Natura | Revista 701/03/2002

De quan eren entesos els moixons

El que el padrí contava dels moixons —i en sabia moltes coses— no ho havia llegit en cap llibre. Era fruit d'una llarga contemplació. Intuïtivament, es mirava els ocells, podríem dir, a través de les paraules del Pobrissó: —"...vosaltres no sembreu ni segueu, i Déu té cura del vostre nodriment i us dóna els rius i les fontanes perquè begueu i us dóna les muntanyes i les valls perquè hi tingueu recer i els arbres alts per fer-hi el vostre niu, i com que no sabeu filar ni cosir, Déu vesteix a vosaltres i als vostres fillets".

Transmesa per via oral, l'encís de la seva ornitologia radicava, principalment, en què les pobres bestioles, no solament parlaven, sinó que es feien entendre dels pagesos i pastors que les sentien.

El sit, doncs, des de la branca més baixa de qualsevol avellaner, s'anunciava completant la breu onomatopeia:

"Sit" toco "sit", toco "sit", toco "sit", toco el cap?"
El tudó deia, fervorós, la seva jaculatòria:
"Jesús, Jesús dolcíssim ...Jesús, Jesús dolcíssim".
L'oreneta, matinera, repetia precipitadament:
"Aixeca't, aixeca't, aixeca't, aixeca't dematí".

La primavera:
"A l'estiu tot ho tinc, tot ho tinc, tot ho tinc; a l'hivern tot ho venc, tot ho venc, tot ho venc".
I el cucut que reposa, una estona, en cada pi:
"No puc, no puc, no puc..."
El Joanet Arbó quan el sentia, per allà al coll de la Batalla, li responia:
—"Si no pots, ajau-te, home".

Amb l'esperit del Sant i poeta Assís, que imitava, a Greccio, la veu blanca dels bens cada cop que deia Betlem, encara els entendríem, pels camps i pinedes, els moixons del país.

Una vegada es va morir un ase i el van tirar a l'esvoranc de l'"Avenc" de la Febró. La "clemència" del temps va reduir-lo aviat a esquelet. La primavera, però —tot ho tinc, tot ho tinc, tot ho tinc— no solament es va fixar en la blancúria de l'ossamenta, sinó que avesada a fer el niu en qualsevol forat de marge o en un badat de soca d'oliver, va niar, aquell tomb, a la conca d'un ull de l'ase. El pobre cucut, vestit de gris i afeixugat —no puc, no puc, no puc...— va pondre un ou, també, al niu de la primavera. Perquè el cucut, si bé els dóna a incubar, és molt considerat i els reparteix.

Un dia que algú va baixar a aquell indret es va adonar que la testa del ruc era plena d'estranyes remors. La va remoure amb l'ajut d'un bastó i en va sortir, alliberat, un presoner. Les primaveres, quan l'ala els va respondre, se'n van anar joiosament. El cucut, en canvi, no va passar per l'ull del niu i va restar tancat. El vellot, pels pins d'aquells contorns, bé prou que se'n dolia: "No puc, no puc, no puc... no puc".

Oleguer Huguet i Ferrer, "A mig camí de la muntanya", dins Miscel·lània muntanyenca. Recull de treballs efectuat amb motiu del decenni de l'Associació Excursionista de Reus, Reus, 1958, pàg. 124-126.

DE QUAN EREN ENTESOS ELS MOIXONS és una lliçó de sabiduria popular, una excel·lent mostra de la cultura popular i tradicional de Vilaplana. És un dels textos que Oleguer Huguet va aplegar sota el títol "A mig camí de la muntanya" en una miscel·lània editada per l'Associació Excursionista de Reus l’any 1958.

En la primera part, que podríem dir que fa de presentació, comenta i defineix un dels gèneres breus més atractius del folklore: allò que en diuen mimologismes, aquelles frases que generació rere generació han traduït els refilets dels ocells a la parla humana i que els pagesos i pastors, amb l’esperit de Sant Francesc d’Assís, han sentit i han entès com si enraonessin amb ells. Així, seguint els passos de Verdaguer, Oleguer Huguet no tan sols ens explica Què diuen los aucells, sinó que, fascinat per la llegenda del poverello d’Assís, ens recorda dos dels episodis més coneguts i entranyables del sant: el sermó als ocells i el pessebre de Greccio.

En acabat, ens dóna una bella mostra dels mimologismes de cinc moixons ben comuns en els nostros trossos i boscos: el sit, el tudó, l’oreneta, la primavera (o mallerenga) i el cucut. I no és que siguin un invent del padrí de l’Oleguer o de Joanet d’Arbó: com que són una mostra més del nostre foklore perquè són iguals o semblants als que va recollir Ramon Violant a Margalef (Priorat), mossèn Cinto Verdaguer al Montseny i en alguns pobles de Lleida i Joan Amades arreu de Catalunya, i que encara es diuen al Matarranya i a molts pobles de la Llitera i Ribagorça.

La segona part d’aquesta prosa d’Oleguer Huguet és simplement una rondalla, una fàbula protagonitzada pel cucut i la primavera, en què tots dos nien a la conca de l’ull d’un ase mort a l’Avenc de la Febró. Una vegada més, abans hem sentit cantar el cucut allà pel coll de la Batalla, l’autor ens situa en els límits del terme de Vilaplana i ens presenta l’acció en un indret conegut i proper que ens predisposa a creure allò que ens explicarà i que només ens desencisarà quan ens adonem que el cant del cucut és el pretext per reblar un desenllaç humorístic. No ens sorprenguem, però, que aquesta no sigui l’única rondalla on apareix el cucut com a protagonista i en què l’acudit es basa en allò que diu el cucut. Si Verdaguer en va recollir una que explicaven els pagesos de la banda de Tàrrega o Artur Quintana n’ha arreplegat una altra de semblant a la Ribagorça és perquè el folklore, veritablement, no té fronteres.

Albert Aragonès Salvat



+ Publicar el meu comentari