Premsa on line09/12/2002

El poble i la seva gent

El diari El Punt va publicar a la secció “La gent i els pobles de les nostres comarques”, un fantàstic i amplíssim reportatge sobre Vilaplana elaborat por Gustau Moreno. La gràcia d’aquest reportatge és que el divideix en petits apartats, anant il·lustrat cada un amb unes magnífiques fotografies de Abraham Sebastià que, per raons obvies, no es poden reproduir aquí:

”Reserva de patrimoni, natura desbordant i tradició, a un pas del centre de Reus".

"Com si fos un pòrtic d'entrada a la serra de la Mussara, on resten dempeus les ruïnes de l'enigmàtic poble abandonat, Vilaplana encara conserva les activitats agrícoles tradicionals i aposta amb decisió per un turisme rural i cultural de qualitat.

El terme de Vilaplana, municipi del Baix Camp amb una extensió de 23,76 quilòmetres quadrats, inclou l'antic terme municipal de la Mussara, un poble abandonat des de principis dels seixanta. Vilaplana està situada al sector septentrional de la comarca, just a la zona on conflueixen les terres planes i els primers contraforts de la serra de la Mussara i de les muntanyes de Prades.

Etimològicament, el topònim de Vilaplana podria tenir el seu sentit pel contrast que la gent de la zona hi trobava respecte del nucli de la Mussara, encimbellat en un terreny elevat i abrupte. Almenys així ho va apuntar Joan Tort, del departament de geografia física i anàlisi geogràfica regional de la Universitat de Barcelona, recollint el criteri de l'estudiós Albert Manent.

Una bona part de les terres de Vilaplana -sobretot les que es corresponen amb l'antic territori de la Mussara- estan ocupades per imponents boscos de pins i carrasques. A les terres conreades, predominen els avellaners, els ametllers i les oliveres, tot i que també hi ha alguns camps de vinya. En temps antics, la població local s'havia dedicat a l'agricultura, però els últims anys bona part dels habitants treballen en altres oficis als nuclis veïns com Reus. Tot i així, l'activitat agrícola encara és força important, i d'aquí el dinamisme de la seua cooperativa agrícola, que acaba d'estrenar una moderna premsa d'oli, amb l'objectiu d'integrar-se a la denominació d'origen (DO) Siurana.

El fet d'estar a només catorze quilòmetres de Reus ha afavorit que Vilaplana s'haja convertit en un lloc d'estiueig i de segona residència. Durant els mesos d'estiu, els 570 habitants que oficialment hi ha censats a Vilaplana poden arribar a superar les 800 persones. L'Ajuntament de Vilaplana, dins de les limitacions pressupostàries d'un poble petit, ha optat per apostar decididament pel turisme rural. Fa tres anys, va obrir les portes un restaurant que no dóna l'abast a l'hora d'atendre els clients. El consistori voldria que la iniciativa privada s'animés a obrir més establiments d'aquest tipus i que resolgués la falta de places d'allotjament que hi ha a Vilaplana.

------------

Vilaplana i la Mussara, una història antiga que l'èxode rural va agermanar.

Tot i que s'hi conserven pintures rupestres i restes ibèriques, és en l'època medieval quan els dos nuclis de població comencen a destacar, per la lluita entre sarraïns i cristians.

Si no hi ha cap descobriment d'última hora, el primer document en què apareix el nom de Vilaplana és del 1297. Tot i així, la presència de l'home prehistòric a la zona està més que demostrada pel monument funerari del bosc de Sussano, considerat d'època ibèrica, i les pintures rupestres que la Unesco va declarar patrimoni de la humanitat el 1998.
Sigui com sigui, els historiadors han confirmat que Vilaplana va formar part del terme de l'Aleixar fins als primers trenta anys del segle XIV, i que va pertànyer al comtat de Prades fins que aquest va desaparèixer. Per la seua banda, el poble agregat de la Mussara, abandonat i ara pràcticament enderrocat, ha tingut una història ben diferent.

