Activitats | Revista 4622/11/2011

De cinema

And the Oscar goes to.

Com cada any, el camí cap als Òscar ha començat i per primera vegada a la història una pel•lícula catalana i parlada en català ha estat seleccionada en aquesta llarga cursa. Cal desitjar-li a Pa Negre molta sort i que pugui escoltar la famosa frase “and the Oscar goes to”.

El cas és que sempre resulta qüestionable el fet de com s’ha de valorar una obra artística l’objectiu fonamental de la qual es fer-nos sentir emocions i ¿qui és el maco que ens mesura els sentiments? Segur que ben aviat sortirà alguna aplicació per a mòbil capaç de fer-ho.

La veritat, però, és que ens encanta aquesta competència, aquest espectacle i fer aquelles típiques travesses amb els amics cinèfils. Siguem sincers. Els nord-americans són únics organitzant aquestes parafernàlies que no deixen de ser un gran negoci i un gran aparador de la seva indústria i ens deixem contagiar muntant Goyas o Gaudís a imatge i semblança. Salvant les diferències, és clar.
A tots ens venen al cap els lacrimògens discursos dels guanyadors recordant-se de família, amics i coneguts diversos. Però ¿i els perdedors? ¿qui se’n recorda d’ells? ¿fou una injustícia la seva derrota? Fem-ne un recordatori d’aquells que no van escoltar el “and the Oscar goes to”.

Steven Spielberg ja té dues estatuetes daurades però va patir algunes rebolcades prèvies, de moment esperades, ja que eren nominacions per pel•lícules d’acció o fantasia, menysvalorares sempre en aquests premis. Així que va preparar a consciència un d’aquells drames d’època tan proclius a recollir premis, El color púrpura (1985). 11 nominacions, 0 Òscar. ¿Us en podeu imaginar la cara mentre aquella cerimònia avança lentament i els premis passen de llarg? La patacada, espectacular i rècord històric encara no superat... però sí igualat. Unes edicions anteriors, Paso decisivo (1977) aconseguia el mateix resultat. Una cinta sobre el ballet que pràcticament ningú recorda.

Però Spielberg no és l’únic reconegut director que ha relliscat a la catifa. Martin Scorsese arribava amb 10 possibilitats per Gangs of New York (2002) i esperava guanyar sobretot la de millor director. Se’n va anar de buit i va haver d’esperar 4 anys per aconseguir-la per Infiltrats (2006), un thriller interessant, vibrant, però un remake d’una cinta asiàtica al cap i a la fi. Tot plegat semblava més aviat una compensació per les derrotes anteriors. Els germans Cohen patien una desfeta similar amb Valor de ley (2010) un western d’aquests denominats crepusculars.

Però ¿com cal valorar una d’aquestes derrotes? Posem per cas la lluita de tres pel•lícules que van coincidir la mateixa edició, força conegudes i de pas juguem una mica al Trivial. ¿Quina és la vostra favorita d'aquesta terna: Forrest Gump, Cadena Perpètua i Pulp Fiction? Tres grans pel•lícules sense cap mena de dubte.
El 1994 xocaven i al final l’Oscar fou per.... Forest Gump, impecable producció de Robert Zemeckis i exaltació edulcorada de l’estil de vida nord-americà. Pulp Fiction es conformava (només hagués faltat) pel millor guió original de set opcions que és bàsicament la forma que té Hollywood de dir-te, en aquest cas a Tarantino: “sí, sembla que ets brillant però no et passis”. Resulta evident que Tarantino no en va fer ni cas. Però és que l’emotiva història d’amistat i superació de Cadena Perpètua no n’aconseguia cap i això que també disposava de 7 nominacions. ¿Haguéssiu votat igual que els acadèmics? ¿Quina és la vostra favorita?

Apa, ja teniu quelcom per reflexionar mentre esperem que l’Òscar decideixi agafar un avió cap a Catalunya.



Joan M. Rovira



+ Publicar el meu comentari