Recerca - De cinema | Revista 80

Confinats amb NETFLIX

Confinats amb NETFLIX

El període de tancament que hem viscut ens ha permès perdre temps remenant en aquesta i altres plataformes per rescatar coses interessants entre la col·lecció de caràtules que desfilen per la pantalla. També ha funcionat el boca-orella en les llargues converses i videotrucades... Vosaltres què heu vist? Jo he vist tal cosa, no te la perdis! Aquestes en són algunes...

De pelis
Per començar, una que em permet enllaçar amb lo Pedrís anterior, La trinchera infinita. Escrivia llavors sobre la mandra que em feien les històries de la Guerra Civil però també sobre la curiositat després que Belén Cuesta rebés el Goya a millor actriu. Potser arribo tard i sóc la penúltima en haver-la vist però he de dir que m’ha agradat molt i recomano, si encara algú la té pendent, que se la passi. No és pròpiament una pel·lícula de guerra sinó de seqüeles, dels topos que van viure ocults més de trenta anys per evitar represàlies durant el franquisme, fins que el decret del 69 amb el que prescrivien els delictes comesos abans de la guerra, els va encoratjar a sortir del cau. Una mica com Mambrú se fue a la guerra de Fernando Fernán Gómez, que també anava d’això.
Dues més d’imprescindibles, també per si encara no s’han vist. El irlandés, de Martin Scorsese, citada igualment a l’anterior número com una gran obra que havia passat pels Oscars sense pena ni glòria. Són tres hores i mitja de gaudi, sense un instant que decaigui, mentre Robert de Niro, Al Pacino, Joe Pesci... t’acompanyen entre gàngsters pel món del crim organitzat de la màfia. I si després o abans d’aquesta joia hi ha ganes de més gàngsters, encara es pot veure Uno de los nuestros, també d’Scorsese, i també obligada. Una peli d’ambicions i lleialtats basada en fets reals d’un jovenet de Brooklyn que fascinat per la vida ostentosa i trepidant dels gàngsters del seu barri entra a formar-ne part. També aquí els personatges estan brutalment interpretats... Ray Liotta (que no havia estat gaire de la meva devoció) aquí, acompanyat de De Niro i Joe Pesci, fa el millor paper que li he vist mai.

Encara es pot veure també Tarde para la ira, un thriller fantàstic de Raúl Arévalo amb Antonio de la Torre de protagonista que, com sempre, està extraordinari. És una peli de revenja que demostra l’empatia que generen els personatges quan es tracta de venjar una violació o un assassinat. Sense voler fer apologia del ojo-por-ojo, hem de reconèixer que en el fons desitgem que es compleixi la revenja. Sentim certa atracció per la justícia justificada, aquella que pot arribar a ser fins i tot poètica. Deia Hitchcock que la venjança és dolça, però apostar-ho tot a aquesta fitxa té un caràcter autodestructiu. L’espectador es reconforta amb el final desitjat, però el venjador cava la seva tomba en decidir iniciar aquest viatge. Antonio de la Torre ho clava.
En una altra línia, 7 años, de Roger Gual (el de Smoking Room). Una mena de drama psicològic en el que els quatre socis d’una empresa cometen un desfalc i mitjançant un mediador decideixen triar entre ells un culpable únic que haurà de passar set anys a la presó. La història és fresca, enganxa, i els actors i actriu estan força bé, especialment Paco León. Em va recordar Doce hombres sin piedad, aquell clàssic de l’Estudio 1 en el que tots els membres d’un jurat a excepció d’un, consideren culpable l’adolescent acusat de matar al seu pare. Encara veig al José María Rodero, en la versió teatral de TVE, o al Henry Fonda, en la versió cinematogràfica, fent canviar finalment el vot per la sentència.

