Edu, la importància de ser educat

Quan es va girar per aixecar-se el xandall i mostrar el dorsal a l’àrbitre ningú podia sospitar que aquell gest acabaria molt malament...

Com pot ser que algú que no solament no ha trencat mai cap plat, sinó que n’ha rentat i servit molts, se l’acabi acusant de provocador (d’una xafadissa)? Doncs això va passar un diumenge al Bosc de l’Olla, una tarda freda de fa vora trenta anys. De fet, francesilles a Vilaplana no n’havíem tingut massa... Algun “àrbit” escridassat, un d’atonyinat, alguna empenta entre els jugadors o moltes, més que segures, paraules de més entre públic i jugadors. Tot plegat es podria resumir en un foc d’encenalls entre records donats per a les famílies respectives i algun blau més o menys dolorós... El “sargento” quasi mai venia i si ho feia podia aparcar el 4L sense problemes on fos ja que no corria perill...

Però aquell dia havia de ser diferent... L’Edu jugava de lateral esquerre. No era el millor lateral que ha jugat a la U.E. Vilaplana però se’n sortia a força de voluntat, cames i pulmons. A fe que se’n feia un fart de córrer! Tant, que de vegades es deixava la pilota al darrere! Perseguia el seu extrem fins avorrir-lo! I, tot i que difícilment assolia una passada al company amb cara i ulls, mai abandonava la pilota a la seva marca si hi havia algun contrari a prop. A més, els que l’hem tractat al vestuari ara sabíem que la salutació i la parauleta amical que ens feia quan te’l trobaves descansant al banc del carrer de l’Era no eren falses... No li recordo pas mai cap retret, ni al contrari, ni als companys ni a l‘entrenador.

Aquell dia l’Edu no era titular. Però el Beken el va cridar en un moment donat perquè sortís a fer l’escalfament per substituir un company. L’àrbitre anava calent, però el que se’n diu calent per dins! De “solisombra”, vaja! I com venia passant de manera habitual, només pensava en cobrar l’arbitratge d’aquella tarda per cremar les minvades pessetes al primer bar que trobés, només acabat el partit. L’Edu va córrer una estona per la banda, ben tapat per protegir-se del fred, i quan va ser l’hora se’n va anar al mig del camp per esperar el moment de treure’s la roba i entrar a jugar. Encara amb el xandall posat, l’àrbitre va veure que era el moment de fer el canvi i el va cridar i li va dir que li ensenyés el número de la samarreta, amb aquell característic posat xulesc d’àrbitre de pacotilla, poc trillat per camps de poble i més avesat al dubtós esport de “l’aguantament de barra de bar”. L’Edu, atent i amatent al moment que ho demanava, va deixar-li anar un –Apa, mira té, home, té... – mentre es girava d’esquena, s’apujava la samarreta i s’abaixava una mica els pantalons.

El criteri de l’àrbitre sovint xoca amb el de la majoria però aquell dia era clar, cristal•lí, transparent, radiant i diàfan el que estava passant..., no ho va veure així aquell àrbitre dels trons! Resulta que va interpretar que –El jugador con el dorsal 14, Eduardo Bonet Mariné, ha mostrado sus partes posteriores profiriendo insultos contra mi persona– I el va expulsar! Abans d’entrar a jugar!

Ara mateix no recordo si aquell pobre “àrbit” va sortir encara més calent del camp (ho dubto!) però aquesta anècdota graciosa m’ha servit per recordar, presentar i mirar de descriure una persona especial, que ens ha deixat, amb aquella sensació de que amb la seva mort, com al dia de l’expulsió, ens han pres d’alguna manera el pèl a tots, que la vida a vegades és quelcom així com una enganyifa... No sé si encara li quedaven moltes coses per fer (no en dubto!) de ben segur que moltes, tantes com minuts per jugar aquell dia! Naltros, des de Lo Pedrís, hem volgut recordar-lo i mirar de mantenir viva aquella vitalitat que tan bé el definia i que, particularment, jo li envejava...