Segons el filòleg Joan Coromines, el topònim de la Mussara prové de l'àrab musâra, que significa «passeig» o «lloc per al passeig», així com «espai pla, fora de les muralles d'una ciutat». De fet, la població estava construïda al damunt d'un altiplà, a uns 1.000 metres d'altitud. La Mussara havia pertangut al valiat de Siurana, però el primer document conegut en què apareix com a nucli habitat és del 1173, i s'atribueix al rei Alfons I. A l'antic terme van trobar-s'hi restes sarraïnes, d'una possible guarnició militar amb la missió d'ataüllar una hipotètica invasió cristiana (finalment, dirigida pels cabdills Guillem de Claramunt i Bernat de Plegamans).

Potser l'origen àrab de la Mussara, així com el caràcter muntanyenc i sovint boirós del seu terme, són dos dels elements que anys enrere van contribuir a forjar la llegenda negra de la vila. Una dita popular, que encara es recorda a la zona, diu més o menys això: «Mare, si marit em dau, / no me'l deu de la Mussara / que la boira sempre hi jau / i la terra no m'agrada.» Més enllà de les supersticions, la realitat és que la Mussara va viure un procés de despoblament imparable, que va començar als masos més dispersos i va culminar el 1956. Aprofitant la nova carretera, els últims veïns van carregar els seus ca
rros i van baixar de la serra, camí de Vilaplana.

-----------

On són els fantasmes i les bruixes?.

L'èxode definitiu dels habitants de la Mussara, que va abocar els masos, l'església i les cases del poble a un procés irrefrenable d'abandonament, també va provocar que els amants dels fenòmens estranys hi comencessin a trobar tot tipus de senyals, malastrugances i coincidències. L'investigador Miquel G. Aracil, en la seua Guía Maldita de Catalunya, dedica un extens capítol ple d'anècdotes (alguns pensaran que esbojarrades, d'altres les prendran com a fets reals) sobre el poble abandonat de la Mussara. Aracil explica que la Mussara va ser, anys enrera, refugi habitual de bruixes, bandolers i guerrillers, així com escenari de nombrosos rituals satànics en l'actualitat. Una llegenda recollida pel llibre d'Aracil fa referència a Cercós, «un dels carlistes més carnissers», que va ser enterrat el cementiri de la Mussara. Els liberals, assabentats de la mort de Cercós, van decidir exhumar el cos i afusellar-lo, tot i que ja es trobava en estat de descomposició. Llavors, la boira de la Mussara va començar a barrejar-se amb la foscor, i el cos del carlista va transformar-se en el d'una bruixa força coneguda per aquella època. Els militars liberals, després de descarregar els fusells, van marxar de la Mussara tan ràpid com van saber.

------------

Eduard Bonet. : «Podríem oferir un turisme de qualitat».

L'alcalde, Eduard Bonet, destaca les possibilitats turístiques de Vilaplana.

- Quin considera que és el projecte més important que ha afrontat el municipi, des que va accedir a l'alcaldia aviat farà dos anys?.

- «Diria que les obres de la plaça de la Riba i l'eixamplament del carrer Àngel Guimerà. Pel que fa a la plaça, és la segona fase d'un projecte que hem dut a terme a través del Pla Únic d'Obres i Serveis, i en què hem invertit uns 170.000 euros. A l'eixamplament del carrer, molt necessari perquè pràcticament no hi podien transitar els camions, hi hem destinat uns 80.000 euros. D'altra banda, també destacaria la construcció del dipòsit de 300.000 litres, a partir d'un conveni amb el Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT).».

- Heu tingut problemes amb l'abastament d'aigua potable?.

- «Sí, sobretot durant els mesos d'estiu, en anys de sequera. A Vilaplana som uns 570 habitants censats, però a l'estiu la població gairebé es duplica i la demanda d'aigua també creix. El nou dipòsit, que podria estar connectat a la xarxa del CAT l'any que ve, ens permetrà millorar la pressió i diferenciar les aigües.».

- Quins són els altres reptes que ha d'afrontar Vilaplana, al marge de la millora dels serveis?.

- «Hem enllestit les obres de l'enllumenat i ara fem la instal·lació del gas. A banda d'això, hauríem de trobar la manera perquè la gent pugui guanyar-se la vida sense marxar del poble, perquè l'agricultura es troba en un mal moment. Ens trobem en una zona privilegiada, molt a prop de Reus i a tocar de la serra de la Mussara. Aquí es podrien fer cases de pagès, restaurants, activitats de turisme rural i excursionisme...

- Hi havia, anys enrere, un projecte per fer un hotel a la Mussara...

