Recerca - De cinema - Portada | Revista 94

VA DE CINE: Seminci i Rec 23

La contadora de películas, de la directora danesa Lone Scherfig i guió d’Isabel Coixet, entre altres, va obrir enguany la Semana Internacional de Cine (Seminci) de Valladolid. Molta expectació per aquest melodrama ubicat al desert d’Atacama (Xile) als anys 60, història d’una família en una comunitat de treballadors de les mines de salitre, en un context social i polític que culmina amb el sagnant cop d’estat de Pinochet. Cada dia és igual, excepte els diumenges, que hi ha cine. La filla petita es converteix en una narradora de pel·lícules (Espartaco, Con faldas y a lo loco, Senderos de gloria...) per a tots els que no poden permetre’s comprar-ne l’entrada.

Una declaració d’amor al cinema que realça el caràcter consolador que pot arribar a tenir perquè facilita moments de desconnexió de la realitat en una vida trista, a vegades tràgica. Però tot plegat ens resulta massa familiar, ja ho hem vist amb Fellini o Sorrentino i també a Cinema Paradiso, i és potser per això que acaba resultant una peli que es deixa veure força bé, i prou.

Una de les projeccions més interessants del festival va ser Desconocidos, britànica, d’Andrew Haigh, que podria ser una història de sexe entre dos veïns solitaris i desconeguts i també un conte de fantasmes, però que sobretot és una bellíssima història d’amor sobre un dol no resolt. La pel·lícula ofereix una mescla difícil: realitat i revers, sexe, soledat, turment... tot plegat creïble, molt ben interpretat, acompanyat per una banda sonora excel·lent i una imatge per recordar que tanca el final. Per mi, una peça a veure sens falta.

Lois Patiño, director gallec amb obres molt singulars, com Costa da Morte i Lúa vermella, va presentar Samsara (“Cicle de la vida” en sànscrit) que ja venia premiada del festival de Berlín. En aquesta història sobre la mort i la reencarnació, proposa una experiència molt més sensorial que visual, seguint el viatge d’una ànima en el seu trànsit d’un cos a un altre, des de Laos fins a la costa de Zanzíbar. Sense cap dubte, una peli arriscada, per la qual s’ha d’estar disposada i oberta. Jo deuria tenir el dia clos i no vaig poder entrar-hi, mea culpa.

Una altra pel·lícula molt recomanable és Fallen Leaves, d’Aki Kaurismäki, guanyadora del Premi del Jurat a Cannes i candidata de Finlàndia als Òscars, en la línia habitual d’aquest director, desmitificant el preciosisme nòrdic i dignificant els seus personatges solitaris, de classe obrera, sempre en els marges. Aquí un operari alcohòlic i una reposadora de supermercat que es creuen per primera vegada en un karaoke i troben l’esperança, l’alleujament, enmig de la misèria.
Ofereix una posada en escena magnífica, amb seqüències que sovint et col·loquen als anys 50 o 60, per les decoracions vintage o perquè sona una cançó de Dean Martin a la màquina de discos del bar, però tot està succeint avui... un aparell de ràdio que difon les darreres novetats de la guerra d’Ucraïna et situa.
És una pel·lícula curta (una altra virtut en aquests temps), rica, divertida. Molt, molt bona.

L’Espiga d’Or la va guanyar La imatge permanent, el primer llargmetratge de Laura Ferrés. Una mare adolescent desapareix enmig de la nit i cinquanta anys després, una directora de càsting, que treballa en una agència publicitària buscant “gent autèntica” per una campanya electoral, coneix una venedora ambulant amb qui descobreix un buit compartit. Dues dones que havien de retrobar-se, aquella adolescent, ara gran, i aquella criatura, ara adulta; amb actrius no professionals i interpretacions intencionadament inexpressives, entre l’espontaneïtat i la declamació.

Un retrat experimental de diferents generacions, dones que van migrar a Catalunya per trobar feina, que vol ser una reflexió sobre el pas del temps, concretament la sensació que tot es repeteix, que les imatges perviuen, que els ressons del passat es reprodueixen, una rèplica que dona la sensació d’estar en una mena de bucle permanent.

Potser una peli més teòrica que lúdica, un desafiament a no sé ben bé què. Definitivament, no vaig saber lligar les múltiples peces i el resultat se’m fa inconnex. Em sap greu, perquè aquesta directora té molt a dir, n’estic segura, i m’ho estic perdent.
Deixem Valladolid i tornem a Tarragona, on comencen al novembre les projeccions prèvies del Festival Rec. Afro!, amb una selecció de llargmetratges que reflexionen sobre el fenomen del cinema africà, que alça el cap allunyant-se ja de les potències cinematogràfiques que l’han estat nodrint des de l’època colonial.
La primera sorpresa és Goodbye Julia, de Mohamed Kordofani, una pel·lícula sudanesa estrenada al festival de Cannes. Ambientada a Khartum, la història de dues dones, una musulmana, l’altra catòlica, representa els “dos Sudan” en un moment caòtic, de gran tensió, just abans de la segregació.

