Recerca - Natura | Revista 73

Descoberta botànico-medicinal per la Mussara (capítol 4)  

Herba nusera: Cua de Cavall.
- Si no m’erro, a part de servir per adobar les olives, aquesta - el jove assenyalà una mata d’herbes de fulles verdes i petites flors blanques- té fama de reanimar els homes... ja m’entens - somrigué.

- El seu nom científic, Satureja, prové de la paraula “sàtir” - vaig convenir tornant-li el somriure-, així que no vas pas desencaminat. Té propietats medicinals semblants a la farigola amb qui comparteix alguns dels seus principis actius, com ara el timol i el carvacrol, olis essencials de propietats antisèptiques usats per guarir ferides externes i, en ús intern, per a superar estats gripals i quadres catarrals.

- A Rojals bevien anís amb poniol i sajolida.

- Ah, sí? Deixa'm prendre nota...

Després d’apuntar-s’ho en aquells trossos de fulls, em dirigí altre cop a la llosa del capdamunt del cingle.   

- Josep Maria. Parlant del poniol, exactament quina és la punta del Poniol? –vaig preguntar mirant els cingles propers.
- Aquell d’allà - indicà el jove.

- OK. Aquesta planta, el poniol d’aquí - vaig especificar per a diferenciar-lo del poliol que hom coneix-, el vaig conèixer el 2001 en una descoberta botànico-medicinal pel barranc de la Gritella amb el GEDEN, per sota de Gallicant.  

El silenci del meu interlocutor em convidà a continuar.

- No l’he tornat a saber identificar mai més en estat silvestre, potser perquè no me l’he trobat, però és que aquesta herba és tan poca cosa... Només l’he tornada a veure al jardí botànic que hi ha al Mas Caret, allà entre...

- Sí. Més avall de Farena, de camí a La Riba.

- Doncs allí en planten. De fet, la deuen conrear o recollir prou perquè crec que és una de les herbes que fan servir en la barreja que preparen i venen per assaonar plats. A mi m’encanten, aquelles herbes. Acostumo a cuinar les carns amb elles.

- Quines propietats té aquest poniol?

- El seu nom científic és Satureja fruticosa, i també es coneix aquí amb el nom de sajolida blanca, poliol blanc o poniol de roca.

Vaig recordar la informació del meu llibre d’herbes remeieres i la vaig compartir amb ell:
 
Albert Arbós, d'Ulldemolins (Priorat), que em va regalar un bon manat, m'explicà que allà aquesta herba es fa servir en ús intern com a anticatarral (ell la combina amb una aspirina i en té prou), sudorífica i depurativa estomacal.

- He sabut - vaig continuar- que a Rojals hi ha la següent dita: “Si el ventre et dol, sopes de poliol”.

- Tinc entès que el timó també és digestiu - digué Josep Maria mentre premia un capciró florit de farigola, gest que vaig imitar amb la mà que no havia tocat el romaní. Em vaig prendre el meu temps per gaudir d’aquell “puríssim alè d’àngels”, com Caterina Albert (Víctor Català) havia descrit a Solitud, i vaig recordar una part de la meva novel·la:
 
Vaig tirant amb el preparat de trementina, menta, eucaliptus i farigola que vaig elaborar amb l’àvia Boronada en vida i que aplico com si fos Vicks VapoRup.

- Al serret de les Farigoles? —proposà Andreuet.

- Però si encara no floreix —observà Ramon rebregant una mata amb una mà i olorant-la—. Quina olor més bona! Aquesta farigola cura només d’olorar-la!
 
- Sempre dic que no sé què li doneu a la farigola d’aquestes muntanyes. Fa una olor que te cagas.

- Té efecte laxant? - preguntà el jove en broma.

- No ho sé - vaig respondre rient-. Però jo, d’aquesta petita meravella de la natura, en destacaria el seu poder antisèptic d’ús extern, per netejar ferides, allò del timol i del carvacrol, també anticatarral... I vaig exposar el cas d’un Guàrdia Urbà de l’Hospitalet que m’explicà que les seves faringitis només les guaria amb infusions de farigola amb mel i llimona, res d’Hibitane, Faringesic ni invents de farmàcia, productes, però, que vaig defensar perquè a mi també em van bé.

- “Per la gola, farigola” –vaig recitar-. Un rodolí fàcil de recordar. A Alcover diuen que “desinfecta i treu lo cop”.

- Treu lo cop?

- Vés a saber. Cultura popular. Potser vol dir que alleuja la inflamació de les contusions... No tinc constància científica de que la farigola produeixi aquest efecte.

- Has menjat sopes de timó? - preguntà el jove.

- Amb més o menys encert. Un plat de pastors, de pobres, d’aprofitar restes, el pa d’ahir...

- O d’abans d’ahir... Què li poses?

- A part de l’herba, pa, all i un ou. I sal.

- Bona sopa per a l’hivern –observà Josep Maria.

- Si et queda bé, sí. I enfortidora i reconstituent.

- Tinc entès que el plantatge també serveix per netejar ferides.

- Aquesta herba conté un principi actiu, l’aucubòsic, de propietats antibacterianes i antisèptiques broncopulmonars, però no em consta que s’hagi fet servir gaire amb aquestes finalitats per aquesta serra...  En canvi, i com va constatar Ramon Violant en el seu Etnografia de Reus i la seva comarca. El Camp, la Conca de Barberà, el Priorat, sí que s’ha fet servir, combinat o no amb cascall, per apaivagar el mal de queixal. “El plantatge no té igual per guarir el mal de queixal” - vaig recitar- o “amb plantatge i cascall, fuig el mal de queixal”.

Ramon Gausachs



+ Publicar el meu comentari