Entrevistes | Revista 2420/06/2006

Albert Ferré Huguet, primer president del Casal Vilaplanenc

Hi havia més voluntat que quartos. Penso que fas més amics quan hi ha dificultats i es passen cinturons estrets.

Hem entrevistat a l'Albert Ferré Huguet, primer president del Casal Vilaplanenc. L'Albert ha aportat el seu granet de sorra a la vida del nostre poble, estant sempre disposat a col·laborar i a "deixar-se enredar" sempre que li ho han demanat sense fer massa soroll. Xerrant amb ell sempre passes una bona estona.

Com va començar la història del Casal?
En primer lloc, l’Ajuntament, pel seu compte va iniciar la construcció de la piscina. Per ajudar a pagar-la, van demanar a la gent del poble de fer jornals per abaratir el cost, com s’havia fet sempre amb els carrers i els camins. Uns vilaplanencs van pagar els diners dels jornals, però la gran majoria anàrem a treballar a l’obra.

Allí ens hi vàrem trobar molts i de totes les edats. Era una cosa molt engrescadora i en aquells moments era tot un repte. Per això, a força d'anar a treballar i relacionar-nos, a uns quants, quan les obres de la piscina estaven bastant en marxa, ens va sorgir la idea de fer també un casal i ens hi vam llençar de cap.

Bé, la idea ja hi era però, com vau engegar l’edifici?
En primer lloc, l'Ajuntament va aconseguir fer entrar el projecte dins el Pla d’Obres i Serveis, amb un pressupost de 12.000.000 de pessetes, de les quals només en concedíren 6.000.000, la meitat. Per tant, ens les vam haver d’enginyar per aconseguir la resta.

Això volia dir que tothom que hi volia col·laborar hi havia de posar jornals perquè no es podia llogar cap empresa. Tots férem de tot: portar terra, fer pasta, fer parets...

A qui li hem d’estar molt agraïts a l'ajuda incondicional de l'Ajuntament, al davant del qual hi havia l'Agustí Ferré, que sempre va intentar aconseguir tot el que bonament va poder i més.

També hem d'agraïr l'esforç d'en Joan Prous, l’aparellador del moment a l’ajuntament, que no ens va deixar en cap moment, va vetllar sempre per nosaltres i per l’obra i hi va esmerçar un munt d’hores. Era més aquí a dalt que a casa seva. També ens va ajudar amb el fet de deixar-nos desinteressadament tota mena d’eines i demés estris de la construcció, ja que la seva família eren constructors.

Així mateix, tinc un gran record d’en Sans, el secretari de l’Ajuntament del moment, ja que ens bellugava els tràmits,i, li haguéssim demanat o no, ens solucionava qualsevol problema burocràtic, i si no ho sabia o no podia fer personalment, no calia patir, ho preguntava o ho demanava a qui fos.

I llavors, si no teníeu cap constructor expert, con us ho vau fer?
Doncs amb molta il·lusió i molt bona voluntat. Sort del Prous, que no es va moure d’aquí dalt, perquè si no és per ell, no ens en sortim a l’hora d’interpretar els plànols.

El Félix hi entenia bastant i tot el dia anava amb la cinta mètrica per terra. Una estructura con la del casal és complicada i les mides dels pilars han de ser molt precises. Els pilars anaven clavats en una mena de pous i havien de ser exactes.

El Félix i el Pepitu anaven controlant en tot moment les mides. Tot el dia tenien la cinta estesa, una cap aquí i una cap allà i on creuaven, just, era el mig del pilar.

L’últim dia però, ens diuen, tots preocupats:
- Nois, ens hem passat dos centímetres i no sabem com anirà!
Quan va arribar el Prous i s’ho va mirar, va esclatar a riure, dient:
- No us vaig dir res per por que anéssiu a l’ample però, teníem un marge de deu centímetres.

Amb tot això, posàvem unes plaques que quan feia unes hores justes que estaven posades s’havien treure, però no quan era massa fresc i si es treien massa tard no es podien arrencar. Per això, ens haviem d’aixecar a la nit i per torns anar fent la feina.
Una vegada muntats els pilars i feta l’estructura, tothom que venia a fer-se soci i sabia fer anar una paleta, n’hi donàvem una i ciment, i a fer paret. Hi havia feina per a tothom.

Això, es clar, no es va poder acabar així. Vam necessitar un paleta i ho vàrem demanar al Jesús, que tots coneixíem per haver viscut anys enrere a Vilaplana.

I ja es va poder afrontar aquesta despesa tant gran?
De bon començament ja es va veure que amb els sis milions no ni havia prou per pagar-ho tot. La manca de diners va fer espavilar a la gent i que ens en penséssim de tota mena.

Un recurs per obtenir diners va ser llogar cal Ritu per un any. En aquell moment ja estava tancat; vam tornar a fer funcionar el bar i el cinema.

Els més joves es van encarregar d’obrir entre setmana, als vespres, i tots els altres més grans, la majoria matrimonis casats, fent torns, obríem el dissabte i el diumenge. Hi estàvem molt implicats i sense tenir-ne ni idea fèiem de cafeters. Les que tenien més èxit i més feina eren les senyores. Elles s'encarregaven de fer les tapes, sobretot els popets, i també de netejar la sala del café i del cinema.

Fèiem el “cine” amb allò d’anar a fer l’intercanvi de pel·lícula a l’Aleixar i tota la taleia era, en acabar el cap de setmana i el torn, comptar els dinerets del calaixet.