Una excantant del nord intenta netejar la seva consciència contractant com a minyona la dona d’un home del sud mort “accidentalment”. Un relat de la vida quotidiana d’aquestes dues dones, enmig d’un clima d’odi i enfrontament polític, social, ètnic i religiós, en un país ara mateix en guerra. Molt interessant la proposta de presentar la via de reconciliació amb dos personatges femenins que desafien precisament una confrontació exercida fonamentalment pels homes.
Un encert de pel·lícula que ens apropa a la realitat d’un país batut per la repressió religiosa i patriarcal, el racisme i l’esclavitud, i el que és més valuós, explicat des de dins, lluny de la interpretació i la mirada de l’ull blanc. Us la recomano molt.

En la mateixa secció va projectar-se La noire de..., d’Ousmane Sembene, considerat el pare del cinema africà. És una pel·lícula senegalesa del 1966, considerada la primera peça de cinema independent. Basada en un conte del propi director, fa un repàs de la realitat social d’un país, en aquell moment ja independent, on es manté encara la dominació francesa amb la presència dels cooperants de l’antiga metròpolis.

Dona veu a la protagonista, una jove de Dakar que marxa il·lusionada a treballar amb una família francesa a la Costa Blava, el somni de les persones migrades, que es repeteix fins ara, i la decepció d’una realitat explicada per primera vegada des de dins.

La pel·lícula guanyadora del festival va ser Slow, un film lituà, de Marija Kavtaradze, força premiat i candidat als Òscars per aquest país. Una ballarina de dansa contemporània i un intèrpret de la llengua de signes, connecten ràpidament en conèixer-se, però a mida que avança la relació sorgeix un fre que (potser) la pot condicionar. L’asexualitat, una condició que també pertany als humans, no sols als àngels, no es mostra habitualment al cine i això fa que aquesta peli suposi un pas endavant en la seva representació.

La intenció de mostrar l’asexualitat no com una absència que converteix a la persona en algú fred o incapaç de manifestar afecte, fa que en alguns moments s’abusi de les mostres de tendresa. És difícil, però, explicar en una pantalla i sense paraules que hi ha molt afecte encara que no hi hagi contacte sexual, i no passar-se de mida amb les carícies i abraçades. Cal tenir en compte també que aquests excessos els percebem diferent, potser a mi m’ha semblat massa dolça i per una altra ho han clavat. Ja dic que no és fàcil.

Molt ben pensada la facilitat que tenen els personatges per comunicar pensaments i emocions, ella mitjançant la dansa, a vegades sense música, i ell amb el llenguatge silenciós de les mans, la cara i el cos. Tots dos utilitzen el físic per expressar.

És una obra que posa a prova la capacitat de construir alguna cosa amb dos mons aparentment incompatibles. Una història d’amor una mica diferent, que per mi no ha estat la millor de les millors, però sí, la peli més segura de si mateixa. Crec que té l’èxit assegurat.

Una altra aposta del cinema africà va ser Mami Wata (mite ancestral de l’Àfrica occidental), una pel·lícula nigeriana de C. J. Obasi, centrada en una poderosa deessa del mar, meitat dona i meitat peix, que protegeix els habitants d’un llogaret costaner amenaçat pel control del poder extern. Dues germanes decideixen recuperar les regnes i retornar el poder de la deessa al poble. Mitjançant l’ús de la faula i unes imatges d’impacte s’entrellacen idees polítiques, filosòfiques i teològiques per mostrar com es manté l’equilibri de poder i el desig de controlar-lo. Un relat folklòric fantasiós, carregat de simbolisme amb música i fotografia extraordinàries, un inusual blanc i negre d’alt contrast, sense grisos, que la fa una obra d’art per la contemplació.

Una de les millors peces del festival és Le ravissement, francesa, d’Iris Kaltenbäck. Una apassionant història entre una llevadora, completament entregada a la seva feina, i un conductor d’autobús. Una aventura d’una nit, això és el que sembla pel poc interès que té ell a tornar-la a veure, tot i la insistència d’ella; però una mentida i l’inici d’un bucle perillós complica paulatinament les seves vides.

Amb tocs de comèdia i atmosfera de suspens, és una pel·lícula senzilla, amb tres personatges i una criatura, que mostra sense jutjar les etapes d’una espiral descendent. Emocionalment apassionant, commouen els dilemes morals i les relacions complexes que viuen els personatges. Molt bona.

I per acabar, Ama Gloria, francesa, de Marie Amachoukeli-Barsacq, una peli que ens proposa acompanyar durant un estiu una nena de sis anys que té un vincle intens amb la seva mainadera, una dona de Cap Verd que ha de tornar al seu país per tenir cura dels seus propis fills. Està inspirada en l’experiència viscuda per la directora quan de nena va viure l’allunyament de la seva cuidadora i fins i tot, per a fer-la més real, en el càsting es van seleccionar persones que haguessin viscut la mateixa experiència que els papers que havien de representar.

El tema central de la pel·lícula gira entorn dels llaços que uneixen les persones i el sotrac que suposa una separació. A la Cléo, la nena, li marxa l’ama Gloria i se sent profundament abandonada. Aquest és el sentiment que arriba a l’espectador, perceps el dolor, al seu costat, perquè la càmera sovint està a l’alçada dels seus ulls. El disseny dels personatges i l’estupenda interpretació per part de les dues protagonistes, especialment la petita, ofereixen un relat tendre, molt de veritat. Una delícia de peli.

I aquest és el resum d’algunes de les peces triades de dos festivals magnífics, la Seminci, amb una llarga i potent trajectòria, i el Rec, molt més petit, però de qualitat equiparable en les propostes, tot i el poc reconeixement que té en la ciutat i rodalies. Continuarem insistint!