el docte llatinista, catedràtic de la Universitat Central, doctor Sebastià Mariner, que ha figurat en el tribunal adjudicador de la càtedra de llengua i literatura catalana de la Universitat de Barcelona. I Sebastià Mariner, a més de compatriota del poeta Huguet, n'és també un servent i comprensiu admirador i lúcid comentarista.

Els dos volums poètics de l'Huguet duen per títol, respectivament, Càntir de vidre i Ales d'argila. El primer fou prologat pel signant d'aquestes ratlles; el segon (que guanyà el premi Ciutat de Barcelona de poesía catalana de 1961), pel també poeta i crític, redactor de Serra d'Or, Albert Manent, molt coneixedor de la contrada d'on és nadiu el nostre poeta d'avui. Ambdós llibres tenen un parentiu prou íntim que els identifica. La germanor editorial, doncs, ho és també de creació literària. Una germanor que revela i acusa una originalitat conceptiva i expressiva remarcable. Anem tot seguit a veure-ho.

Començant potser pel final, diríem que la poesia d'Oleguer Huguet de estròficament formalista. Encunya els versos i els consonants amb una rigorosa i dringadora musicalitat. Però alhora amb una incisiva sobrietat de fraseig líric, amb un laconisme literalment lapidari, que comunica una força extraordinària a cada composició, al mateix temps que fa sumament atractiva la lectura. Huguet hi alia la naturalitat amb el virtuosisme, cosa que resulta molt idònia a la seva habitual o preferent temàtica.

En efecte. El nostre poeta sembla un mague
(sic) cristià de l'orfebreria metafòrica. A estones l'aparellaríeu, en aquest sentit, amb el propi Guerau de Liost (una de les figures més eminents, al dir justificat de crític Triadú, de la poesia catalana noucentista; amb Carner, López-Picó, Sagarra i Riba). A estones el seu contingut poétic ens recorda el gran poeta lleidatà Jaume Agelet Garriga, el darrer llibre del qual, La gàbia de la faula, ha estat de fa pocs dies elogiosament comentat per Viladot a Destino.

L'explicació d'aquestes afinitats líriques és lògica. Huguet excel·leix a cantar el seu Camp i el folklore religiós que se'n nodreix, amb una devoció tota filial i una claredat polícroma diamantina, sovint àdhuc enlluernadora. Com l'horta lleidatana de l'Agelet o els oariames
[?] moradencs del Montseny de G. de Liost, el terme de Vilaplana, els seus costums populars i les seves advocacions religioses mouen la lira de l'Huguet a vibrar amb una vivacitat cantadissa, perceptible dins la mateixa lectura directa, pels ulls i per l'orella; talment com un a audició melòdica i una visió pictòrica, ensems. Colorit i ritme esdevenen bessons damunt del lector.

Si cada ciutat del món (com diria el reusenc Josep Iglésias en el títol del seu també petit i meravellós llibre de proses), com és ara Vilaplana tingués el seu poeta conscient i fidel, o si més no, el seu escriptor, sense dubte el que hem podríem dir geografia lírica o literària de cada país hi sortiria guanyant. Perquè d'aquest tresor íntim de fidelitat transvereberada [i] transfigurada, en brollarien unes espurnes tan pures i fulgurans com la d'aquest Càntir de vidre o aquestes Ales d'argila. I el poble, així enaltit pel seu cantor, es tornaria rusc remorós i altaveu coherent del seu trobador i intèrpret.

Segurament que així ha succeït amb Oleguer Huguet: però el fenomen s'ha desdoblat amb el descobriment de Vilaplana davant del món, del literari i popular, del bibliogràfic i del turístic. Per això, per a la seva vila, però també per a tothom, Oleguer Huguet i Ferré és ja el poeta per antonomàsia de Vilaplana. Ara que el nostre inicial vaticini ha trobat una confirmació prefacial en un escriptor destacat de les més noves generacions, bé ho podem proclamar ací damunt del nostre nom.

Poques seran, altrament, les poesies d'Huguet contingudes en un i altre llibre, que no hagin estat individualment premiades abans d'arribar a la impremta o al premi cíclic. Vol dir això que fins i tot el relatiu convencionalisme literari dels certàmens ha estat propici tot d'una a l'encís d'una poesia tan aromosa de fragàncies camperoles com artitzada d'orfebreria imaginativa. Hi contribueix també el llenguatge, d'una pulcritud i propietat estrictes, tant com d'una penetrant claror descriptiva que reintella
[?].

Oleguer Huguet és un nom inconfusible dins el Parnàs català de la postguerra espanyola. Ell palesa com segueixen essent veritables i exactes la dita, l'averany maragallians de qué
(sic) "la poesia tot just ha començat - i és plena de virtuts inconegudes". D'algunes d'aquestes virtuts inèdites s'ha desprès Madona Poesia per ornar, cenyir i coronar el do poètic del poeta de Vilaplana.

(Agraïm a Mn. Josep Martorell l'haver-nos proporcionat aquest article.)
(12)

NOTES

(1) De tots els números de La Teia apareguts, només he pogut consultar els núm. 1-12, 16-17, 19, 22-25, 29-30, 35-36, 41-45 i 48.

