Història - Història local | Revista 75

El Col·lectiu Llibertari de Vilaplana

Aquest número de Lo Pedrís obre les pàgines al relat i la història del Col·lectiu Llibertari de Vilaplana que s’organitzen en diversos números de la revista, aprofundint així en els orígens, la història activa i l’impacte que el Col·lectiu va tenir al municipi. El relat sorgeix de la memòria viva d’algunes de les persones que van viure’l i protagonitzar-lo, i d'aquesta manera podrem conèixer de primera mà uns fets que van canviar d’una i altra manera la “normalitat” de Vilaplana i que cal que les noves generacions no n’oblidin la memòria. Els resultats que aquí s’exposen han estat publicats inicialment per la revista La Corbella, amb l’afany de preservar la història per construir referents de futur i han estat utilitzats posteriorment per periodistes i amants de la història.

PART I

El Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, inicis d’una transformació 
La llibertat que cantava Georges Moustaki sona encara a cada conversa entre els que un dia varen impulsar el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana. Un espai entre joves que va ser capaç d’obrir la “realitat de Vilaplana, al món” com diuen ells. Des de la valentia i l’entusiasme, van aconseguir que Vilaplana (Baix Camp) passés de ser un dels pobles de l’Estat més contraris a la reforma política a convertir-se en un referent de reivindicació de la llibertat, i el pensament crític.
El Col·lectiu Llibertari de Vilaplana (CLV d’ara en endavant), sorgeix en un context d’eclosió de moviments i revoltes social arreu del territori, en un context de construcció nacional i d’anhels de transformació. L’any 1980 juntament amb el CLV, es constituí el col·lectiu Icària, seguit d’altres col·lectius com per exemple el Col·lectiu Independentista Estel Negre, el Grup Anarquista l’insurrecte, el Grup llibertari de l'Ateneu de Mataró, la FA-CC (Federació   anarco-comunista catalana, 1981), etc. Col·lectius que el novembre de 1982 constituïen la coordinadora llibertaria la qual va donar lloc a la creació de diverses assemblees llibertaries comarcals (del Barcelonès, Maresme, Baix Camp, l'Empordà, Berguedà, etc.).[1]
Les fonts historiogràfiques que narren avui en dia la realitat que aquí es presenta són encara escasses i poc documentades. És per això que aquest article pretén acostar la història a partir de la mateixa gent que fa història. Les fonts orals són una eina de recollida d’informació i anàlisi de la realitat que complementa les fonts historiogràfiques tradicionalment utilitzades i que permet una renovació teòrica i metodològica que obre noves vies d’anàlisi social. El relat de les vivències personals aporta una perspectiva privilegiada a l’univers social i il·lustra, com cap altre tipus de font, la perspectiva dinàmica de la història a partir de les trajectòries i evolucions personals. Això significa una riquesa afegida al relat dels fets històrics perquè ens fa copsar, amb tota la seva força la importància dels subjectes anònims en el canvi social. Tal com deia Walter Benjamin, l’esdeveniment recordat no té cap limitació, ja que és, en si mateix, la clau de tot el que va ocórrer abans i després d’ell.[2]
De les fonts orals, doncs, sorgeix aquest relat, potser desordenat, que acosta el record i les vivències del CLV a la realitat actual, amb la intenció de sacsejar una vegada més la història incomplerta d’una transició espanyola que ha intentat silenciar i desintegrar gran part de les revoltes i moviments socials sorgits després de la mort de Franco.

