Entrevistes | Revista 1603/06/2004

Conxita Juanpere Gual, la Conxita Pastoret

"Em vaig prometre que d’aquí on visc ara ja no en sortiria si no és amb els peus per davant! Jo ja no me’n moc!!!"


La Conxita ve a representar d’alguna manera el paradigma del nòmada modern que tant va demanar aquella difícil època de postguerra als nostres pares. Finalment establerta a la que vol que sigui la seva darrera casa, al costat de l’església, i des de la qual, per una finestra del menjador, en veu part de la teulada de les voltes, ens ha anat desgranant diferents etapes del trascolar continu de la seva joventut repartida pel mapa de la seva vida.


- Sou de Barcelona, no?
Vaig néixer a Barcelona. Allí hi vaig ser fins als vuit o nou anys: m’hi van batejar, hi vaig fer la comunió i la confirmació. El dia de la república (14 d’abril del 31) ja era aquí, ho recordo perquè era a la plaça i vaig veure com tiraven enlaire el retrato del rei!

- I vau fer cap a Vilaplana...
A Vilaplana hem viscut en nou cases! Des de la primera, a ca la Montserrat Meliton, fins ara, ja fa vint-i-nou anys que vam fer cap aquí! Per això em vaig prometre que d’aquí on visc ara ja no en sortiria si no és amb els peus per davant! Jo ja no me’n moc!!!

- I de què vivíeu, quan vau arribar a Vilaplana?
El pare era jardiner a Barcelona. Va prendre mal una vegada que va discutir amb un altre treballador que li va donar un mal cop al braç i l´hi va trencar. La mare era de la Canonja, va enviduar i es va casar amb el seu cunyat, que també era vidu, i van anar a viure a Barcelona.
El pare, a Vilaplana, feia de pagès. Anava al jornal perquè amb les dues miquetes de tros que teníem no n’hi havia prou i no donaven per a res!

- Però, vostè no s’hi va quedar a Vilaplana...
Quan vaig tenir tretze anys, vaig anar a la Canonja a tenir compte d’una criatura, era el desembre del trenta-cinc. Hi vaig ser tres anys. Al gener del quaranta vaig anar a servir a Reus (a cal metge Grau, a cal Padreny, a cal Giró i a ca donya Maria Cortina), i fins al setembre del cinquanta no vaig tornar!

- Déu n’hi do!
També vaig ser un any a Bonastre, a ca la Mercè Guiu, i un mes -un estiu- al mas del Cobrador, que havien comprat els de cal Padreny...

- Quina sensació tan estranya, tenir la família lluny i haver de treballar!
Ja pots pensar! A més, quan jo podia tornar a casa, la meva germana havia de marxar, i quan ella tornava, jo havia de marxar! Havíem de cuidar els pares, jo no volia que es quedessin sols.

- Doncs... si que ha tombat, vostè!
Al setembre del cinquanta vaig tornar, total: quinze anys fora de casa! Ja fa cinquanta-quatre anys que sóc a Vilaplana, fent de tot una mica. Me’n vaig atipar d’anar a fregar per les cases: ara aquí, ara allà!

- I sempre va anar a servir?
A fora sí, però quan vam ser a Vilaplana anàvem al jornal a plegar avellanes o a ajudar a arreglar el tocino amb els de cal Pep Damo...

- Quins entreteniments teníeu, a Reus, en el vostre temps lliure?
Anàvem a ballar a La Palma. No hi podíem anar al cine! Tot el rato passejant del carrer Monterols al Campanaret. Pujàvem per una acera i baixàvem per l’altra com qui ha perdut la lligacama!
Una vegada portava dues nenes bessones, maquetes i grassones, d’uns set anys, i a l’alçada del Campanaret ens vam creuar amb uns que, per la roba, devien ser paletes, i vaig sentir com deien: "Quina conilla!". Es van pensar que eren meves!
Una altra vegada, amb una amiga meva que m’ajudava a portar una panera de roba ansa per ansa, quan vam passar pel costat de la parada de taxis vam sentir com un dels taxistes que era allí deixava anar un: "Mira! Dues dones, tres paners!". Abans en deien moltes, de coses... i piropos a les noies!

- I del sou, se’n recorda del que cobrava?
Vaig començar amb vuit duros i vaig acabar amb vint-i-dos! En acabat, va augmentar més, però llavors no guanyàvem bo i res!

- I què podien fer amb aquells diners?
Molt poca cosa, no ho sé... Allò que tenia de bo era que a cada casa et feien la vida, però poca cosa més...
Alguna vegada, a l’estiu, anàvem a la platja. Recordo una vegada que passejàvem per la platja i vam decidir d’arromangar-nos la faldilla del vestit (tot i que no sabíem nedar!) i anar caminant cap a dins de l’aigua. De cop, vam sentir uns crits al darrere nostre, ens vam girar i vaig conèixer uns de Vilaplana (la colla del Roberto Martina); llavors, de la sorpresa vam apretar a córrer i no me’n vaig adonar, que havia deixat les faldilles que duia agafades. Se’m van mullar i vaig haver de fer el viatge de tornada amb el carrilet a la plataforma perquè s’assequessin. Total: la marca que va deixar l’aigua salada al vestit de seda sempre se’m va notar!
Un altre dia, passant pel carrer dels quarters, als Màrtirs, vaig passar per darrere la garita del vigilant. De sobte, vaig sentir que algú em deia coses i em vaig pensar que devia ser que em deia algun piropo. La veritat va ser que m’estava donant l’alto, apuntant-me amb l’arma, perquè en aquell moment pujava un militar de graduació i jo no podia passar per allí. Si no hagués estat pel militar, no sé què hauria passat!

- No eren anys massa agradables...
No, no ho eren... Encara me’n recordo, de veure la gent sortint corrents del Reus Deportiu per no veure la baixada de la bandera i estalviar-se haver de saludar! Van ser anys fotuts!

- Per cert, sabeu d’on us ve el renom?
Sé que a la meva padrina li deien la jaia Pastora perquè tenia un ramat. A més, el pare també venia carn: teníem la carnisseria que després va ser de cal Víctor i que abans era a la casa on el Pepet Bidó va tenir la fusteria...

La Redacció



+ Publicar el meu comentari