Recerca - Natura | Revista 74

Descoberta botànico-medicinal per la Mussara (capítol 5)

- Hi ha alguna planta més per aquí que sigui per netejar ferides?
- Doncs mira, ja que parlàvem del te de roca, hi ha una altra planta rupícola que s’ha fet servir popularment per a ferides i cremades lleus, l’herba freixurera, Sarcocapnos enneaphylla - vaig especificar - . És una mata de fulles verdes i flors petites rosades, amb puntes grogues i vermelles, en forma d’esperó...
- Ah, sí. Crec que ja sé quina vols dir, que també arrela a les esquerdes de les parets, cingles, baumes...
- Exacte.
- I serveix per a netejar ferides?
- Això diu la saviesa popular, però no he trobat cap evidència científica que recolzi aquesta creença – vaig dir mirant cap a una altra banda.
Sense deixar del tot les rupícoles ni les plantes amb propietats antisèptiques vaig apropar-me a una mata d’espígol, prement delicadament l’extrem amb un parell de dits i duent-me’ls al nas...  
Les grises fulles de l’espígol encara no florit desprenien una olor que en Ramon definia com a una benedicció purificadora de l’ànima [...]
—Bella simfonia d’olors d’aquestes muntanyes de Prades —xiuxiuejava en Ramon ensumant un bri d’herba—. Aquest espígol cura només d’olorar-lo!

- Aquesta crec que és la Lavandula latifolia –vaig dir encara amb un lleuger somriure de babau satisfet-. A la meva novel·la comento que d’aquí dalt es baixaven herbes aromàtiques als apotecaris i herbolaris del Raval de Santa Anna, a Reus, i a d’altres fabricants de perfums i colònies.
- Sí. Ja ho vaig llegir. Saps que aquesta planta és present a l’himne d’Alcover?
- Què em dius? –vaig preguntar sorprès.
- No me’l sé tot, però recordo una part que diu... “Tens espígol que embauma el cel i l’aire i flors belles que omplenen de perfum...”
- Ostres! Ho miraré a internet, vejam si trobo tota la lletra.

Després d’apuntar la interessant informació del meu amic, vaig inspeccionar la zona fins que vaig trobar el que buscava.
- Suposo que la coneixes, no? –vaig preguntar assenyalant una mata de boniques flors de color roig, violaci...
- Caps d’ase –respongué-, tamborinos també els diuen per aquí, concretament a Prades, on hi ha una associació cultural amb aquest nom.
- Sí. Allà tenen el que potser sigui una hibridació. El nom científic d’aquesta planta és Lavandula stoechas, i allí tenen uns exemplars amb la tija floral més llarga del que és habitual trobar-te en estat silvestre, la Lavandula pedunculata.  

Vam donar un últim cop d’ull per pels voltants per si trobàvem res més d’interessant abans de tornar a La Mussara. .
- Que bé que es veuen les crestes del Montsant –vaig comentar des de la llosa estant-. A la seva banda nord-est hi ha un teix monumental anomenat el Teix de la Cova. No hi he anat mai, encara. Aquí a Prades també n’hi ha, de teixos, però no pas teixedes; han esdevingut arbres solitaris. Saps que dels seus fruits es pot extreure un dels xarops pectorals més tradicionals i eficaços que hi ha?
- Del teix? –preguntà Josep Maria estranyat-. Tenia entès que era tòxic.
- I no et falta raó perquè gairebé tot ell conté taxina, que és un alcaloide molt tòxic, llevat d’un part, l'aril, la part vermella i comestible del fruit que envolta la llavor, que també és tòxica. Compte! L’aril conté petites quantitats d'efedrina, que actua com a dilatadora bronquial.  
—Vejam, Manel. Aixeca’t un poc i pren aquet xarop —digué mentre ajudava el pobre noi a incorporar-se—. Te’n recordes, Manel? Aquet és lo xarop que em vas ajudar a fer amb los fruits de los teixos que vam agafar plegats quan vam anar...
—A la Punta Coroneta —continuà el noi—, Racó dels Teixos, font del Moro, ehem!
—T’agrada lo xarop? És dolç, eh? Los arils són dolços i a més hi he afegit mel.

- Saps què et dic? –digué en Josep Maria-. Que ja que sóc aquí agafaré uns matolls de cadascuna d’aquestes plantes per si les necessito.
- Et puc comentar una cosa abans que arrenquis res?
- És clar –va dir aturant-se.
- Jo no sóc ningú per dir-te què pots fer, arrencar o no, però per una mera qüestió de respecte mediambiental sempre demano que la gent no arrenqui allò que no farà servir. Ja sé que és molt temptador no tornar a casa amb alguns brins d’herbes aromàtiques o medicinals, la majoria dels qual s’acabaran podrint al cotxe o a la cuina de casa, però imagina com deixaríem el bosc si tothom arrenqués ara per aquí ara per allà, ara romaní, ara farigola... És només una reflexió.
- Doncs sí. Aquí fan més bonic i donen nèctar als insectes. Pugem a la punta de les Airasses, Ramon? –proposà.
- Per suposat. Venir a La Mussara i no pujar allí hauria de ser considerat delicte capital. Des d’aquella talaia natural gaudírem de la marinada que arrossegava l’olor d’herbes aromàtiques i de les vistes de gran part del Baix Camp: Vilaplana als nostres peus, l'Aleixar, Maspujols, Riudoms s’endevinava... Camps d’ametllers, avellaners, oliveres...
- L’oli d’oliva és tan bo com diuen? –preguntà en Josep Maria.
- A l’oli d’oliva verge –vaig puntualitzar- alguns l’anomenen or líquid, per com és de saludable. Fa mig segle no tenia gaire bona fama, però diversos estudis han demostrat les bondats de l’efecte sinèrgic de la vitamina E, α-tocoferol com se li diu ara, de l’àcid oleic i d’alguns dels seus compostos fenòlics. Tots plegats li confereixen propietats antiinflamatòries, reguladores del colesterol, cardioprotectores, circulatòries, antioxidants i, per la qual cosa, anticancerígenes, entre d’altres.
Vaig prendre un moment de descans que vaig dedicar a observar el paisatge més proper, les antigues terres de conreus que s’estenien sota d’aquells cingles.
- Quan vaig passejar per aquests camins vaig trobar bardisses de rosers silvestres, esbarzers i aranyoners, arç negre o pinyoners, com alguns dieu encara per aquí.
- El del patxaran? –preguntà el jove.
- Sí. Les fulles són astringents, van bé contra les diarrees. També hi vaig trobar herba de sant Antoni, fonoll i orenga, totes digestives i culinàries les dues últimes. I xicòira, o cama-roja, com dieu per aquí. Durant segles aquesta última va tenir fama de polivalent, sobretot bona pel fetge, i aquí es donava als nounats per purgar-los del meconi, ja saps...
- Sí. La primera gran cagada de sa vida.
- He, he –vaig riure-. Saps que les seves arrels torrades substituïen el cafè en alguns llocs i en èpoques de pobresa?
- Sí, i he vist que avui dia es comercialitza a botigues naturistes -va comentar en Josep Maria mentre iniciava el descens cap al nucli del poble flanquejant el xalet-refugi de les Airasses.

Ramon Gausachs



+ Publicar el meu comentari