- «Sí, era un gran complex hoteler, però l'hem desestimat. Va haver-hi força oposició social, però potser en un altre moment es pot tornar a plantejar. Les cases a Vilaplana van molt buscades, i per això seria interessant que la iniciativa privada s'animés a crear places d'allotjament. Des de l'Ajuntament, pensem que a Vilaplana podem oferir un turisme de qualitat i no massificat, amb l'avantatge que estem molt a prop de la platja i de Port Aventura. De totes maneres, volem créixer de manera sostenible, i és en aquest sentit que estem modificant les normes subsidiàries.».

------------

Sebastià Anguera pertany a la quarta generació de forners de Vilaplana.

Del seu forn bicentenari en surt bona part del pa que es consumeix al poble, així com saboroses coques d'ou i coques de recapte.

Sebastià Anguera és l'últim forner tradicional de Vilaplana, i té 58 anys, com la seua pastadora. Anguera fa els seus càlculs i considera que el forn de llenya (que encara fa servir) deu tenir gairebé dos segles, si tenim en compte que pertany a la quarta generació de forners. «Abans, el pa significava la subsistència del poble, i quan marxava la llum, tothom venia a oferir-nos una mà, perquè que hi hagués pa era el més important», explica Anguera. «Ara, les coses han canviat molt i la gent viu massa ràpid», afegeix el forner amb melangia, i recorda que els oficis antics del poble, com el del ferrer, «s'han anat perdent tots».

A més a més del pa que cruix mentre es refreda en un cistell metàl·lic, Sebastià Anguera i la seua dona, Josefina Magrané, fan unes delicioses coques de recapte. La propietària del restaurant vilaplanenc Ca la Peirona, Maria Mercè Serres, verifica la qualitat de les coques de recapte del forn d'Anguera: «No les fan igual de bones ni a la Selva del Camp, ni a l'Alforja, ni a l'Aleixar». Anguera explica que, antigament, les dones de Vilaplana eren les encarregades de portar els ingredients al forner, i que hi havia una dona que afirmava que calia enfornar les coques abans de posar-hi el pebrot i la ceba, perquè així sortien més saboroses. Anguera arriba a fer unes 50 coques de recapte al dia: per això, és millor encarregar-les, sobretot en dissabte. Al seu forn també s'hi poden trobar les coques d'ou, pasta típica de Vilaplana. «Es trau la coca mig crua del forn, i després s'hi afegeix l'ou i la llimona», detalla Anguera.

------------

Un comerç amb caliu.

Les botigues: Montserrat Anguera.

Una de les dues botigues de queviures de Vilaplana és la de Montserrat Anguera. Els seus clients, amb ganes de xerrar, afirmen que té pràcticament de tot, i que és una llàstima que molts dels veïns que treballen a Reus s'estimin més comprar a les grans superfícies. Montserrat Anguera fa uns quaranta anys que regenta la botiga.

------------

L'altra botiga: Carme Virgili.

Carme Virgili és la propietària de Cal Teodor, l'altra botiga de queviures que hi ha a Vilaplana. L'establiment sempre va ser de la família. Els seus clients més grans recorden que els de Cal Teodor, antigament, també eren els xofers del poble. A més d'oferir tot tipus de productes, també és l'estanc de Vilaplana.

------------

Un de Cal Consu, a la Lleva del Biberó.

Ramon Besora, de Cal Consu, va ser un dels cinc joves de Vilaplana que, l'estiu del 1938, van anar a parar a la Lleva del Biberó. Encara recorda, tot i tenir 82 anys «i els mateixos mals que el Sant Pare», la seua experiència al front.

------------

Un carter del poble.

Des de fa nou anys, Josep Maria Llauradó és el carter de Vilaplana. També de dos pobles veïns, Maspujols i l'Aleixar. Tot i no ser vilaplanenc, s'hi sent molt integrat i coneix moltes de les llegendes locals, com la de la Gitana i la del Forat del Migdia.

------------

La Verge de la Llet i la parròquia, dues joies del patrimoni vilaplanenc.

La imatge de la Mare de Déu de Vilaplana, de l'últim terç del segle XIV, té un lloc privilegiat a l'interior de la parròquia barroca dedicada a la Nativitat.

