Premsa on line22/11/2002

Art i catàstrofes al camp de Tarragona

Abel Figueres publica una crònica, al diari Avui, sobre l’exposició “Teoría de catàstrofes” que l’escultor vilaplanenc –amic i col·laborador de Lo Pedrís- Salvador Juanpere, ha presentat a la Sala Fortuny de Reus:

”Exposicions”
“Art i catàstrofes al camp de Tarragona”

“Salvador Juanpere, “Teoría de catástrofes”. Sala Fortuny, Centre de Lectura de Reus. Fins al 29 de novembre”.

“Qui no s'ha sentit estupefacte tot veient la magnitud de les instal·lacions petroquímiques del Camp de Tarragona i la seva proximitat als habitacles dels ciutadans? Qui no s'ha sentit impressionat i colpit, sortint de Tarragona per la carretera de la costa que du cap a la Pineda, Port Aventura i Salou, en passar per entre la multitud de dipòsits, xemeneies i canonades de totes mides que conformen aquell indret? Qui, sortint de Tarragona per la carretera que du a Valls, i tot passant a l'alçada d'el Morell i la Pobla de Mafumet, ha pogut evitar de sentir atracció i repulsió a la vegada en veure l'espectacle de la visió nocturna de l'enorme ciutat fantasma que apareix davant els seus ulls, en sentir l'olor àcida d'aquesta mena de bàrbar paisatge industrial que recorda l'estètica de Blade Runner? Heu vist la bellesa de la monstruositat d'aquestes instal·lacions? I no us heu sentit intimidats? Heu pogut evitar de pensar què passaria si hi hagués algun accident, com ja ha passat en altres llocs?.

Totes aquestes sensacions, contradiccions, inquietuds i preguntes volten pel cap de les persones que, amb un mínim de sensibilitat, circulen per aquestes carreteres o conviuen diàriament amb aquest complex petroquímic. Per això, no és estrany que hi hagi artistes -que viuen, coneixen o pateixen aquesta situació- que tinguin la necessitat d'expressar d'alguna manera el seu neguit, que sentin l'imperatiu moral de fer d'aquesta colpidora circumstància el tema principal d'alguna de les seves obres. Els que es dediquen a les activitats artístiques es distingeixen -o s'haurien de distingir- per la seva sensibilitat i, per tant, és lògic que la contínua visió d'un espectacle d'aquesta mena estigui en el punt de partida d'algun tipus de treball i provoqui una idea, una obra, una resposta creativa.

A principis dels anys vuitanta, un col·lectiu de joves artistes reusencs i tarragonins -amb la doble accepció fonètica de l'expressió, és a dir, un col·lectiu amb el cul actiu- va dur a terme una acció i un vídeo, que es titulaven “Un corrent d'aire fresc”, que tenia aquest escenari petroquímic com un dels protagonistes principals del seu treball.

Ara, l'escultor Salvador Juanpere ha dut a terme una instal·lació poètica relacionada amb aquesta mateixa qüestió; una instal·lació que, malgrat la seva voluntat, no ha pogut presentar a la ciutat de Tarragona i que, finalment, exposa a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus.

En entrar a la sala ens trobem davant d'un text que envaeix el terra, que ocupa tot l'espai, que impedeix el pas i que obliga el visitant a circular prop de les parets. El text és un poema de Konstantinos P. Kavafis que es titula “Esperant els bàrbars”. Les lletres que componen el text estan fetes amb fang i posen en evidència la fragilitat de la terra com a material.

Una de les parets laterals també està envaïda completament per uns cartells de vidre i de vinil on es poden llegir el nom dels 85 productes especialment perillosos que s'elaboren en aquestes instal·lacions tarragonines. Es tracta de productes inflamables, tòxics i/o explosius; alguns dels quals combinen, fins i tot, les tres perilloses i mortíferes característiques.

El contrast entre el text poètic i els cartells amb el nom dels productes, entre els materials amb què han estat realitzats uns i altres, entre l'horitzontalitat i la verticalitat, entre el terra i la paret, entre allò que hi ha a l'interior de la sala i allò que és a l'exterior, produeixen en el visitant una estranya atracció i un neguit que el posen en situació de percebre noves sensacions, emocions i relacions que fluctuen entre la poètica i la quotidianitat, entre l'art i la realitat, entre l'estètica i l'ètica.

Tot plegat fa que el visitant se senti atret per l'obra i pel seu contingut i s'adoni que l'art també té una funció crítica i de denúncia; una funció que es pot dur a terme d'una manera creativa, poètica i metafòrica i que porta implícits múltiples significats, suggeriments i connotacions que van molt més enllà de la prosaica enumeració d'un problema. Una funció de l'art que, en aquesta ocasió, Salvador Juanpere ha sabut utilitzar de manera plàstica, imaginativa, incisiva i precisa”.

Raquel Virgili

Avui 21-11-2002