(2) Article sense firmar publicat a la secció "Vilaplana hoy. Noticiero local", del núm. [1] ([gener 1962]?), p. [4]. A l'original: "Tea". Segurament, es tracta del premi concedit pel Cercle Català de Madrid a què al·ludix Olesti (1991: 361).

(3) Poema publicat al núm. 3 (Marzo 1962), p. [12], a la secció "Lletres rimadas" (sic), amb el subtítol "Via-Crucis", sense cap diferència rellevant: vs. 9: águiles; vs. 11: ámfora; vs. 19: ; vs. 22: sól; vs. 24: perqué.

(4) Poema publicat en la secció "Veus llunyanes" del núm. 43, (gener 1966), p. [15], amb algunes diferències: vs. 1: encés; vs. 4: María; vs. 22: impolluta.

(5) Crònica firmada per David Cavallé publicada a la secció "Vilaplana hoy. Noticiario local", del núm. 5 (Mayo 1962), p. [3]. A l'original: Olegur.

(6) Notícia publicada a la secció "Hermandad", firmada per Prohombre, del núm. 19 (Agosto 1963), p. [1].

(7) Article sense firmar publicat amb el títol "Nota de información local", al núm. 2 (Febrero 1962), p. [4]. A l'original: humide 'humilde', estän.

(8) Article firmat per Jaime Mariné publicat al núm. [?], ([juny? 1965]), p. [16]. A l'original: debó, acertadisim, Macent, dona 'dóna', nostra 'nostre', devallar, só 'so', las 'les', acotan 'acotant', agenollan-se, axecan 'aixecant', impregandt, conciéncia, aixó, avinentera, comòdament, haurá, vosté, perque, mols 'molt', son són 'són', ha pressa 's'ha pres', s'emporta 's'emporti', al menys 'almenys', astimem.

(9) Article firmat per J. M. publicat al núm. [42], ([setembre? 1965]), p. [13]. A l'original: CONSCIENCIA, abundancia, actitut, nèixer, menys prenar 'menyspreuar', publicament, Aixó, se'n 'se'm va poder aclarir se'n va dir, tant sols, per par meva, columnio, Mes, columniar, fora 'fóra', haguesin, tant amunt, descubriment, si 'sí', Canti 'Càntir', mitja 'mitjà', perque, circunstancies, Es 'És', reconeixer, arronçament, Fut-bol, Golfno, Mes, s'escandalitsava perqué, avien 'havien', oblidan-se, devant, adùltera, HAVEN, RENTEN-NOS, AL MENYS 'almenys', CONSCIENCIA.

(10) Aquest article va aparèixer en tres entregues consecutives del desembre de 1965 al febrer de 1966 a la secció titulada "Vilaplanencs", firmat per Sebastián Mariner: "Ales d'argila, de Olegario Huguet (1)", núm. [42], ([desembre 1965]), p. 8-9]; "Huguet, poeta del campo", núm. 43, (gener 1966), p. [10-11], "La mística de la paradoja", núm. 44, (febrer 1966), p. 12-13. Corregim la transcripció dels versos citats a partir de l'original. Separem els versos citats amb barres inclinades i canviem les cometes de títols de llibre i de mots, frases o versos citats per cursiva; canviem també el subratllat de títols de les seccions de llibre i de poemes per cometes. A l'original: colaborador, Argila, extética, anfundidos, a traves, un tal sublimación la estrofa, esquemas exigentes, hayale, su misa 'sumisa', Analogamente, facil, caido, el 'él', dificil, dio, cantir, es festa, prespectivas, ultima, huguet, matéria; cantoe 'canto', mágia, oido, movil, caida, intensisimamente, humanisticamente, médio, voltará, en su Visión, Pascua florida, facilmente; Ana, raím, transsubtanciando, sanuanista, série, chestetoniana, raiz, inpúdica, oir, paradógicament, paradógico, riure, misterion, Deurá, Esta.

(11) El pròleg d'Octavi Saltor (p. 5-7), signat l'abril de 1953, porta el títol de "En el llindar".

(12) Article firmat per Octavi Saltor publicat al núm. 48, (gener 1966), p. [4] i [9]. A l'original: lúcit, poétics, Cantir, guanyá, es 'és', expresiva, poesía, estroficament, rigurosa, Peró, extraordinária, extraordinária, alía, idónia, temàtica, cristiá, orfebrería metafórica, contingut poétics, grán, lleida tá 'lleidatà', gábia, lógica, exeleix, claretat, ádhuc, Angelet, cantadíssa, melódica, pictórica, maravellos, llibre del proses, si mes no, em 'hem', geografía, literaria, Perqué, Cántir, analtit 'enaltit', trovador i intérpret, succeit, peró, fenómen, peró, antonomásia, nóm, aixó, certámens, fragáncies, orfebrería, pulcritut, Parnás catalá, post-guerra, poesía, inédites, després 'desprès' poétic, Agraim.


