Articles | Revista 301/03/2001

El far del Morenet (2)

Des que es va tornar a sentir per darrera vegada la llegenda del far del Morenet, i d’això no en fa pas massa temps, han passat molts mesos fins que no hem arribat a donar per acabats els nostres estudis i conclusions al respecte:

Segons hem anat recopilant en treballs sobre el terreny i inacabables entrevistes, podem afirmar i documentar que el darrer sospir del far del Morenet va esdevenir-se en les postrimeries de la primavera de l’any 1949.

En realitat el relat d’aquesta història no ha estat mai massa clara i ni tan sols s’ha pogut evidenciar cap rastre vague dels fets de referència, tot i que el saber popular i la transmissió de pares a fills de les llegendes del poble coincideixen fervorosament a asseverar que són o han estat alguna vegada reals, doncs tothom coneix (com és habitual en aquests casos) algú que sí que ho ha pogut comprovar amb els seus propis sentits en alguna ocasió.

Retornant a la llegenda pròpiament dita, aquesta conta que coincidint amb els darrers dies de les primaveres que havien sigut especialment plujoses, apareixia al Mas del Morenet (el qual havia estat construït sobre una antiga torre de vigilància, d’origen morisc) una intensa llum que els habitants del poble associaven a la d’una espècie de far fantasma, anunciador d’alguna mena de malastrugança.

Una explicació d’aquests fets l’hem de buscar en els orígens paral·lels d’aquesta història (els quals ja trobem recopilats al famosíssim “Còdex Probable de Fets no Provats”, del reputat professor nord-americà John Beach Welles, de la Universitat Grant Sheens de Massachussets). En efecte, aquesta història ja apareix constatada a moltes altres localitzacions, però amb variants prou conegudes com la de “la Llum del Mai Més” o la del “Far de la Fi del Món”. És en aquest ordre de coses que els estudiosos de la matèria s’apresten a coincidir que hi ha un nexe comú entre totes elles. I, és clar, nosaltres també hem trobat una conjunció en les arrels de les mateixes que la poden resumir d’alguna manera en una forma de temor llegendari i ancestral davant la possibilitat d’un segon aiguat d’abast planetari, devastador i definitiu, que pregués la forma d’un nou diluvi universal.

Pel que fa a nosaltres, no hem pogut detectar cap explicació, amb un mínim de versemblança, que ens representés cap sortida del fosc túnel del dubte. I això ho hem de dir així pel fet que estem parlant d’una zona especialment activa, amb indicis clars, a més dels evidents per les característiques orogràfiques del terreny, que ha estat alguna vegada (fins i tot algun científic agosarat afirma que encara ho és ara!) una forma de pista d’aterratge d’enginys extraterrestres. No obstant, hem de reconèixer que la intenció si més no premonitòria d’aquesta asseveració tan agosarada l’hem de cercar uns quilòmetres més avall del nostre poble: a la veïna municipalitat de l’Alleixà. Efectivament, tal com vam poder comprovar fa uns mesos a tots els mitjans informatius (escrits, radiofònics i televisius) d’alguna manera ja vam poder comprovar com això es podia evidenciar d’alguna manera (bo i fent honor als seus convilatans) en els fets que es van esdevenir a aquelles terres situades al sud de la nostra estimada vila, relacionats amb una secta mil·lenarista i premonitòria de la fi del món, la qual confiava que un aiguat faria pujar el nivell del mar fins allí mateix.

Pel que fa als nostres estudis, que intenten assolir (i mal ens està dir-ho) fites més altes en el terreny científic, hem localitzat rastres sobre el terreny que encaixen perfectament amb les característiques pròpies de les zones amb actius i efectius indicis de ser un Vòrtix Protogeomagnètic Insular (VPI). Per això, si fem cas a les opinions dels científics, ufòlegs i estudiosos de parapsicologia de tot el món, que ha identificat aquest VPI com un dels més importants de la zona mediterrània, no entenem com ens poden desorientar tant els resultats de l’estudi de les restes calcinades (datades en diferents èpoques de la nostra era segons els anàlisis del C-14), recollides pels voltants de la zona esmentada, les quals ens farien decantar definitivament per afirmar que en aquelles contrades hi ha hagut des de temps immemorials éssers humans que han fet grans fogueres.

Qui sap si estem davant del descobriment dels primers humans que anaven a la muntanya en les seves èpoques d’esbarjo i oci, precursors primitius de les primeres costellades o calçotades?

Josep Mestre