Opinió - Articles | Revista 67

El paradís perdut a Cal Manco

En la pàgina 13 de “Lo Pedrís” de desembre de 2016, en un text signat pel Sr. Salvador Juanpere que evoca el passat de cal Manco, enmig d’una narració que evoca el paradís perdut, l´autor expressa i signa unes opinions sobre els actuals propietaris i-o estadants que manipulen la realitat i que poden resultar ofensives. Així doncs, acollint-me al dret a la rèplica, voldria fer uns aclariments.

El paradís perdut es podria dir que és la infantesa, el temps de la descoberta dels misteris de la vida i tot sovint està associat a unes persones i uns espais concrets; i la memòria és el contenidor on queden dipositats aquests records, que passen pel filtre dels sentiments. Fins aquí, res a objectar, perquè tots ens podem deixar endur per les emocions i la subjectivitat.

El problema arriba quan parlem de fets recents i contrastables.

Enmig d’una narració interessant i bucòlica, S. J. ens diu que “(…) els actuals propietaris i altres estadants, amb arts deshonestes…. i induïts per lletrats poc escrupulosos i contravenint els papers signats, han obtingut una propietat que no els corresponia…”. Aquí el to bucòlic esdevé patètic i no explica que l’ inici d’aquesta història va ser un acord entre la família Juanpere i els actuals propietaris, (quid pro quo) i es tracta d’ una pràctica habitual a Vilaplana i molts altres llocs: unes persones es fan càrrec d’ unes altres fins al final de la seva vida a canvi d'alguna cosa, propietat , pensió o recursos econòmics. Durant els anys que va viure l’antic propietari el pacte va ser positiu per a tothom, i es va dur a terme fins al final, sense cap mena de problema ni queixa comunicada per part de S. J. , fins que el darrer propietari de la familia Juanpere va morir i va arribar el moment en què la propietat havia de canviar de mans a l´actual. Llavors s´enceta una batalla judicial que va portar un advocat d’ofici, que no va fer més que la seva feina. Quan algú acudeix a instàncies judicials és perquè no accepta el pacte acordat anys enrera.

Finalment, passats uns quants anys més, la justícia va donar la raó als actual propietaris.

Pel que fa a l´argument que esgrimeix S. J. sobre la percepció de la justícia a l´Estat Espanyol, la Comissió Europea es refereix a la impunitat de polítics i poderosos en l´àmbit de lo penal, i no als judicis en l´àmbit de lo civil, i especialment ho esgrimeix pel que fa a l’ eternització dels procediments judicials. A S. J. el tornen a influir les emocions: rau en la naturalesa humana no creure en el poder judicial quan aquest no ens dóna la raó.

També cal dir que la propietària, una dona ben gran, està patint accions desagradables i denunciables que poden anar en la línia de l’opinió que manifesta S. J.

Voldria afegir que “Lo Pedrís” és una revista que supera de lluny les publicacions de caire local, tant pels continguts com pel que fa a la seva edició. És fruit de l´esforç desinteressat d’ unes quantes persones i com a subscriptor des del primer número els faig el meu reconeixement. Però “Lo Pedrís” no és l´espai més adient per aquestes polèmiques que són més de safareig que una altra cosa, i penso que aquesta vegada els editors haurien d’haver revisat la col·laboració de S. J. i haver-li suggerit l’eliminació del fragment que fa referència a la meva família, la qual cosa no hagués desmerescut el text, i n´hagués conservat la perspectiva historicista i romàntica.

Àngel Diaz , Maria Díaz i Josep Díaz

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

23/01/2024Història, Masos, Portada

El paradís perdut a Cal Manco

Nou usuari

Usuari registrat