Els inicis de l’activitat: La llibertat d’expressió
E.1. Vam començar al febrer del 78 quan vam organitzar un festival per la llibertat d’expressió. Al principi no teníem nom. Érem una sèrie de gent que ens vam trobar per organitzar un festival per la llibertat d’expressió perquè en aquell moment havien empresonat Els Joglars per l’obra de teatre que van estrenar al Teatre Bartrina de Reus (La Torna, 2 de desembre de 1977)  sobre l’execució de Heinz Ches (el nom real era Georg Michael Welzel ) assassinat el mateix dia que Salvador Puig Antich (2 de març de 1974) a Tarragona. Arran de l’empresonament d’Albert Boadella d’ Els Joglars, hi va haver molta gent que es va manifestar i fer accions de protesta, nosaltres vam organitzar un festival a Vilaplana a Cal Ritu[3], amb un grups que venien a actuar i gent que venia a parlar. El Pere Anguera va fer un manifest que va llegir el Ramon Llop. Vam passar un documental que anava sobre aquest tema, ens el va deixar un director de cine. Recordo que vaig estar tot el dia buscant el documental i quan ja el teníem ens faltava projector i tot el dia per Reus buscant projector. A l’hora de començar va venir un d’ Els Joglars que no estava a la presó, l’Arnau Vilardebò.
E.2. Per fer cronologia, el 75 mor Franco, nosaltres teníem entre 16 i 17 anys, no en teníem més. Com a col·lectiu encara no havíem fet res. Algunes cosetes a la sala Parroquial però el d’Els Joglars va ser el primer acte i d’aquí va néixer el Col·lectiu.
Quan vam començar encara no hi havia Constitució. El context és que s’està construint un país nou. És a dir, s’està construint una democràcia i tot el poder de l’Estat està qüestionat, aleshores hi ha una ambició de llibertat brutal. Això explica que nosaltres, un grup de joves que no hem viscut la repressió del franquisme, érem molt més atrevits que no pas les generacions anteriors i no teníem por. A més vèiem al davant un futur ple d’oportunitats socials, sobretot de transformació social. Aleshores ens aferrem a un acte, ens anem trobant una sèrie de gent que vivíem al mateix poble però que fins i tot ens havíem trobat poc perquè uns estudiaven a un lloc, els altres a un altre i a partir d’aquí ens anem trobant i comencem a organitzar coses amb aquesta idea que canviem nosaltres i a partir d’aquí canviem el món.
E.1. A més vivíem en un micro món que era molt feixista. Vilaplana era un paradigma de feixisme dur. Hi va haver el Referèndum sobre el Projecte de Llei per la Reforma Política (18 de novembre de 1976), que el que decidíem era SI o NO a la democràcia i Vilaplana va ser un dels pobles d’Espanya amb més vots en contra amb més d’un 40% de NO. És a dir que el franquisme a Vilaplana estava molt arrelat i per part nostra hi havia una intenció molt clara de rebel·lar-se contra les generacions precedents. De rebel·lar-se i d’amoïnar.
E.2.  Jo diria que el nom de Col·lectiu Llibertari va tenir més aquesta funció, sabent que seria una cosa que amoïnava molt.
E.1. Recordo el primer cartell que vam fer que vam posar Col·lectiu Llibertari de Vilaplana i a sota vam posar “Adherit al MAI”. El MAI, no existia. Però al cartell vam posar la A de MAI dins el cercle i quan la gent ens preguntava què volia dir, nosaltres dèiem Moviment Anarquista Internacional. Això era molt amoïnós. Imagina’t per la gent d’allà que era molt feixista parlar d’anarquistes i de FAI i tot això era horrible, ja s’imaginaven l’església cremada l’endemà i el capellà al front. Això era el què s’imaginaven i nosaltres fèiem el possible perquè el seu imaginari fos així. Volíem dir “un dia o altre ens enfrontarem a nivell cultural o el que sigui però nosaltres no n’aguantem ni una més”.
E.2. Això ens donava un esperit molt de desobediència. Per exemple en aquell moment encara necessitaves per fer qualsevol acte públic l’autorització del governador civil i clar, aquí els locals que nosaltres utilitzàvem eren o públics o privats però hi havia una responsabilitat al darrere, per tant havíem de tenir aquestes autoritzacions. Això t’obligava per exemple a haver de portar tres còpies de les lletres de totes les cançons que es cantarien perquè passessin la censura.  Nosaltres per fer l’acte d’Els Joglars havíem de portar copies de totes les lletres que cantarien tots els grups que venien a tocar, aleshores vam agafar un cançoner tradicional i vam començar a picar cançons independentment del què cantarien.
E.1. Una vegada que vam portar el Paco Ibáñez que va ser l’any següent, vaig anar allà al govern civil a demanar permís i diu:
- Què heu de fer?
- Hi haurà una actuació de música, (s’entenia com si fos ball) amb un que canta.
- Com es diu?
- Francisco Ibáñez Gorostidi
Ell va apuntar el nom i ni se’n va adonar. Quan van veure que era el Paco Ibáñez van venir a demanar explicacions dient que no els havíem avisat.
En aquell primer acte va venir molta gent. Però hi va haver un acte de rebel·lia anterior a això. Al desembre de l’any anterior fèiem els Pastorets i va ser quan van agafar el Boadella. Com que moltes companyies de teatre llegien manifestos contra la detenció d’Els Joglars, nosaltres abans de començar l’obra vam proposar a la companyia, llegir una manifest a favor seu a la mitja part dels Pastorets. Majoritàriament es va votar que no aleshores dos o tres que fèiem els Pastorets vam dir “si no ho voleu fer suspenem l’obra”. Vam trobar una solució entre uns i altres que no acabava de convèncer del tot. Va ser sortir a l’escenari i dir que un grup de la companyia llegia aquell manifest que acabàvem de fer en boli, i vam sortir dos. La gent aplaudia i la companyia tots enfadats dins el camerino. Això va portar a l’acte a favor dels Joglars.
E.2. De fet mai vam fer res amb la vocació que agradés a la gent del poble, fèiem les coses amb plena llibertat d’entrar i sortir amb la gent que ens aveníem. Quan algú tenia una iniciativa si hi havia quòrum es feia si no, no es feia i ja està. No hi havia una organització. Ens trobàvem cada dia perquè érem amics, ens vèiem cada dia al vespre i sempre parlàvem del mateix. Era una cosa d’amics. El més proper a les reunions era al voltant del futbolin o a la taula del cafè de Cal Ritu.
E.1. Quan vam fer els primers actes, els cartells que fèiem a mà eren sempre per provocar la gent. Per exemple quan fèiem actes per l’objecció de consciència, posàvem frases com “escopiu a la closca pelada dels militars” tot frases així i sota anunciant la xerrada. Clar, la gent al·lucinava i no hi donàvem importància.