La joia del patrimoni de Vilaplana és l'actual temple parroquial, dedicat a la Nativitat de Santa Maria. A la façana d'estil barroc, en la qual encara s'endevinen els motius decoratius originals, mig esborrats, s'hi observa que almenys la portalada és de l'any 1738. De totes maneres, els historiadors consideren que l'església va ser construïda entre els anys 1736 i 1739 al damunt d'un temple romànic i del seu cementiri: tant els ornaments de l'antiga parròquia romànica, així com les campanes, han arribat als nostres dies. També d'estil romànic, encara que potser de factura més tardana, és la imatge de la Mare de Déu de la Llet.

També coneguda com la Mare de Déu de Vilaplana, la imatge pertany al taller català de l'últim terç del segle XIV. Segons el catàleg Pallium (1992) de la catedral de Tarragona, la rusticitat expressiva i la seua frontalitat recorda notablement les verges romàniques, però la posició de l'Infant i el tipus de vestimentes de les dues figures són de factura gòtica. La policromia actual -la imatge va ser restaurada cap a l'any 1919- és molt posterior a la data d'execució de la talla, per bé que ha de seguir, a grans trets, les característiques dels pigments que devien decorar-la en el seu origen.

------------

Sant Sebastià i «Lo Pedrís».

Des de fa més de vint anys, el mossèn Josep Maria Musté és el responsable de la parròquia de Vilaplana. Si en arribar a la plaça de la Vila, on hi ha l'església i l'ajuntament, trobeu la parròquia tancada, el més fàcil és cridar mossèn Musté, que viu en una casa annexa al costat esquerre de l'edifici. A més de l'imponent baptisteri i la imatge de la Mare de Déu de la Llet, a l'interior de la parròquia de Santa Maria hi trobareu una expressiva talla de Sant Sebastià -un dels patrons de Vilaplana- i una interessant imatge de Sant Isidre, datada l'any 1780.

Altres elements importants del patrimoni de Vilaplana són el pont vell, al costat de la depuradora ecològica; les pintures rupestres al cingle blanc de la zona de les Campanilles, i el monument funerari, de possible origen ibèric, que hi ha als plans de la Mussara, al bosc de Sussano. Una de les entitats de la població que més s'han esforçat en la recuperació, el coneixement i la difusió del patrimoni vilaplanenc és el Grup de Joves de Vilaplana, que ha impulsat la creació de la revista Lo Pedrís. Des de l'última festa major (12 d'octubre), el butlletí trimestral també té un lloc a la xarxa d'Internet, amb alguns dels continguts de la revista (www.lopedris.com).

------------

Com arribem a Vilaplana?.

La millor manera per arribar a Vilaplana és fer-ho des de Reus. Des de la carretera N-420, cal desviar-se per la T-704 en direcció a Maspujols. Travessarem aquest municipi i després l'Aleixar, i després deixarem enrere un pont que passa per damunt de la riera, abans d'entrar a Vilaplana. Recentment, s'han millorat les comunicacions amb l'Alforja (TP-7013) i la Selva del Camp. A més, l'Ajuntament de Vilaplana ha adquirit el compromís amb la direcció general de Carreteres perquè a curt termini millore la carretera de Maspujols i l'Aleixar, sobretot el tram dels plataners, una zona estreta i perillosa per al trànsit de vehicles però d'una gran bellesa quan arriba la tardor.

------------

La cooperativa, dinamisme i tradició.

La cooperativa agrícola de Vilaplana està presidida per Sebastià Besora. Fa poc, la cooperativa ha invertit uns 180.000 euros en la compra d'una premsa moderna, que substitueix l'antiga premsa de cofins. De totes maneres, els més de 100 socis continuen fent una aposta per la qualitat i esperen poder adscriure el seu oli a la DO Siurana.

------------

El Casal Vilaplanenc.

Al carrer del Casal, com no podia ser d'altra manera, hi ha el Casal Vilaplanenc, de caràcter municipal però gestionat de manera independent per una junta de veïns. És un centre de reunió i d'esbarjo molt freqüentat pels vilaplanencs, amb tota mena d'entreteniments. Just al costat, hi ha altres equipaments importants, com la casa de cultura i la biblioteca, així com la pista poliesportiva. A l'estiu, la piscina municipal ajuda a passar millor els dies de calor”.

Raquel Virgili

El Punt 8-12-2002

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

23/01/2024Història, Masos, Portada

El poble i la seva gent

Nou usuari

Usuari registrat