Fins i tot, en una ocasió, es va sortir a vendre refrescos a la carretera el dia que passava un rally de cotxes cap a La Mussara.

Tot i aquestes iniciatives, es van generar molts deutes. Tant que costaven de fer els diners i tan ràpid que es gastaven.

I com ho vau anar solucionant?
Val a dir que els de la junta ens vam responsabilitzar dels deutes, però també hi van haver moltes persones anònimes, que no citaré per no oblidar-ne cap, que ens van fer molt de costat i van firmar igual o més que nosaltres els crèdits que anàvem demanant segons les necessitats del moment.

Tanmateix hem d’agrair molt el suport, l’ajut i la paciència de La Caixa Rural i del Sebastià “Consu” , President de la Cooperativa en aquell moment, i també al Banc de Bilbao i a la bona voluntat del Ferran Llauradó, aquell noi de l’Aleixar casat amb la xiqueta de Cal Prats. Van tindre molta paciència, però va arribar un punt que van haver de dir prou. En algun moment la situació es va tornar bastant complicada.

També alguns proveïdors van haver de tenir la mateixa paciència que els bancs. Per exemple el de la botiga que ens va vendre la cafetera.

Al final quan ja no podíem anar a demanar cèntims enlloc, demanava crèdits a nom meu i els de la Junta m’avalaven.

Hi havia més voluntat que “quartos”. He estat amb molta gent i amb tothom hi he estat molt a gust. Amb tots encara hi conservo l’amistat. Penso que fas més amics quan hi ha dificultats i es passen cinturons estrets.

Hi van haver molts socis de bon començament? Quan van començar a haver-n’hi?
La veritat és que me'n recordo de quan van començar el socis. Em ve a la memòria que vam anar uns quants dies a l’Ajuntament i la gent s’hi venia a apuntar, però no recordo com ho organitzàrem.

El que sí que us puc dir és que els socis van col.laborar amb tot el que se’ls va demanar i més. Com podeu compendre, sense la seva ajuda i el seu esforç no s’hauria pogut fer res. Tothom estava molt animat.

Com i quan es va constituir la primera junta?
Em sembla que va ser a l’època de cal Ritu. Sortírem elegits per votació dels socis.
A la primera junta vam começar els malaurats Isidre Besora, de cal Consu i el Fèlix Mestre, de cal Gori, també el Pepitu Mateu “Mangol”, la Maria Mestre “Rufina”, el Pascual Torruella, el Josep Virgili de cal Pastoret i jo mateix com a President.

Jo, però, hi vaig ser cinc anys, de l’any 1980 al 1985. La cosa estava molt enredada, es devien molts diners i nosaltres, els de la junta, havíem avalat molts préstecs i es clar, era una situació que feia respecte. La gent acceptava entrar a la junta, però el càrrec de president feia peresa i m’hi vaig reenganxar sense pensar si en tenia ganes o no.

En aquella època, vau tenir problemes d’aigua, a l’hora d’omplir la piscina?
I tant que sí. Aquell primer any la vam omplir de l’aigua que sobrava de la Balandra i la dels rentadors, amb una mànega que pujava fins al carrer de l’abeurador, cap al rec i a la piscina.

A cal Segal també ens van deixar l’aigua del seu pou i al final la vam acabar d’omplir, però el dia de la inauguració l’aigua era ben fosca. La gent deia: “Aquí ens hem de banyar?”

Cal aclarir però, que de mica en mica, es va anar depurant.

Quan van estar llestos l'edifici i la piscina quina feina us va quedar?
Doncs encara molta. Una vegada acabat el Casal, es va equipar el bar, però la sala del ball era buida. Els diners no havien arribat per més. Un altre problema: calia fer l'escenari.

Llavors va sortir la idea de fer unes accions, de cinc mil pessetes, per poder sufragar un escenari.

Quan ens vam posar a la feina, la modèstia i poca experiència ens portava a fer un escenari molt petit, ja que ens dolia perdre metres de sala. Sort de mossèn Josep M. Musté que es va posar les mans al cap en veure el projecte que teníem i ens va fer replantejar el tema. A partir d’aquí anàrem a veure unes quantes sales a alguns pobles veïns per prendre idees.

Penseu però, que aquest escenari es va fer un setembre, a l'època de plegar avellanes, cada dia fins a les tantes de la nit.

Qui va ser el primer cafeter?
Els primers cafeters van ser la Carmeta, l’Albert, el Joan i la M. Teresa, les dues famílies. En aquells primers anys hi havia força feina ja que feien dinars i tot.

Quan vas sortir de la junta i ja no vas tindre tots aquests maldecaps, no t’avorries?
No em van deixar avorrir pas gaire. Tot just sortir, el Josep M. "Còbit" em va proposar de fer teatre. Jo li vaig dir que no n’havia fet mai ni havia pujat a un escenari. Poc a poc però, em va convèncer i vaig començar amb uns pastorets, un paperet petit. Vet aquí que vaig començar a fer teatre als quaranta anys i fins als seixanta.

M’ho vaig passar molt bé. M’agraden les obres còmiques, les de conya, tot i que em va tocar fer de tot. L'última que vaig fer va ser “Políticament incorrecte”, que va ser molt xalada i va tenir molt d’èxit.

Per acabar, què voldries dir als vilaplanecs en ocasió d'quest aniversari del Casal?
D'allò que es va començar amb il·lusió sempre me’n quedarà un record entranyable. Ara cal tot el que vam engegar fa vint-i-cinc anys en duri molts més i amb el mateix esperit d'aleshores.