Des de Vilaplana al món
 E.2. El poble és molt petit, la gent anava a les coses per curiositat però clar, hi havia un component ideològic tan important que a les primeres xerrades hi anava però després ja deixaven de venir. Però, als voltants va generar molt interès i cada vegada venia més gent de fora veure els actes que fèiem i això ens va crear una forma de fer. Nosaltres volíem fer les coses a Vilaplana i donar exemple que això podia passar a tot arreu. És a dir, aquesta voluntat de canviar el món nosaltres l’enteníem com: primer canviem-nos nosaltres i el nostre àmbit i després siguem ambiciosos.  Per exemple quan vam fer aquest primer acte, no era portar algú i sortim del pas, sinó era portem algú que fos una crida d’abast “d’una hora de viatge”. Això ens va anar portant més reconeixement a fora, la gent parlava molt del que fèiem i això explica molt que organitzéssim actes de projecció internacionals.
E.1. Jo crec que nosaltres fèiem coses primer per Vilaplana i després ja fèiem coses des de Vilaplana. Des de Vilaplana pel món. Per exemple quan fèiem encartellades d’actes anàvem fins a Sitges, Lleida o Tortosa. La nostra activitat es basava en dues o tres coses, els actes polítics que eren tot l’any, barrejats amb algun festival a l’estiu musical i el tema més personal com no anar a fer el servei militar, etc.
E.2. En aquells moments per exemple, la dona havia estat sotmesa i naixia tot el que era la revolució de la dona, la revolució sexual, l’alliberament individual que passava per maneres de vestir, maneres de fer. Tot el que fèiem era trencar amb 40 anys del mateix.
E.1. Fins i tot vam demanar que hi hagués la meitat de la piscina per nudistes! Ja sabíem que això només els feia enfadar i res més. Nosaltres dèiem, si el 80% del poble no és nudista, destinem un 80% de la piscina per gent vestida i un 20% per nudistes, en un racó sense moure’ns d’allí. Mar Joanpere Foraster



+ Publicar el meu comentari