BIBLIOGRAFIA CITADA

Mariné Ferré, Jaume (2004). Flames de teia. Pragma, Reus.

Mariner Bigorra, Sebastià (1975). Estudis estructurals de català. Ed. 62, Barcelona.

Olesti Trilles, Josep (1991). Diccionari biogràfic de reusencs. Ajuntament de Reus, Reus. 2 v., esp. vol. 1, p. 361.



Albert Aragonès Salvat




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Història, Masos, Portada

CAL PIANO

SITUACIÓ Casa aïllada. Toca al camí de les Tosques i és molt...
Història, Masos, Portada

CAL PERE RAFAEL

ALTRES NOMS La casa també era coneguda com a Ca la Roja. SITUACIÓ...
Passatemps, Portada

Passatemps 94: Pa i drogues

PA I DROGUES El mes passat Vilaplana es va despertar un dia trasbalsada per una...
Recerca, Cuina, Portada

Corona de Nadal

És tradició per Nadal en moltes cases preparar una corona de Nadal. Aquesta vegada...
Entitats, Escola, Portada

HALLOWEEN COMPETITION

Com cada any, els alumnes de l'escola Cingle Roig van celebrar la nostra entranyable...
La nostra gent, Notícies, Portada

LES NOTÍCIES DE MUSSAGATS

Sembla ahir, però el 23 d’octubre va fer tres anys de la nostra primera...
Què passa, Activitats, Notícies, Portada

Jornada de Neteja de l'Entorn de la Mussara

Podem observar diferents elements que indiquen que la consciència de la importància...
Què passa, Notícies, Portada

ACTIVITATS D'IGUALTAT, a Vilaplana

Hem pogut materialitzar un parell d'activitats que teníem pendents de feia temps:...
Què passa, Notícies, Portada

PULS'METRE

PUJA Pugen els enllaços matrimonials. Acabem aquest 2023 com un dels anys on...
Entitats, Jubilats, Portada

Dinar de l'Associació dels Jubilats de Vilaplana

L'Associació de Jubilats i Pensionistes de Vilaplana, el diumenge 26 de novembre, vam...
La nostra gent, Homenatges, Portada

DIA DE LA GENT MÉS GRAN

Homenatge a les àvies i als avis de més de 80 anys Enguany, la Festa de la...
Què passa, Notícies, Portada

Dia Internacional per a l€Eliminació de la Violència vers les Dones

Avui, 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència...
Què passa, Activitats, Portada

Vilaplana Festa Major 2023 en imatges (4)

Què passa, Activitats, Portada

Vilaplana Festa Major 2023 en imatges (3)

Què passa, Activitats, Portada

Vilaplana Festa Major 2023 en imatges (2)

Què passa, Activitats, Portada

Vilaplana Festa Major 2023 en imatges (1)

La nostra gent, Efemèrides, Portada

EL PREGÓ DE LA FESTA MAJOR 2023: Genís Torres Aymamí

Genís Torres Aymamí 6 d'octubre de 2023 Bona nit a tothom,...
La nostra gent, Efemèrides, Portada

DEFUNCIONS 2023

2022 Jordi Mariné Anguera 90 anys           ...
La nostra gent, Efemèrides, Portada

CASAMENTS 2023

Meritxell Miracle Gibert & Maurici Montané Gil         ...
La nostra gent, Efemèrides, Portada

NAIXEMENTS 2023

Jordi Olivan Torralba                   ...
Què passa, Recerca, Música, Medicina, Portada

Els beneficis de la Música durant l'envelliment

La música és una excel·lent medicina per a l'ànima,...
Opinió, Articles, Portada

L'actualitat del macrosistema econòmic i les seves conseqüències en el petit comerç

La situació de la COVID-19 va permetre albirar una crisi emergent d'un sistema que ha...
Recerca, De cinema, Portada

VA DE CINE: Seminci i Rec 23

La contadora de películas , de la directora danesa Lone Scherfig i guió...
La nostra gent, Records, Portada

ALBERT €DAMO€, et recordem amb estima

Fa poc més de mig any ens deixava l'Albert Ferré Huguet, conegut com...
Literatura, Lingüística, Portada

La mort secreta de les paraules

Es veu que, anys enrere, una dona del poble era coneguda com la fea (fèia) . Deixant de...
Què passa, Recerca, Esports, Natura, Portada

Trescant entre la Riba i Vilaverd

Tot i que a prop de Vilaplana no ens falta calcària ni passos interessants, aquest cop us...
Recerca, Casos i coses, Portada

A veure si saps on és?

A Lo Pedrís núm. 93, va sortir el pany d'una porta de les Darreres. Era el...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

Entrevistem a Daniel Giraldo i Andrea Klinkert, pastors

Hem quedat amb el Dani Giraldo i l’Andrea Klinkert per tal que ens expliquin com va ser...
Opinió, Editorial, Butlletins, Portada

Lo Pedris 94 (desembre 2023)

NO A LA GUERRA Escoltant la Cançó del soldade t (Manel, 10 milles per...
Passatemps

Passatemps 93: Minimots