Història - Fem memòria | Revista 93

De la Mussara a Nova York

Un dels prejudicis que ens hem anat fent equivocadament sobre la gent de la Mussara és que degut a l’aïllament i a la precarietat de la vida el seu temperament era retret, poc sociable i poc donat a obrir-se al món i al desconegut. Els testimonis orals o escrits ens pinten una societat molt endogàmica degut a l’esquerp i magre territori. El seu àmbit social era molt reduït, es limitava als contactes amb la gent dels pobles pròxims com Vilaplana, especialment en temps de collites o de festa major i, a tot estirar, amb Reus o Tarragona per negociar i intercanviar productes o bastir-se del necessari per a la vida quotidiana. Però no en sabem res d’aquells mussarencs que presos de l’aïllament i la rutina d’un, tan reduït, enclavament muntanyenc somniaven terres de més enllà, pobles estrangers o viatges ultramarins. Fa poc, entre els papers familiars, m’ha vingut a les mans l’evidència documental d’un avantpassat nostre que, segons havíem sentit contar a pares i oncles, va fer realitat el desig de fer el salt des d’aquestes cingleres inhòspites cap al vast nou continent, a Amèrica. Simplement per curiositat. Per ganes de veure món. Per saltar-se, podem pensar, la rutina mil·lenària de totes les generacions precedents que només havien passejat els ossos i la mirada des d’aquesta serralada fins als confins immediats de la plana, allà on la línia de l’horitzó mediterrani dibuixa un teló desconegut d’incògnites. Gent amb la vista, la curiositat o el somni fixats cap a un més enllà geogràfic.

I un d’aquests fou el nostre avantpassat Josep Oriol Estivill Agustench, nascut a la Mussara el 1880. L’oncle Josep-Oriol, com se l’anomenava a la família, era el tercer fill viu d’una nissaga de sis germans nascuts tots a Cal Gendret, a la casa d’on era originària la nostra àvia paterna, Maria (de Cal Manco), situada a la renglera de l’església, davant del bassot i que feia de mitgera entre l’Ajuntament i cal Febronenc i de la que avui només en queden pedrots esparsos.

L’oncle Josep-Oriol va tenir, al llarg de la vida, un esperit aventurer. Ja de molt jove va viatjar a França i en tornar-ne va determinar que volia fer el salt fins a l’Amèrica. Per fer-hi el primer viatge es va apuntar de fogoner en un vaixell. Les condicions de la feina allí (ens deia el pare) eren tan dures que en arribar al continent va mudar totalment de pell com una serp. Va arribar a Mèxic i d’allà, burlant la guàrdia fronterera va saltar als Estats Units i després al Canadà. Pel que sembla, hi va fer una estada de quatre o cinc anys, va aprendre l’idioma i es guanyava la vida cuidant un ramat de bestiar. En tornar, amb els guanys es va comprar un mas prop del Mas Calvó, al camí de Salou, però li seguia burxant el neguit de tornar a marxar. Al cap de poc va deixar el mas de Reus a cura de son pare i del germà hereu, el Linus, i se’n va tornar als Estats Units.

En aquesta segona estada, quan ja tenia quaranta anys, s’hi va estar uns vuit o deu anys més. D’aquí el passaport que hem trobat, on hi figura fins i tot l’adreça que va declarar a la ciutat de Nova York: Bank St. N. 82, al barri de Greenvich Village, a la zona oest de Manhattan, avui una gran àrea residencial i històrica de la ciutat.

Fa volar la imaginació i la poètica, pensar la figura d’aquest home, que a la fotografia veiem amb unes faccions dures de gent de muntanya, brandant per Nova York, l'urbs més allunyada en tots els aspectes, ja en aquell moment, del seu lloc d’origen i pertinença. No sabem, i ja mai ho podrem saber, a què es va dedicar aquells anys a Nova York i als Estats Units. El pare deia que era poc parlador i reservat, però hi fes el que hi fes sabem que no hi va anar fugint de la misèria, com tants europeus, ni per desherència familiar (era el gran de Cal Gendret) sinó per ganes de veure món, per curiositat, per un neguit interior que el va fer acomplir el somni de viatjar, de contrapesar dues magnituds infinitament allunyades; la del seu origen: la Mussara natal i la de la metròpoli universal d’aquells moments: la ciutat de Nova York. La Mussara avui, no deixa de ser per a molts un amuntegament de pedres on llegim la molsa fugissera dels nostres avantpassats, un topònim ja sense vida, i Nova York, per tots aquells que hi hem viatjat alguna vegada, se’ns ha mostrat com el binomi superlatiu del més enlluernador i del més fosc que la vida del nostre món contemporani ha edificat. Ell potser ja va sentir llavors la crida encuriosida d’aquest abisme entre dos mons tan dispars...

L’oncle Josep-Oriol, després del segon període d’estada a Amèrica quan ja li va semblar suficient va tornar per establir-se al seu mas de Reus i va pensar que s’havia de casar, com cremant les naus i assentant-se definitivament al seu territori natural. Es va casar amb la tia Teresa de l’Albi i al cap dels anys en quedar vidu i ja malalt va retirar-se a Cal Manco, a Vilaplana, on l’Hilari i jo, de ben petits ens barallàvem per plegar-li el bastó de terra cada vegada que aquest se li escapava de les mans.

Salvador Juanpere
Juliol del 2023

Salvador Juanpere Huguet



+ Publicar el meu comentari