El hoyo de Galder Gaztelu-Urrutia, va rebre entre altres el premi a millor pel·lícula al festival de Sitges 2019. Un pèl gore, combinant ciència-ficció i crítica política i social. Abstenir-se qui tingui poc o gens interès en aquest gènere, i la resta prendre-la sense grans expectatives. Planteja una situació fictícia en un futur que s’intueix apocalíptic i en una societat que també s’intueix terrible. No està a l’alçada de The road, ni de lluny, però jo la vaig trobar una peli interessant, que transcorre en un escenari monòton i angoixant, dues persones per nivell i una plataforma amb menjar; i que tracta de la diferència de classes, dels forts i els febles, de la solidaritat... No es pot dir res més.
I moltes altres, impossible de comentar-les totes, com Good Time dels germans Safdie, una història d’amor entre dos germans lumpen de NY que es va presentar a Cannes 2017 amb molt bona crítica dels fidels al cinema independent nord-americà però sense entusiasmar excessivament. El cuaderno de Sara, amb Belén Rueda buscant a la germana desapareguda a la selva de la República Democràtica del Congo. Bajo la piel del lobo, un drama rural amb una fotografia i imatges espectaculars; A sun, la història dramàtica d’una família taiwanesa, Atlantique, de Senegal; Mi mejor amigo, argentina... i sobretot, sobretot, el documental Miles Davis: Birth of the cool.

I de sèries
També sense intenció de fer grans descobriments, perquè és fàcil que s’hagin vist, voldria comentar-ne algunes, bona part policíaques, que el trobo un gènere perfecte per fer píndoles en episodis.
Una de les millors per mi, Case, un thriller islandès a l’estil nordic noir de les sèries criminals escandinaves, herència del gènere negre literari dels Larsson, Mankell, Nesbo... que ha fet furor en els darrers anys. Un fenomen que sorprèn tenint en compte que, tot i que la taxa de criminalitat d’aquests països és una de les més baixes del món, hi ha una extensa producció literària, ara traslladada a la pantalla, sobre psicòpates assassins enmig del bosc i la neu. Case però encaixa en una altra paradoxa, la dels països nòrdics que amb lleis progressistes exemplars pel que fa a la igualtat de gènere tenen uns índexs altíssims de violència sexual. Una sèrie sobre abusos, drogues, prostitució de menors i secrets amagats, on diferents trames i personatges es creuen aparentment sense sentit al voltant d’una detectiu, una poli normal i corrent, encarregada del cas esfereïdor amb el que comença el primer capítol.

La Mantis va ser una de les primeres del confinament. Una minisèrie francesa en la que una assassina en sèrie intervé amb la gendarmerie per ajudar a resoldre uns crims similars que algú està reproduint. Tot acaba recordant una mica a El silencio de los corderos, aquí però en un ambient elegant de palauets i amb una esplèndida Carole Bouquet que representa molt bé un personatge carregat de misteri. Hi ha en la trama algunes incoherències i llacunes sense aclarir, potser podria ser millor però jo recomano veure-la, i si pot ser d’una tirada, millor.

La sèrie catalogada com una de les millors de Netflix és Mindhunter (amb dues temporades i una tercera en previsió) basada en dos agents de la Unitat d’Anàlisi de Conducta de l’FBI, la BAU (Behavioral Analysis Unit), que als anys 70 entrevisten assassins empresonats per intentar identificar un perfil psicològic de criminals que ajudi a resoldre nous casos. És francament bona, per natural i creïble, per l’ambientació, per la interpretació dels personatges, per tot.

Per acabar, i potser per relaxar la tensió, convindria parlar d’altres històries fora de la foscor. En veurem un parell. The Eddy és una sèrie que se situa en un club de jazz de París i en la que la música és l’eix sobre el que gira tot allò que s’explica. Els protagonistes, els components d’una banda i les seves vides, són realment músics i això li dona autenticitat. La cantant del grup l’interpreta Joanna Kulig, la protagonista que ens va enamorar a Cold war, aquella peli polonesa força premiada i nominada als Oscars per millor pel·lícula estrangera fa un parell d’anys. Hollywood, ambientada als anys 40 és la història d’un grupet de joves aspirants a introduir-se en el món del cinema. Mostra el poder de la industria cinematogràfica i els prejudicis de gènere i d’origen. Molt lleugera, en el bon sentit, un resum que entra molt bé de la faràndula de l’època daurada del cinema nord-americà. Una sèrie de cine que parla de cine, perfecta per acabar.